dissabte, 30 de març del 2013

"Le Refuge"

Fascinant, estranya, sincera, profunda

La drogoaddicció sempre s’ha plantejat com a “El gran problema”. Aquell que descarrila el més encaminat i tomba el més fort. Tanmateix, errem al ignorar que la toxicomania és, molts cops, la resposta visual a conflictes interns, sentimentalment més profunds i arrelats. Convertint la fam incessant de narcòtics en un solució provisional, espontània i efímera que promet estimular l’esperit o calmar quelcom pertorbant. 



Louis i Mousse són una parella de parisencs adinerats. Tots dos segueixen un patró d’inestabilitat vital i familiar que intenten compensar amb estupefaents. Però la fi d’aquesta rutina addictiva arriba agafada de la mà d’un succés esgarrifosament esperat i d’una notícia esperançadora. La mort de Louis i l’embaràs de Mousse són els desencadenants d’un canvi en la vida de la jove.
“Le refuge” pretén narrar aquests nou mesos que la protagonista viu, a prop de la platja, allunyada de tot, però perpètuament acompanyada per curiositats i temors vers a una maternitat que albira tacada per la solitud i la inseguretat pròpia.




En el guió literari, són pocs els personatges que es perfilen, a part del de Louis –del que tan sols es pot observar un esbós, els seus trets més generals- i el de Mousse – que es va dibuixant al llarg de la història-. La mare de Louis, que només apareix en escena pocs minuts, es presenta indirectament –amb les seves paraules- com a una dona independent  i amb una gran fortalesa –fàcilment confusible amb fredor- que és capaç de dominar les situacions, malgrat la gravetat sentimental que posseeixin. Contràriament, Paul, germà de Louis, és retratat com un jove més aviat callat, reservat i misteriós, amb la seva mirada inquietantment tendre i els seus silencis força casuals.




El nus en el que es centra el film és en la visita de Paul a la noia embarassada i la convivència que tots dos mantenen, de la qual neix una relació estranyament adorable, sincera i molt llunyana a la que prèviament compartien com a cunyats; i de la que sorgeixen diàlegs fascinants, bruts de pors i entollats de franquessa, que semblen confessions i en els que cobren protagonisme els secrets i els pensaments més profunds de cada un.  


Cal destacar un rerefons plenament dedicat a les qüestions de l'amor: les relacions de parella, els efectes secundaris d'un embaràs en un matrimoni i l'homosexualitat es tracten d'una manera o altra, potser en personatges que apareixen puntualment o fins i tot en els propis protagonistes de la història. Però sempre des d'un punt de vista nu, despullat, buit d'intencions de maquillar la realitat.


Pel que respecte als actors, tant Louis-Ronan Choisy com Isabelle Carré desprenen una escència estranya, única i sensual, plena de naturalitat. Una interpretació molt bona que encara brilla més en la banda sonora, composta per ell i cantada per tots dos. La cançó de "Le Refuge", amb foça protagonisme en algunes escenes, irradia delicada melancolia i calmada inquietud.



En definitiva, un relat dirigit per Ozon que guanya pels diàlegs sincers, però que només recomano a aquells que estimen el cinema més intimista i profundament sentimental.

****(Bona)

dissabte, 16 de març del 2013

"Murder on the Orient Express", d'Agatha Christie


Fascinantment misteriós. Magnèticament imprevisible.


Els assassinats sempre han estat una qüestió sinistra i misteriosa que ha atemorit i alhora entusiasmat la humanitat. La relació d'aquest assumpte amb la por és evident, ja que posa en dubte la integritat de qualsevol. Tanmateix, moltes vegades l'entusiasme encuriosit i seduït pel misteri cobra més importància. És probablement aquesta la raó per la qual l'escriptora de la magnífica publicació que comenten en aquest post va tenir un èxit tan desmesurat i merescut.
Però, malgrat el nostre magnetisme –certament incomprensible- pels homicidis, hi ha altres mèrits a atorgar a aquesta obra literària. El lector es submergeix des d’un bon principi en un mar dens enterbolit pel fred i per les sensacions que provoquen uns personatges considerablement estrambòtics i clarament dispars entre ells; sense oblidar, és clar, la presència persistent de l’Orient Express, que els encamina cap a un destí geogràfic comú, mentre crea una situació de claustrofòbia.
El treball que fa l’autora amb cada un dels passatgers és fascinants: els va definint i després els despulla, a poc a poc i a mesura que avança la història, fins al punt de deixar-los nus, mostrant no només la seva identitat real, sinó també l’emocional. Però el que considero més destacable del seu tracte amb els viatgers és la forma analítica i minuciosa amb la que els detalla i descriu, pròpia d’un professional en l’ofici de descobrir qualcuns amagats i secrets, tal com és el protagonista del fil narratiu.
L’estructura del llibre recorda a la ment endreçada del Detectiu Hércules Poirot. Majoritàriament en la segona part de l’escrit, quan s’efectuen les declaracions.
El guió literari té buits intrigants que, lentament, van desapareixen amb l’entrada en escena de la complexitat argumental. Tanmateix, aquesta no dificulta la lectura, sinó que, compensada amb una gramàtica i sintaxi senzilles i lleugeres, enganxen més a l’espectador de la història escrita, que al final es veu sorprenentment recompensat amb un desenllaç inesperat i un pèl desbordant i surrealista.

***** (Molt bo)