I allà la veu, amb
un somriure radiant als llavis i unes lletres sota la seva barbeta altiva
anunciant el primer gran títol de la seva prospera filmografia: “Àngel de la
guarda”. Abaixa la mirada d’aquell immens cartell i els seus ulls topen amb l’entrada
del cinema. A l’altre cantó del carrer. La gent s’acumula davant les portes,
ansiosa per asseure’s i veure el film. Sent certa nostàlgia, al no trobar el
seu propi rostre com a protagonista de la cartellera d’estrena, però esborra
aquesta sensació amarga de la seva ment amb considerable facilitat quan es
decideix a convertir-se en un cinevident més. Dins la sala a les fosques torna
a ensopegar amb aquells llavis carnosos, femenins, en forma d’u. Això sí, ara
en moviment i acompanyats per una veu que ja coneix. Aquella noia... aquella
noia el té enlluernat i se n’adona llavors, mentre les rialles dels espectadors
envaeixen les seves orelles amb histerisme i desmesura. La seva manera d’interpretar
li sembla realment fascinant. Aparenta ser l’admiradora entusiasta que va
descobrir un dia per error, per casualitat. Encara conserva la mateixa
naturalitat, la mateixa frescor. L’única –però abismal- diferència és que ara
només la pot contemplar des d’una pantalla i l’ha de compartir amb tots aquells
que mesos abans no sabien que ella existia i que –paradoxalment- reien tan
estridentment pels acudits gestuals que ell mateix presentava. No ho pot evitar
i, altre cop, aquella onada de melangia el visita. Enyora ser aquell famós
actor. Tanmateix, la seva intuïció li assegura que cap d’aquells que omplen les
butaques sent el mateix per ell. És com si la novetat de poder escoltar els
intèrprets hagués obert una nova etapa cinematogràfica; com si els mots
pronunciats haguessin silenciat la música ambiental de les pel·lícules mudes,
tal com aquella noia ha empetitit, convertit en miserable, el fanatisme que
molts sentien per ell. Ara ell tan sols és una vella gloria. O això li sembla quan
una senyora l’atura al final de la projecció. Però s’equivoca. No li
ha cridat l’atenció veure un artista conegut, mític, sinó un home vestit d’etiqueta amb un gos als
braços.