dimecres, 26 de setembre del 2012

Entrevista a Enric Cambray


Jove polifacètic: actor, cantant, ballarí. Ha col·laborat tant en  TV i cinema, com en teatre. Un dels seus últims papers a "Llàstima que sigui una puta", obra teatral en la qual interpreta.

"La meva feina té la capacitat de seguir-me apassionant dia a dia amb coses noves."


Entrevistadora: Bon dia, Enric. Moltes gràcies per atorgar-nos l'oportunitat d'entrevistar-te.

Enric Cambray: Bon dia. Un plaer per mi parlar amb vosaltres.

Entrevistadora: Des de petit ja sabies que volies dedicar-te a actuar?

Enric Cambray: Potser no ho sabia d'una manera conscient, però des de ben petit alguna cosa es movia en el meu interior que feia que tots els meus interessos expressius tinguessin a veure amb l'actuació. Però a partir dels 7 anys, que vaig començar a estudiar teatre musical en una escola, ja vaig ser-ne conscient.

Entrevistadora: Recordes el primer contacte que vas tenir amb la interpretació?

Enric Cambray: El primer contacte professional el vaig tenir amb 8 anys gravant un videoclip per un programa de la televisió nacional. Però el primer record el tinc del final de curs de P-3, al parvulari. A dalt de l'escenari em senti a gust, com peix a l'aigua.

Entrevistadora: Què és el que més t'apassiona de la teva professió?

Enric Cambray: Fa un temps aquesta pregunta la responia sense dubtes, ho tenia molt clar. Però han seguit passant els anys i cada dia em sorprèn i m'apassiona per coses noves, i suposo que és just això el que fa que la passió no minvi: la capacitat que té la meva feina de seguir-me apassionant amb coses noves dia a dia. És pura vida.

Entrevistadora: Quin és el paper amb el que has gaudit més actuant? Per què?

Enric Cambray: Semblarà que vulgui quedar bé i ser tòpic, però realment no he fet cap paper que no hagi gaudit. És molt més senzill i clar saber quins factors externs a l'actuació no t'han acabat de deixar gaudir de la teva feina (temes legals, de tracte, condicions, etc.). Però tots i cada un dels personatges que he interpretat els he gaudit, perquè els he creat i agafat de la mà, anant a l'hora.

Entrevistadora: Quin és el teu ídol, aquella persona que mai podràs deixar d'admirar? Què és allò que t'obliga a adorar-lo?

Enric Cambray: No tinc ídols. M'agraden molts actors i moltes actrius, de vegades m'apassionen més i d'altres menys. I m'encanta anar al teatre i seguir apassionant-me per la feina d'algú. I després tinc debilitats, com la meva estimada i ara (per sort) molt coneguda Clara Segura.

Entrevistadora: Quina és aquella pel·lícula que mai et canses de veure? Per què copsa tant la teva atenció?

Enric Cambray: M'agraden molt les pel·lícules que tenen un punt teatral, com per exemple "La vie en rose", protagonitzada per la gran Marion Cotillard. L'evolució que fa de l'Edith Piaff és d'un llenguatge corporal i interpretatiu molt teatral i gens cinèfil a l'ús. Però una pel·lícula que m'encanta és "Billy Elliot", suposo per proximitat i identificació amb la història que explica fora del context sociopolític. I després em deixo meravellar amb pel·lícules noves com "Drive", "Shame" o "Head hunters", totes tres brutals en tots els sentits.

Entrevistadora: Quin és aquell film que més t'ha decepcionat? Quina és la raó d'aquesta decepció?

Enric Cambray: Allò que em decepciona o fins hi tot fereix surt bastant ràpid de la meva ment. Així que de totes les pel·lícules que he vist no us sabria dir una en concret. Però sí que l'última que he vist al cine m'ha decepcionat, i és la del geni Woody Allen, "To Rome with Love".

Entrevistadora: Doncs fins aquí tot. I moltes gràcies altre cop!

Enric Cambray: A tu!



diumenge, 16 de setembre del 2012

Entrevista a Josep Maria Riera

Director i actor de la "Quadra Màgica" i "Pentateatre Atòmic", músic i futur cineasta. Actualment dirigeix  l'espectacle "Tarda de gossos", en la que també actua.

"Només he marxat un cop d'un espectacle i ho lamento molt"

Entrevistadora: Bon dia! Bé, et volíem fer aquesta entrevista per poder-nos obrir al món del teatre i copsar l'atenció de més públic, i perquè també hem observat que "català" i "teatre" va molt junt, actualment. Doncs, és la teva única professió el teatre?

Josep Maria Riera: No. Precisament heu escollit una persona que està amb les dues parts: faig teatre des de fa temps, però també des de fa un parell d’anys estic vinculat al cinema. Fent, sobretot, d’actor. Però aquests darrers anys he escollit estudiar cinema a l’ESCAC.

Entrevistadora: Oh! Què interessant! I que prefereixes: interpretació, direcció…?

Josep Maria Riera: La meva idea és seguir treballant com a actor i director de teatre. Em sento creador. Llavors el cinema és un medi on poder plasmar les teves inquietuds i les teves històries.


Entrevistadora: 
Bé, nosaltres també aspirem a aquests estudis però són molt cars.

Josep Maria Riera: 
Sí, són molt cars. Però, jo tinc la sort de que me'ls pago amb treballs d’actor. Faig molta publicitat. Tota la que puc, per a invertir en aquesta formació i en altres coses que són més barates. I també hi ha una cosa que jo sempre he pensat i defensat, que és ser autodidacte. No pots parar, perquè anar a formar-te, tenir un títol és per una elit ara mateix. I ser autodidacte, veure molt de cine, llegir molt, molts llibre sobre cinema i contar les teves pròpies històries amb una càmera com aquesta que teniu, és el que s’hauria de fer. I llavors els que ho senten ho fan i de sobte el nostre pensament ens porta a pensar "em formaré" i ho acabem fent.

Entrevistadora: 
Ja des de petit t’agradava tot allò relacionat amb la dramatúrgia o vas descobrir-ho més tard?

Josep Maria Riera: 
Jo sóc fill únic. Llavors, per obligació, havia de muntar-me moltes històries -tot i que tenia els meus cosins i els meus amics al col·legi-. En principi a mi m’hagués agradat dedicar-me més a l’esport. M’agradava molt el futbol... També el tennis de taula, els escacs.... Però després va sorgir el veure i tenir referents. El cinema si que ha estat molt molt present. Molt més present.

Entrevistadora: 
Què t’apassiona més, el cinema o el teatre?

Josep Maria Riera: M'apassiona més el teatre, segurament.


Entrevistadora: Però sempre has tingut més aprop el cinema.


Josep Maria Riera: No. A veure, el teatre també l'he tingut molt a prop, perquè els meus pares són molt bons actors. A casa cada dia la "lien" i m'han fet autèntiques performances amb llançament de plats, de roba... Molt "performàtics", els dos. El meu pare a tirat sempre cap a un teatre més tradicional, en la línia del teatre clàssic espanyol: Carlos Larrañaga -que ara ja ha marxat-, Alfredo Landa... I també el cinema italià: Adriano Celentano, Alvaro Vitali...Benny Hill! Coses que veiem a la televisió. Però si que a casa he vistt molt de cinema. Em portaven sempre, el cap de setmana, a veure pel·lícules de re-estrena, doble sessió. Llavors sóc un fanàtic de la doble sessió. Això que han fet ara per exemple del "Phenomena" em sembla una gran idea. Perquè és això: sempre que vaig al cinema, em quedo amb ganes de la segona i intento, per exemple si vaig sol, programar-me dues pel·lícules seguides.


Entrevistadora: Sí, perquè quan comences ja no pots parar.

Josep Maria Riera: Bé, no ho sé, però noto aquesta necessitat. I també que no tinguin a veure: que una sigui comercial, que l'altra sigui de cinema independent...


Entrevistadora: Sí, perquè ara el cinema independent està molt bé. S'està obrint moltes portes.


Josep Maria Riera: Bé, ja fa com 30 o 40 anys. El cinema independent sempre ha estat allà, des de l'època de la "Nouvelle vague" o el "Free Cinema"... Mai hi ha hagut crisi de cinema independent.


Entrevistadora: Què et va portar a dedicar-t'hi? Els teus pares sempre et portaven al teatre o un dia vas veure una obra de teatre i vas dir "jo vull fer això"?


Josep Maria Riera: Va haver-hi un dia que em van portar a veure un espectacle de "La Cubana" que em va marcar molt.


Entrevistadora: Quin era?


Josep Maria Riera: Era "Cómeme el coco, negro". I llavors, crec que és allà on està l'arrel del teatre que m'agrada fer, que és el teatre crític i còmic alhora, i que no deixi a l'espectador indiferent. Fins arribar a tocar a l'espectador; que li doni de menjar.


Entrevistadora: Que faci pensar a l'espectador, no?

Josep Maria Riera: Sí, que el faci pensar... Però que també el sacsegi físicament. Que l'agafi, que els actors toquin a l'espectador i que els objectes també els toquin. D'aquella obra em va impactar molt que repartien biquinis durant l'espectacle i, després, m'he adonat de que a mi m'agrada sempre compartir amb la gent no només el text, no només la posada en escena, sinó també trencar la quarta paret i tenir contacte físic. i donar menjar, sempre donar menjar.


 

Entrevistadora: Recordes la primera obra a la que vas participar?

Josep Maria Riera: Sí, clar! La primera obra va ser "El somni d'una nit d'estiu", de Shakespeare. Jo tenia tretze anys i em va tocar fer el paper de Puck, que és un bufó, que ja anava molt amb la meva personalitat. I la vaig "liar" molt, perquè primer no m'aprenia el text, lo qual després descobreixes que és una tècnica -el no aprendre't el text i ser espontani-. I després m'havia de morir en escena i em donava riure. I aquell riure s'encomanava als meus companys i també al públic. Llavors l'apuntador i el professor em volien matar, però el públic reia.


Entrevistadora: Què prefereixes, actuar o dirigir?


Josep Maria Riera: Bona pregunta. És que són coses diferents i m'agraden les dues coses. Dirigir m'omple molt. Ajudar a un actor a trobar aquella autopista que el porta cap a la llibertat de sensacions, el no pensar, el estar debilitat, el ajudar-lo, el veure els conflictes humans que tenim els actors i que et fan no confiar, totes les pors... Perquè és el que t'he explicat: és una autopista on et llances i hi ha algú que va davant i t'obra el camí. Però tu dius "ei! I si és l'altre autopista?". I, com a actor, és aplicar tot això, no? I és veure que tu mateix ho pots fer... i aplicar-ho en una línia sempre bastant autodidacte. Jo no he estudiat interpretació, no tinc titulació. He estudiat per lliure, bastants tallers que m'han interessat. 


Entrevistadora: Els tallers, els recomanes?


Josep Maria Riera: Jo crec que s'han de fer, crec que van molt bé. Jo últimament no sóc un exemple, perquè no els faig, per la dinàmica que porto. Estic molt en contacte amb els actors, però ara fa uns cinc o sis anys que no faig cap taller. I sempre és recomanable. No sé si coneixes l'anècdota de Marlon Brando, que amb 60 anys ha fet tallers. I en un taller on fas el mico, fas el tigre, fas l'arbre... Doncs imaginar-te a Marlon Brando fent d'això és l'exemple. Aquí tens la resposta. Però, també trobes altres actors com per exemple Jeff Bridges, que en una entrevista vaig llegir que deia que ell no es veia fent això. Perquè prefereix estar a casa seva, a Los Àngeles, "primant" whisky i esperant a que el cridin, perquè l'atabala i li fa vergonya anar a un taller amb gent amateur o amb gent poc coneguda i obrir-se d'aquesta forma. Jo penso que és bo, sempre amb una perspectiva pròpia. No per anar a conèixer gent. És a dir, jo quan he anat a fer tallers sempre he anat amb la meva llibreta, he buscat el meu retir, el meu silenci... I a vegades pot semblar una mica esquerp, però és que cada persona ho necessita. Jo necessito fer un taller així, no? Com xuclar el món del que s'està parlant i ensenyant. Perquè no és només elque t'ensenyen, sinó també elque el teu imaginari activa. Potser, a una persona li estan ensenyant una cosa i es queda amb això, i altres persones els ensenyen el mateix, però activen un imaginari que els porta a que allò sigui una obertura a un gran marc.


Entrevistadora: Quins tipus obres t'agrada dirigir o interpretar: comèdies, drames...?


Josep Maria Riera: És també interessant la pregunta. Com et deia abans dels espais, les obres et troben a un. Ara, per exemple, fa dos mesos, estava buscant un text amb algun company que coneixes fent algun curtmetratge o alguna cosa d'audiovisual i saben que jo faig molt de teatre, llavors..."Hòstia, Pep! Busquem un text i fem un espectacle junts, perquè m'agrada el que fas...! " i costa trobar un text. 


Entrevistadora: Llavors, no busques cap tema?

Josep Maria Riera: A vegades també busco temes. Però penso que per a mi, que sóc una persona de fer una obra a l'any o com a molt dues, també ve de referents que tu has llegit quan eres adolescent o t'arriben textos i els llegeixes i t'enganxa un i, en canvi un altre no... Depèn de l'època de la teva vida en la que estiguis ... Molts textos t'entren a lo millor cinc anys després i els has llegit abans, quan ningú els llegia... Ja l'has llegit, ja el tens, fer el "Muntaplats" de Harold Pinter, per exemple, és una gran obra, em va impactar molt, però... És que està a l'abast de tothom i no motiva. 


Entrevistadora: A l'hora de ser director, que esculls, actors ja professionals o actors novells?

Josep Maria Riera: M'agrada la combinació. Intento no mirar d'on ve un actor, on s'ha format, perquè tot això depèn de la persona. I quan convoco càstings per participar en algun espectacle de teatre, si que busco molt les característiques físiques del personatge que jo he imaginat: la mirada, els moviments, el físic, la corporalitat... I a partir d'aquí, si es dóna el dubte, doncs pots fer una petita prova o ja deixar-te portar per la intuïció. Òbviament, també parlem de teatre alternatiu, que és el que jo faig. Si jo tingués oportunitat de pagar actors, doncs llavors pagaria a l'actor que veig preparat per això. Tant se val que sigui amateur o sigui molt professional. I per la meva experiència les dues coses acaben sent molt maques. Perquè comparteixes amb actors amb experiència i d'altres que no... I el treball conjunt és molt gratificant. Veure que després tots dos tindran obstacles... No és que el que té millor trajectòria o més experiència és una màquina i no tindrà cap conflicte. Al contrari. Potser, troba molts més conflictes que una persona que està més verge. 




Entrevistadora: Ens podries explicar en que consisteix aquest teatre en moviment que fas?


Josep Maria Riera: Teatre en moviment? Bé, tot va començar quan jo vaig treballar amb un mestre, germà, amic, amb una persona que té molt a veure amb el que jo faig que és diu Nicolás Yanco, que és argentí i venia de l'escola argentina. Llavors, vam llegir un llibre que ell portava que es diu "La paraula en acció". Després llegeixes coses de biomecànica de Meyerhold o posades en escena on es veu un teatre ritual. Després, també del cinema, per exemple, molt del llenguatge de Fassbinder o Buñuel, que si mires aquestes pel·lícules, la càmera mai està quieta... Sempre hi ha moviment en la càmera o en els personatges. La vida és moviment, la vida és ritme! Ara mateix aquella ombra s'està movent,  les senyeres, les fulles que estan als arbres, el teu cabell... Tot està en moviment. L'art és moviment i jo el visc així. Després hi ha una altra cosa que és la contenció... Però, si que el teatre i també el cinema m'agrada que tinguiN aquest moviment i que sigui també embolcallant per l'espectador. Que no sàpiga el que passarà, que tingui aquest punt de sorpresa i de màgia...


Entrevistadora: I t'agrada fer més aquest teatre o aquell en el que veus l'escenari des de les butaques, que no és tan en moviment?


Josep Maria Riera: És que per mi l'espai teatral és gairebé des de la taquilla. Jo poso la meva ment sempre en la taquilla, per imaginar-me com m'agradaria que em rebessin en una obra. Per suposat, en alguns teatres més comercials és més complicat portar aquest efecte a la guixeta. Però sempre hi ha petits trucs que pots fer com el programa de mà, l'entrada que sigui per on la gent no se l'espera.... I després, ja al recinte teatral en si on anem a compartir la funció és des de la porta i fora a l'exterior, que si estem parlant de que l'obra va de la Lluna, doncs fora està l'espai... I si l'actor en aquest espectacle és actor fins el final, doncs si s'obra la porta entrarà en la gravetat... És per fer el joc més divertit i més real, no? Jo sempre poso l'exemple dels Beatles, quan estaven tocant en un terrat, el seu últim concert, no? Ells diuen que va ser una sensació molt maca el veure com la policia arribava, no tenien permís i els hi volien treure d'allà, i ells deien : "Hòstia, jo vull tocar amb aquesta gent per última vegada!". Llavors, sempre m'he imaginat que la sensació dels actors ha de ser aquesta, no? De si entra la policia en l'espai, perquè ha passat alguna cosa a fora, o ha passat alguna cosa a fora sense policia, doncs l'actor ha de mantenir el personatge gairebé fins que marxi l'últim espectador, que encara està allà pendent de si és veritat o és mentida. Doncs, per l'actor, aquesta mentida ha de ser al màxim de veritat.


Entrevistadora: Quan eres petit, pensaves que acabaries sent director de teatre?


Josep Maria Riera: Quan era petit... encara tinc el projecte de ser escriptor. De petit, el que més m'agradava era pensar i el poder escriure. Però el que passa és que no tinc paciència. He escrit obres de teatre, sobretot, algunes narracions, però em costa tenir paciència... També sóc molt estrambòtic i, per això ara estic estudiant cinema i dintre del cinema, guió, que t'aporta unes bases per a tota aquesta bogeria que alguns tenim a sobre... Intentar canalitzar-la, amb alguns punts de recolzament que faran que el procés no sigui tan caòtic, tan caòtic, que allò sigui inexplicable. Després ja em vaig veure més com a músic, he practicat la música.


Entrevistadora: Quins instruments toques?

Josep Maria Riera: Toco la guitarra, toco la bateria... També el baix i molt poc el piano. I després em vaig veure com a músic... I de músic, sempre com a actor. Des de gairebé els setze, disset anys... La meva mare, per exemple, als tretze anys ja em va dir: "És que ets un bufó, ets incontrolable", en el sentit de que tenia problemes a l'institut perquè tothom reia molt amb mi. Feia molta gràcia i això la meva mare no s'ho prenia molt bé perquè ningun pare li agrada tenir un fill tonto que fa riure a la resta. Al menys que et paguin, no?


Entrevistadora: I, si així et veies fa deu anys, com et veuries ara dintre de deu anys?

Josep Maria Riera: D'aquí deu anys em veig a Miami... No, això és lo que diu el psicòleg, que "has de projectar, pensar en la teva casa, com la vols...". No ho sé, i aquest és un problema que haig de coordinar. No ho sé. A vegades, em veig fora del món, a una platja, a Mèxic, totalment deserta... A vegades, em veig en una masia, allà a la Garrotxa, o a València, o a Portugal, però plantant les meves coses i sense cap aspiració res més que a lo millor intentar escriure dues frases i que aquestes dues frases tinguin sentit durant un any.


Entrevistadora: No trobaries a faltar el teatre, tan allunyat del món?


Josep Maria Riera: Suposo que sí. I, per això no ho faré, o no em surt, no ho faig. Però tu m'has preguntat com em veig, no? A vegades em veig com un vagabund, explicant històries de teatre i retirat del món, però... el que et dic...Jo penso -a vegades ho parlo amb el Nico Yanco, ara que fa "Tarot" i està molt vinculat amb Podorovsky- que moltes vegades un intenta ser coses que no és, en el fons som una essència única i aquesta essència és inexplicable. Per això no entenem moltes de les coses de les que fem. Pensem que van en contra nostre, però en realitat la nostra essència és un vehicle. Tots som vehicles i hi ha gent que el "tuneja" i hi ha gent que no el vol "tunejar". Si jo no sento que l'he de "tunejar", doncs no ho he de fer i he de continuar agafant vehicles o que el meu vehicle vagi lliure pel món. És a dir, aquesta és la recerca. Una mica més, entendre't a tu mateix en aquestos deu anys i el que anem fent, ja sigui teatre o cinema, actuació o interpretació, servirà per aquesta cerca...

 


Entrevistadora: I, ara, passant una mica al cinema, quina és la teva pel·lícula preferida?


Josep Maria Riera: Bona pregunta... Bona pregunta...Tinc varies pel·lícules preferides. Una... A veure, per exemple "Primera plana" de Billy Wilder és una de les meves preferides... Hi ha una de Robert Redford, que és diu "Brubaker", que no és molt coneguda... "Tarda de gossos", òbviament, és una pel·lícula que li agradava molt al meu pare i que l'he vist des de que tenia set anys. L'he vist moltes vegades... "Jackie Brown" de Tarantino.. És una pel·lícula que la crítica va maltractar bastant i jo intento buscar el "perquè". No deu ser tan bona com "Kill Bill", perquè
a mi és de les que més m'agrada de Tarantino... Per suposat, també Berlanga, el director Berlanga, valencià, també m'agraden molt totes, no et sabria dir...Tinc moltes! No et sabria dir quina. "Mary Poppins", és també de les favorites... Cinema negre, Dreyer, "Juana de Arco", Fassbinder, Pasolini... Ja no et dic pel·lícules concretes, directors que cada pel·lícula que veus, de Pasolini, totes són el mateix, gran pel·lícula! Woody Allen, també és un director que m'agrada molt i que les seves pel·lícules com "Annie Hall", "Toma el dinero y corre", també podrien estar entre les meves preferides.

Entrevistadora: I d'obres de teatre, la teva preferida?


Josep Maria Riera: D'obres de teatre, la preferida...? És més complicat, perquè com el teatre no queda allà, que no el pots revisar... Jo me'n recordo de les obres de Javier Daulte que fa uns set o vuit anys, aquí a Barcelona tenia molt d'èxit, hi havia una que es deia "4D òptic", que després vaig tenir l'oportunitat de llegir i que em va agradar la posada en escena... I, després, el teatre alemany. Jo vaig estudiar de forma autodidacte teatre a Berlín, quatre mesos i vaig veure molt de teatre. I les obres de teatre de Frank Castorf, que és un director de teatre, doncs, totes són increïbles.


Entrevistadora: En teatre musical has pensat alguna vegada?

Josep Maria Riera: Sí! Sí, sí. I en cinema musical, també.  Per exemple el curt aquest de Nacho Vigalondo, que va portar als Oscars, "7:35 de la mañana". Bé, és una gran idea que ja havia voltat pel meu cap. I també en totes les meves obres de teatre hi ha moments musicals en els que els actors comencen a cantar o entra una música i la cantem per sobre... Per exemple, fèiem una versió d' "Obrint Pas", els actors cantaven, traduíem la lletra... Ara a "Tarda de gossos" també hi ha un moment que cantem tots com en cor, que diuen que emociona molt i que queda molt maco.


Entrevistadora: I la pel·lícula i l'obra que més t'han decebut?


Josep Maria Riera: Possiblement, aquestes dues últimes de "El árbol de la vida" i "Melancolía", crec que es diu... Doncs aquestes dues la veritat és que se'm van fer bastant pesades... Però, no perquè no estiguin ben fetes -que estan molt bé-, sinó per raons que després he parlat amb gent que les veu grans obres... Perquè hi ha gent que et diu que no te n'has assabentat, com en el cas de Von Trier:  tres hores de Wagner tota l'estona, a mi que m'encanta Wagner,  se'm va fer avorrit i li trobo poca creativitat.


Entrevistadora: I "El árbol de la vida", tot i que hi hagi bons actors...

Josep Maria Riera: "El árbol de la vida" per mi es podria reduir al moment de Brad Pitt i a aquesta història. Després, la resta és "National Geographic", que el pots veure cada dia a "La 2". I molt bé l'escena final de que tots ballen, però igualment no m'arriba a emocionar, perquè penso que no està ben plasmada.


Entrevistadora: L'obra de teatre que menys t'ha agradat?

Josep Maria Riera: "Super Rawal". Jo intento no marxar del teatre. Sempre hi ha coses a pensar i a veure en un teatre. És una cosa que des de que vaig començar a fer teatre em vaig marcar com a premissa, de mai marxar d'un teatre. Perquè sempre hi haurà alguna cosa: l'escenografia, una cançó que posen en un moment donat, que si equivocacions que han pogut cometre, els espectadors com es traguen aquell rotllo i riuen... Per exemple, "Llum de guàrdia" al Romea, l'any passat. Doncs és una obra que flipava de veure com els espectadors aguantaven allò i com es reien per certs gags i mecàniques de la tele que fan que el teatre estigui com està. Que diuen que està molt bé, segons llegeixo, però que a mi no m'arriba o sóc més crític amb el que penso que deuríem d'oferir als espectadors. I aquesta em va decebre bastant, tot i que no vaig marxar... Però, amb "Super Rawal" si que va arribar un moment en que vaig abandonar. Moltes vegades -gairebé sempre- m'assec al final, perquè m'agrada veure tota la dimensió. Em perdo, possiblement, el petit gest i la respiració dels actors, però ho sacrifico per veure el teatre des del final... Això ho vaig treure d'un llibre de Peter Brook , que és un director de teatre, actor i també cineasta -us recomano molt les pel·lícules "Marat/Sade" i "El Senyor de las moscas", que són impressionants i també podria considerar la primera com a una de les preferides i on es veu la tècnica del moviment que abans em preguntaves-. Bé, ell diu que va bé com a espectador o crític de teatre, sempre asseure's al mateix lloc, perquè això et farà estar, d'alguna manera, més a prop de l'objectivitat, de no dir "es que aquesta la vaig veure en un mal lloc...". El actor de teatre s'ha d'escoltar fins a l'última fila. A més, tens l'avantatge que no tens ningú al darrere i si t'avorreixes pots canviar de postura.. I si has de marxar, marxes ràpid. Jo només he marxat una vegada i ho lamento molt, perquè sé que em vaig perdre coses que, encara que l'obra fos dolenta i els actors estiguessin mal dirigits i no s'aguantés... -encara que el públic li agradés o ho aguantés-, sempre hi ha coses per treure d'un teatre. I en el cinema també, perquè el cinema són imatges, moviment que et transporta. Moltes vegades estàs mirant una pel·lícula i no estàs pensant en la pel·lícula, sinó que estàs pensant en un passatge de la teva vida. Només per això, val la pena veure-ho. L'altre dia no sé qui deia que a vegades en el cinema et dorms, però et dorms i t'ho has passat bé! I a vegades no pots dormir de lo dolenta que és la pel·lícula. Et dorms, però la pel·lícula pot haver estat magnífica. No és que la pel·lícula sigui dolenta. És que ets tu, que aquell dia... has de descansar.





Entrevistadora: I el teu ídol, no tant del cinema o del teatre, sinó en general?


Josep Maria Riera: Doncs, possiblement diria Marc Gonzàlez.


Entrevistadora: Per què?


Josep Maria Riera: Bé, perquè és el meu company a "Pentateatre" ara mateix i fem un projecte molt maco que l'ha vist molta gent, però que encara pot arribar a més gent, per fer gaudir aquesta experiència... I que entre tots dos i gràcies a la seva empenta m'ha demostrat que és una persona a la que admirar. Després estan els típics com John Lennon, Jesucrist, George Harrison, com a dimensió humana i espiritual dels "Beatles"...


Entrevistadora: Com te'm explicat abans fora de l'entrevista, nosaltres portem un blog, has llegit alguna crítica nostre?


Josep Maria Riera: No, no. No he pogut. És que tinc un problema ara, no és justificació, però no tinc Internet a casa. Només en tinc al mòbil. Llavors, al mòbil tot va més lent... Moltes coses les aparco per després, quan vaig a la biblioteca. Allà ho miro, però, clar, moltes coses les deixo. Si tingués internet a casa, tot va més ràpid. .. Ara em vull tornar a posar Internet, perquè porto dos anys practicant aquest sistema de no anar tan ràpid a la vida, sinó "mira't aquest Youtube!", "bé, ja me'l miraré d'aquí dos dies...". Puc viure sense això.


Entrevistadora: Clar. I, per finalitzar, no sé si saps que hi ha molt pocs blogs en català de cinema. De teatre n'hi ha més. Llavors, tu que ens recomanaries per poder millorar, sortir endavant i progressar?

Josep Maria Riera: El que esteu fent ara mateix: està en contacte amb els creadors, amb els artistes. El cinema té una vessant que és de molt treball en equip. El teatre també, però s'acota més a direcció i actors. Possiblement, el vestuari i l'escenografia, al teatre moltes companyies ho fan ells mateixos. Però al cinema sí. Llavors, tirar per tot allò que us agradi, com la direcció artística... A Catalunya hi ha directors d'art de les pel·lícules com"Pa negre", gent que treballa amb Almodóvar, la gent que està sortint de l'ESCAC... Agafar tota aquesta gent i posar-los cara. També deu ser una passada entrevistar a Daniel Brühl... Però, la feina que fa el director d'art de "Eva", la pel·lícula de Kike Maíllo, penso que mereix igual el respecte i que està molt més tapada... I això farà que entreu en contacte amb gent que està al cinema. Després, també, si mireu la "Sexta3", parlen amb el públic, contrastar, que el públic tingui una presència, inclús perquè no tenir l'espai del públic? Mira, he anat a veure una obra o una pel·lícula i allà mateix, a l'atzar, li proposo a una persona que faci la contracrítica. És a dir, que faci una crítica fàcil, tres línies, quatre línies... I, potser, trobes algú que et diu que és la seva passió i vol col·laborar més. Doncs, això és el que faria...


Entrevistadora: Donar-nos a conèixer.

Josep Maria Riera: Exacte. Que sigui com una xarxa en la que tots quedin agafats... I
 també fer fotografies dels espectacles, generar notícies com "Pentateatre busca espai"... Inventar-se. El periodista no és aquell que està al telèfon i li truquen "mira que és la diada, estan penjant una estelada. Ves, corre!". Sinó que el periodista és el que s'inventa la notícia i "mira, aquella dona està penjant una estelada. Vaig a fer-li una entrevista". Però, se la inventa pel favor de la comunitat, no per sensacionalisme. Per generar una comunicació entre els veïns i generar una controvèrsia en una societat que s'acaba d'assabentar que hi haurà un "Barcelona World" a Tarragona i s'acaben d'assabentar que hi haurà "Eurovegas" a Madrid. Ja no és "Disney". És joc, és negoci, és calers. M'entens? Quan la gent no està arribant a final de mes, els hi posaran davant de casa seva joc, escurabutxaques! És a dir, critiquem els xinesos, però mira... Doncs, això va a les notícies, a portada de diaris. El periodista, el que ha de fer és que tot això estigui en ambient, que la gent s'expressi a través del seu mitjà. I, sobretot, també que els artistes trobin una plataforma on exposar un neguit de parlar i de saber que hi ha una gent que els hi està parlant, que els està escoltant, que els està mirant i que els hi faci replantejar-se la seva feina, no?

Entrevistadora: Doncs, fins aquí tot. Un plaer haver fet l'entrevista.


Josep Maria Riera: Moltes gràcies.



divendres, 14 de setembre del 2012

"Pentateatre" busca lloc per convertir en escenari

"Pentateatre Atòmic" busca un lloc on poder interpretar les seves cinc obres en moviment que porten a l'espectador a una dinàmica moguda i diferent a l'habitual. Per posar-se en contacte amb la companyia de teatre anar aquí!

dijous, 13 de setembre del 2012

Expectatives i resultats


Entrevistes


Ahir, dia 12 de setembre per la tarda, vam organitzar-nos per passar unes hores a l'entrada d'un cinema: Cinesa Diagonal, a Barcelona. L'objectiu era buscar persones que acabessin de comprar les entrades i ens diguessin quina pel·lícula anaven a veure, quines expectatives tenien d'ella, i per què. De la mateixa manera, a la gent que sortia del cinema els vam preguntar la pel·lícula que havien vist i quina era la seva opinió.
En un principi no vam trobar molta gent i vam anar a un altre cinema (Sarrià Multicines) que hi ha molt a prop per probar, però allà les persones no estaven disposades a respondre les preguntes si se'ls grabava amb una càmara, que era la gràcia. A les preses falses, es pot observar com grabem la portada de la pel·lícula en comptes de la cara de la persona.
Vam decidir tornar a l'altre cinema (sí, vam fer unes bones passejades), i tornar a probar sort. I ens va sorprendre gratament, ja que des d'aproximadament les sis i mitja a les vuit i mitja, vam aconseguir molts espectadors disposats a ajudar-nos i fer-nos aquest gran favor de respondre unes preguntes.
Així doncs, al següent vídeo, es poden veure aquestes grans persones, a les que volem donar les gràcies.



Finalment arribem a l'hora de fer recompte. Cal dir que les dades no són fiables al cent per cent, perquè ni nosaltres podíem preguntar a tots els que entraven i sortien del cinema, ni tothom es mostrava disposat a participar, ja pel fet d'arribar tard com de no tenir ganes. El recompte l'hem fet pel número de vegades que sortia la pel·lícula mencionada en cada tall del vídeo, no segons la quantitat de gent que hi havia en cada grup, ja que les entrevistes no s'han fet en cap moment només a una sola persona, sempre anaven acompanyats encara que apareixin sols davant la càmara.
 També es pot veure en el vídeo que no vam aconseguir molta gent que sortís del cinema amb ganes de ser entrevistada, però per nosaltres ja va ser molt que alguns no tinguessin pressa i ens escoltessin uns minuts.

RECOMPTE FINAL
-La pel·lícula de la cartellera de Cinesa Diagonal que durant el període de dues hores de la tarda d'ahir (18.30h a 20.30h) va resultar més vista pels espectadors, ja que tots tenien moltes expectatives, va ser: El legado de Bourne
-La pel·lícula de la cartellera de Cinesa Diagonal que durant el període de dues hores de la tarda d'ahir (18.30h a 20.30h) va agradar més, i per tant va tenir més bons resultats, va ser: Desmadre de Padre

Esperem que aquestes dades us ajudin a fer una bona elecció de la pel·lícula, si esteu indecisos a l'hora d'anar a veure algun film al cinema.

P.D.: També esperem que passeu una bona estona amb les preses falses i trossos grabats abans de que comencés formalment l'entrevista, tant nostres (de les entrevistadores) com vostres (dels entrevistats).

dimarts, 4 de setembre del 2012

1a Edició del Catcrítica

Benvolguts aquells que mostreu al món el vostre amor pel cine en blogs escrits en català!
Aquest any, després de descobrir la poca proporció de blogs com el nostre, hem decidit que seria una fantàstica, prometedora i enriquidora idea crear un premi que es basés en la crítica de cinema en català. Per això convidem a tots els que vulguin a enviar-nos al correu laura21.lluna@gmail.com una escrit sobre qualsevol pel.lícula a partir d'ara fins al 4 de novembre. Dia en el que començaran les votacions a les quals tothom tindrà accés a partir de la nostra web. Al finalitzar el període de votació (5 de gener), els blogs participants hauran de fer un post a la seva pròpia pàgina exposant el text guanyador i nomenant el blog galardonat.
Esperem la vostra participació.
No ens falleu!