dimecres, 17 d’octubre del 2012

Ja tenim pàgina a Facebook!

Benvolguts amants del cinema!
Hem obert una pàgina a facebook per fer arribar a més gent i per més medis el nostre amor cinèfil. Si voleu llegir les nostres declaracions amatòries vers al setè art i d'altres qüestions com entrevistes, crítiques i articles d'opinió cliqueu AQUÍ!!

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Entrevista a Enric Pardo

Guionista sortit de la gran escola de l'ESCAC i un dels cervells d' "Arròs Covat" i "Animals", treballa al Terrat. Recentment també és novelista amb "Todas las chicas besan con los ojos cerrados".

"Els nens petits quan els hi poses quelcom que els agrada de seguida volen tornar-ho a veure. A mi em passa el mateix."

Entrevistadora: Bon dia, Enric. Moltíssimes gràcies per acceptar la nostra proposta d'entrevista. Per nosaltres és un gran plaer parlar amb un artista com tu, guionista del Terrat i amb un títol de l'ESCAC.

Enric Pardo: Bon dia. El plaer és meu!


Entrevistadora: Des de petit ja sabies que et volies dedicar a escriure, tant guió com narració?

Enric Pardo: Jo de petit volia ser païaso. I em sembla que una mica... Penso que la primera vegada que vaig dir que volia escriure tenia 12 anys o així. No sabia que volia ser escriptor o guionista, sols que volia escriure. Durant la meva adolescència escrivia relats, contes, còmics, etc. Aleshores llegia molt i pensava que podria ser escriptor de gran. Quan vaig haver de decidir què estudiaria em vaig adonar que gairebé tota la meva cultura era de caire audiovisual i que m'havia fet gran veient pel.lícules. Era un pas lògic que estudiés cinema i que em dediqués al guió. Vaig entrar a l'ESCAC sabent des d'un bon principi que m'especialitzaria amb el guionatge.


Entrevistadora: Recordes el primer contacte que vas tenir amb el cinema?

Enric Pardo: Diu la meva mare que amb dos anys em van portar a veure "Superman" al cinema. Jo era un nen que sempre plorava i mai estava quiet. Sempre em diuen que vaig quedar parat davant la pantalla les dues hores que va durar la projecció. A casa van comprar una televisió i ja sabien que havien de fer si no em volien sentir plorar. També recordo amb molta nostàlgia el projector de súper 8 del meu avi. Tenia unes sis o set pel.liculetes i em passava les tardes amb ell veient-les una rere l'altra, sempre les mateixes, me les sabia de memòria, però no m'importava.


Entrevistadora: Què és el que més t'apassiona de la teva professió?

Enric Pardo: Contar històries i emocionar la gent. Això no té preu. És per això pel que ens dediquem al cinema i a la literatura. Dedicar-me a aquesta professió també té els seus avantatges: coneixes un munt de gent súper interessant, treballant amb el cinema i la televisió he tingut el plaer de conèixer gent molt maca plena de talent: el Berto Romero, l'Andreu Buenafuente, el José Corbacho, el Kike Maíllo, Juanjo Sáez, J.A. Bayona, etc. I també els seus inconvenients: precarietat laboral, falta de recursos, gent que no et paga...



Entrevistadora: Amb quin Enric et sents més identificat, amb el guionista o amb l'escriptor?

Enric Pardo: Jo sóc guionista. O al menys sóc un guionista que ha escrit una novel·la. Fins que no n'escrigui més, no acabaré de sentir-me escriptor del tot. Ara bé, allò més personal que he escrit és la novel·la "Todas las chicas besan con los ojos cerrados", això sense dubte. No vol dir que a "Animals", o a "Arròs Covat" no hagi posat part de mi mateix, al contrari. Però sí que és cert que allí l'autoria estava més repartida.


Entrevistadora: Quin és el teu ídol, aquella persona que mai deixaràs d'admirar? Què és el que t'obliga a adorar-lo?

Enric Pardo: Tinc molts ídols. Sóc bastant fanàtic de molta gent: del Woody Allen, de Spielberg, de Tarantino, de Clint Eastwood, de Cristhoper Nolan, de Nick Hornby, de Paul Auster, d'Aaron Sorkin, d'Alan Ball, de David Chase, mentre faig aquesta llista sé que em deixaré algun i tindré ganes de tallar-me les venes quan m'enrecordi.



Entrevistadora: Quina és la pel·lícula que mai et cansarà, tot i haver-la vist milers de vegades? Què és el que et transmet, que et captiva tant?

Enric Pardo: Hi han moltes. M'agrada tornar a veure les pel.lícules que m'agraden. Sóc bastant nen amb això. Els nens petits quan els hi poses quelcom que els agrada de seguida volen tornar-ho a veure. A mi em passa el mateix. Ara estic tornant a veure sèries que ja havia vist en el seu moment i és un plaer increible. De pel.lícules que torno a veure molt a sovint en tinc una llista ben gran, però en diré només unes poques perquè us capiguin: "Dos hombres y un destino", "Beautiful Girls", "El Padrino" (les tres), "En busca del arca perdida", "Superman", i en el número un de les pel·lícules que més vegades he vist estan "Start Wars" i sobre tot "E.T.".

Entrevistadora: Quina és aquell film que més t'ha decepcionat? Per què?

Enric Pardo: "Superman Returns". Esperava molt de Bryan Singer i esperava molt tornar a volar amb Superman. No sé què va passar perque tenia tots els números per ser excepcional, però bueno, suposo que tothom pot ficar la pota (jo ho he fet varies vegades).

Entrevistadora: Doncs, això és tot! Moltíssimes gràcies!

Enric Pardo: A vosaltres, noies!



diumenge, 14 d’octubre del 2012

"Savages"

Un conte per adults alternatiu i ple de corrupció, amb engrunes d'un amor triangular

El tràfic de droga dóna de menjar a molts. És més, converteix a aquells que s'alimenten del seu comerç en grans i fortuïtes fortunes. Les cases immenses, el xampany, les festes i el glamour amaguen la foscor de la violència i la fredor que acompanya aquest ofici constantment, a causa del poder que significa vendre productes fora de la legalitat, però realment preats. 
"Savages" busca mostrar uns traficants alternatius, ben considerats en el negoci de l'herba sense llei, però apartats del joc brut entre companys i socis d'una petita comunitat, allunyats de les grans màfies, independents.
Els tres protagonistes, una jove amant i dos amics fidels i antàgonics, viuen en un triangle amorós que serà realment clau en el desenvolupament del relat de Don Winslow adaptat a la gran patalla. Una mescla d'amor passional i estimació familiar que acaba desencadenant una unió socialment trencadissa, poc comú, però estable dins del micromón en el que ells habiten, la casa de California.
Tanmateix, la qüestió amatòria no és del tot la protagonista del film, sinó que s'enllaça amb l'assumpte de les màfies i dóna lloc a una història fredament temperamental, brutalment sagnant i alhora romàntica. Un guió en el que s'exposa l'univers de la droga i el seu tràfic, jugant amb el poder de les organitzacions il·legals, el qual es contraposa a l'ideal dels tres joves, que només busquen viure ells sols, apartats de tot, d'una manera més aviat tranquil·la, sense gaires aspiracions de futur, només de present.

En aquesta pel·lícula, el gran director Oliver Stone, emplea la paraula Salvatges, la qual dóna nom al conjunt de fotogrames, per exposar la fredor i la bogeria de la condició humana, completament egoista, que és capaç de qualsevol cosa per sortir guanyador, sense tenir en compte els medis que el fan arribar fins el que més prea.

Cal destacar el gran repartiment, en el que tots els actors acaben atorgant l'essència que el seu personatge demana. Un clar exemple és la Blake Lively, la qual desprén sensualitat i autenticitat a la pell de l'O. Però tampoc es pot oblidar l'actuació dels dos altres co-protagonistes -Taylor Kitsch i Aaron Johnson- que expressen l'idea perfecta de l'amistat i, alhora, mouen els fils de personatges contraris -mentre que el primer és fred i valent, l'altre pateix d'innocència i tendresa-. Altres actors participants i ja idolatrats són Benicio del Toro, Salma Hayek i John Travolta, els quals acaben de posar la guinda a un pastís original, explosiu i diferent. Sobretot, resaltar la gran interpretació d'un Benicio del Toro que acaba resultant fastigós i cruel, seguint la línia d'un personatge primari, inútil, bàsic, violent i egoista.

Pel que respecte la banda sonora és realment melancòlia amb un toc de brutalitat que segueix perfectament el fil d'un guió alternatiu i acaba de donar el sentiment que les imatges estan impossibilitades a oferir.

En definitiva, un pel·lícula freda i alhora romàntica. Un relat actual per les qüestions que tracta, però mancat de tradicionalitat. Un conte per adults ple de corrupció. Un oceà mort, quasi buit de vida, d'amor, però amb espurnes de lluminosa passió, les quals converteixen a aquells que les pateixen en dèbils en un món en el que és millor no estimar a ningú, per evitar xantatges, morts, dolor. Un guió diferent, realista i que acaba descol·locant i alhora consolant a un espectador que té, tot i les poques espectatives, un final feliç.

**** (bona) 




dissabte, 13 d’octubre del 2012

Entrevista a Paco Moreno


"És difícil trobar una pel·lícula que m'hagi decepcionat, ja que miro d'aprofitar alguna cosa del producte realitzat."


Entrevistadora: Bon dia, Paco Moreno. Primer de tot agrair-li que s'hagi animat a fer aquesta entrevista.

Paco Moreno: Bon dia. A vosaltres.

Entrevistadora: Des de petit desitjaves dedicar-te al món de la interpretació?

Paco Moreno: Doncs, jo vaig començar a fer teatre amateur als 8 anys i la decisió de dedicar-me va venir els 22 o 23 anys.

Entrevistadora: Recordes el primer contacte que vas tenir amb el cinema?

Paco Moreno: Quan estava estudiant interpretació vaig començar a fer molts curtmetratges amb l'ESCAC i altres escoles de cinema, però la meva primer pel·lícula va arribar al 2010. I va ser molt especial, ja que no era una pel·lícula comercial, sinó d'autor i rodada en anglès. És diu "Maximum Shame".

Entrevistadora: Veig que ets actor, director, productor, publicista... Quina modalitat et motiva més?

Paco Moreno:  Les dues professions més directes són actor i pedagog teatral. Són les que més hi treballo, però també per productores fent càstings i temes de producció.


Entrevistadora: Quin paper és amb el que has gaudit més actuant? Què tenia aquell personatge que et va entusiasmar tant?

Paco Moreno: He tingur diversos papers amb els que he gaudit actuant. Però un especial i recent és a la pel·lícula "REC 3, el génesis", ja que el director Paco Plaza té una forma molt bona de dirigir els actors, treballant molt la creació de l'escena amb improvització per arribar al que vol. Un sistema molt americà i efectiu. I, per a mi, com actor, molt bo, molt creatiu...
Entrevistadora: Qui és aquella persona a la que consideres el teu ídol? Què et transmet per admirar-la tant? 

Paco Moreno: Tinc diverses, per a mi persones molt especials són Marlon Brando i Al Pacino , m'agrada molt la seva manera d'abordar la interpretació, donant molts matissos i treballant molt bé la línia de pensament del personatge...

Entrevistadora: Actualment, en que estàs treballant?

Paco Moreno: Actualment, estic de professor a l'Aula de Teatre de Lloret de Mar . I al gener rodaré una nova pel·lícula amb el director Santi Amodeo ("Astronautas", "El factor Pilgrim", "Cabeza de perro"). El film es dirà "¿Quién mató a Bambi?", i al repartiment hi ha actors com Carles Areces, Jordi Villagram, Quim Gutierrez.


Entrevistadora: Quin és el film que més t'ha apassionat? Quin és el motiu?

Paco Moreno: Tinc més d'una pel·lícula, però una primordial és "El Padrino". He de reconèixer que Coppola és un dels meus directors preferits!!!

Entrevistadora: Quina és la pel·lícula que més t'ha decebut? Quina és la raó?

Paco Moreno: És difícil trobar una pel·lícula que m'hagi decepcionat, ja que miro d'aprofitar alguna cosa del producte realitzat: fotografia, direcció, guió, interpretació...

Entrevistadora: Doncs, moltíssimes gràcies altre cop. Ha estat un plaer.
 
Paco Moreno: El plaer ha estat meu!