dilluns, 2 de setembre del 2013

Canvi de papers a "The Artist"

I allà la veu, amb un somriure radiant als llavis i unes lletres sota la seva barbeta altiva anunciant el primer gran títol de la seva prospera filmografia: “Àngel de la guarda”. Abaixa la mirada d’aquell immens cartell i els seus ulls topen amb l’entrada del cinema. A l’altre cantó del carrer. La gent s’acumula davant les portes, ansiosa per asseure’s i veure el film. Sent certa nostàlgia, al no trobar el seu propi rostre com a protagonista de la cartellera d’estrena, però esborra aquesta sensació amarga de la seva ment amb considerable facilitat quan es decideix a convertir-se en un cinevident més. Dins la sala a les fosques torna a ensopegar amb aquells llavis carnosos, femenins, en forma d’u. Això sí, ara en moviment i acompanyats per una veu que ja coneix. Aquella noia... aquella noia el té enlluernat i se n’adona llavors, mentre les rialles dels espectadors envaeixen les seves orelles amb histerisme i desmesura. La seva manera d’interpretar li sembla realment fascinant. Aparenta ser l’admiradora entusiasta que va descobrir un dia per error, per casualitat. Encara conserva la mateixa naturalitat, la mateixa frescor. L’única –però abismal- diferència és que ara només la pot contemplar des d’una pantalla i l’ha de compartir amb tots aquells que mesos abans no sabien que ella existia i que –paradoxalment- reien tan estridentment pels acudits gestuals que ell mateix presentava. No ho pot evitar i, altre cop, aquella onada de melangia el visita. Enyora ser aquell famós actor. Tanmateix, la seva intuïció li assegura que cap d’aquells que omplen les butaques sent el mateix per ell. És com si la novetat de poder escoltar els intèrprets hagués obert una nova etapa cinematogràfica; com si els mots pronunciats haguessin silenciat la música ambiental de les pel·lícules mudes, tal com aquella noia ha empetitit, convertit en miserable, el fanatisme que molts sentien per ell. Ara ell tan sols és una vella gloria. O això li sembla quan una senyora l’atura al final de la projecció. Però s’equivoca. No li ha cridat l’atenció veure un artista conegut, mític,  sinó un home vestit d’etiqueta amb un gos als braços.