dijous, 28 de juny del 2012

"The Collector"

Un aperitiu deliciosament suculent pels amants del cine Gore

La llar és un lloc que desitgem infrangible. Aquell indret on hom se sent segur, còmode. L’ambient que ens sembla més agradable i confortable. Per aquesta mateixa raó, es considera una realitat esgarrifosa la possibilitat que un desconegut trenqui aquesta fortalesa. Així doncs, és aquesta situació la que protagonitza el fil conductor d’aquesta història. Tot i que no es tracta d’una sola irrupció, sinó de dues a la vegada.

Aquest film simbolitza la violació de la seguretat, la tranquil·litat i la llibertat d’una família, mitjançant la intrusió de dos homes en una mansió de la que no són propietaris. Un és un jove desesperat que necessita diners per saldar els deutes de la seva novia i l’altre és un ésser buit d’humanitat i ple d’odi i bogeria. Mentre el primer va a la cerca de la caixa forta, el segon només pretén posar a prova la integritat física i psicològica dels habitants de la casa a través de trampes mortals i tortures, amb la finalitat de poder trobar a aquell o aquella que sobrevisqui al terrorífic tràngol i, per tant, sigui digne del seu bagul, on ell guarda la seva col·lecció vivent. Tots dos, tot i ser estranys en aquelles habitacions, són detalladament perfilats a mesura que la història avança i, en cada un dels seus actes, es van diferenciant un de l’altre, fins al punt de convertir-se en oposats i de figurar personatges tan típics com l’heroi i el malvat. Tanmateix, aquesta personificació del bé i el mal va més enllà de la tònica del contes de fades, ja que el malvat, el dolent, és el que domina la situació i la deforma despietadament a la seva voluntat; i l’heroi, el bo, és el que va per sota dels mobles en busca de la família atemorida a la que, minuts abans, pretenia robar.

Cal destacar com el gran protagonista el pànic, que es desprèn de cada escena, de cada fotograma. Però sobre tot, amb la presència del “malvat”, grinyolant en els crits d’horror de la família i transpirant per la pell de l’”heroi”, mentre aquest resta arraulit rere una taula.

La por en aquest film mor, és massa suau. Aquesta deixa pas al terror, al xoc, a la desesperació, ja que l’ésser humà és portat al límit mitjançant situacions macabres i buides de sentimentalisme i pena.

Encara i així, entre aquest mar de horror, el guió deixa entreveure un engruna d’amor fortuït, de compassió desesperada. I no només entre els membres de la família –que poc a poc van morint en crues circumstàncies--, sinó entre l’”heroi” i la nena de la casa. És llavors quan el sentimentalisme que prèviament no havia existit reneix en aquell intrús “bo”, que veu en la petita el reflex de la seva filla.

Però, malgrat l’existència d’aquests moments de romanticisme paternal, el terror sempre acaba apoderant-se de les sensacions dels espectadors, que acaben patint en la seva pròpia pell el dolor dels personatges mentre un nus els retorça l’estómac al veure budells penjant i llavis cosits. Perquè el pànic i la desesperació no moren ni tan sols al final –tot i que això sembli-. Ja que l’”heroi” acaba sent víctima d’un “malvat” sàdic que guarda la seva presa dins la seva caixa de les col·leccions.

**** (bona)


dimarts, 26 de juny del 2012

"Seven days to live"

Una història típicament fantasmal, amb un rerefons diferent i uns actors força ben triats

Aquest film gira, com molts d’altres, entorn l’existència d’una mansió maleïda a la que casualment una parella es trasllada. És obvi, doncs, que posseeix un argument massa comú dins d’aquest gènere de cinema. Tanmateix, el guió literari no es queda en aquest nivell terrorífic i buit de qüestions més profundes, sinó que incrusta assumptes dramàtics i sentimentals, com és la mort del fill del matrimoni, prèviament a la mudança. Així doncs, s’enllaça amb considerable delicadesa –tot i que no la suficient- la por i tristor dels protagonistes davant la presència latent de la desaparició sobtada del nen amb el poder fantasmal que resideix dins la casa. 

La idea d’un encantament “tradicional” que pertorba a tot aquell que dorm sota el sinistre sostre sense salvació possible és un altre factor al que els espectadors estan massa acostumats. Tot i això, en la pel·lícula s’hi poden albirar certs matisos que la diferencien de la simplicitat, com per exemple la recepció diferent de la influència maligne per part dels dos personatges, que a mesura que l’estància a la casa del pantà es va fent més extensa agafen rols més extremats i diferenciats. Així doncs, mentre ella cada cop és més conscient de la realitat, ell es va tancant en si mateix i en el seu ofici –l’escriptura- mentre mostra una actitud violenta i alhora passiva, absent.

Cal destacar que el títol del film –“Set dies de vida”- fa referència a les advertències que rep la protagonista, les quals, poc a poc, li van mostrant que el seu final arriba. Malgrat això, aquest és un fet poc rellevant de la història, ja que només t’ajuda a seguir el fil de l’argument mentre et mostra quan temps queda pel final.

Pel que fa  al repartiment, cal considerar-lo força ben encertat, sobretot pel que respecte als protagonistes, tant pel rostre poc comú com per les mirades profundes i desorientades, que ajuden al públic a viure més les escenes i entendre les sensacions que travessen la ment dels personatges.

Tanmateix, i tot i haver considerat forces assumptes positius, l’argument general és massa comú i posseeix un final feliç massa esperat que no sorprèn a un espectador avorrit de visualitzar en directors diferents la mateixa història un cop i un altre.

*** (Està bé, per passar l'estona)


dilluns, 25 de juny del 2012

"Crazy, stupid, love"

Una "americanada" consoladora a favor de l'amor etern que conjuga sentiments i comicitat


L’amor. Què és l’amor? Realment existeix? Aquest és probablement el primer plantejament que ens fem. Després, però, n’apareixen d’altres de més complexes com la qüestió del matrimoni, la data de caducitat dels sentiments i la passió, o la credibilitat de l’estimació d’un faldiller. Aquest film sintetitza els temors de la societat actual en assumptes sentimentals, tractant-los des de l’absurd i la comicitat, i jugant clarament amb la casualitat, la qual, poc a poc, va lligant la vida de dos personatges contraris i estereotipats  - un pare de família apunt de divorciar-se i un jove casanoves que llença flors a les noies amb un èxit extraordinari-. Cal destacar la presència de l’humor, que protagonitza escenes que acostumen a posseir un tarannà dramàtic, evitant així la possibilitat de caure en un pou de sentimentalisme barat i obligant al públic a esgarrapar burletament la tensió sorgida dels conflictes emocionals. Així doncs, és un film realment consolador pels empedreïts de l’amor i la vida romàntica, i amb final feliç, però que tracta des d'un punt de vista còmic les relacions amoroses.

**** (bona)