dissabte, 1 de desembre del 2012

"Tarda de gossos"

Senzillament brutal, brutalment entretinguda, entretingudament divertida, divertidament emotiva... Increïblement increïble!



La vida es veu remoguda sovint per situacions desesperades, les quals trastoquen als seus amos i, paradoxalment, els mostren la veritat més real i la composició de la seva personalitat, de la seva qualitat com a persones. Són aquells moments en els que la sinceritat és la protagonista; en els que hom es mou per instints, per emocions.



"Tarda de gossos", basada en una pel·lícula americana -"Dog day afternoon"-, és un drama meravellós sobre els conflictes que planteja la vida, però projectats des d'un punt de vista escènic còmic -i , a estones, ben mesurades, tràgic i commovedor- i en el qual el públic és un personatge important del guió.



La història narra l'assalt a un banc, des dels seus inicis fins al final del robatori, mostrant les baralles emocionals interiors d'un dels assaltants i les raons que el porten a aquella gesta arriscada. En Sonny, la ment del delicte, pateix una evolució progressiva, ja que al principi es mostra violent davant l'espectador i els hostatges i va caminant, a poc a poc, cap a l'afabilitat fins a desencadenar en un punt extrem d'obertura emocional, quan la seva xicota -transexual i pacient d'un psiquiàtric- entra en escena. 




Clarament fidel al film del que neix l'obra, entre escenes apareixen menuts fragments de la pel·lícula. Quelcom que atorga dinamisme i autenticitat a l'espectacle, mentre mescla dos arts que encara mouen gran part de la cultura: el cinema i el teatre.



Un altre punt original de la representació és el contacte que els actors tenen amb els espectadors, ja sigui coeccionant-los, advertint-los del que succeeix dins de la suposada sucursal bancària o fins i tot alimentant-los a base de crispetes i pizzes. Al final el teatrevident se sent part dels morbosos que en el conjunt de fotogrames romanien al carrer, esperant per assabentar-se del que s'havia convertit en notícia televisiva.



Pel que respecte al guió, desprèn molta essència de teatre independent, sense por a tocar a l'espectador, innovador, decidit a descol·locar el públic, amb desitjada espontanïetat i uns actors amants de la interpretació i de l'art, que no temen donar vida a diferents personatges en un mateix espectacle.





Els interprets són realment magnífics, però m'agradaria destacar la feina sorprenent per part del protagonista -Sonny- , a mans de Josep Maria Riera, que aconsegueix un personatge amb un ventall enorme d'emocions; i sobretot per part de la xicota del lladre, interpretada per Miguel Lopéz Calzada, que ens entristeix, ens trastoca i ens commou en una petita, però intensa confessió esgarrifant -emotivament parlant- i que acaba emocionant.



En fi, un espectacle que enlluerna i entreté com cap. Un relat que commou amb somriures i alguna llàgrima. Un conte per adults que mostra la desesperació i els actes més bojos provocats per l'amor. Una obra teatral de La Quadra Màgica, que demostra que la feina ben feta sempre és possible, malgrat la manca de Productors adinerats. Quelcom que val la pena veure!


***** (Molt bona)


"Lo imposible"


Angoixant, preciosa, però sobretot valenta i penetrant. Commovedora. 

Aigua. Boja. Quelcom vital que, en un instant, va perdre la seva utilitat. Substància que, de sobte, es va tornar detestable per molts. Aclaparadora. Implacable. Fosca. Lletja. Mancada de la seva transparència lluent. Buida del seu blau penetrant i alhora calmat.
"Lo imposible" parla sobre ella. Sobre l'aigua i la brutalitat que un 26 de desembre va nèixer al fons de l'oceà i es va alçar amb gran força imperturbable. Dóna veu a una de les moltes històries reals. Un relat amb un final afortunat que molts ens deviem sentir temptats a imaginar, il·lusos, quan la notícia va impactar contra el nostre televisor el dia del fatídic succés.

Juan Antonio Bayona, amb extrema sensibilitat, ha aconseguit els medis tecnològics per mostrar al món, amb completa sinceritat i autenticitat, aquell cúmul de vivències que una família espanyola va veure's obligada a suportar. Uns efectes especials brillants, dotats d'una perfecció realista que transporten a l'espectador sota la folla massa de líquid en la que es va convertir el mar. 

Tanmateix, el que mulla, embruta i colpeja el públic és un guió -a mans de Sergio S. Sánchez- capaç de convertir uns records en un conjunt magnífic de fotogrames. D'ell, cal destacar la veracitat i les sensacions que provoca. No és tristor, sinó una sensació d'angoixa constant que t'asseca la gola i et fa un nús a l'estòmac. Un sentiment que t'envaeix i et fa sentir desemparat, enfonsat sense poder flotar, enmig de la immensitat i sol. Completament sol. Emocions que acaben desencadenant en solitud produnda, en temor desgarrador davant la possibilitat evident d'haver perdut als que més estimes. 
Un punt interessant és la mescla entre una banda sonora realment commovedora, melancòlica i amb cert punt de profunditat i desesperació, amb els silencis musicals, en els quals el so del mar embogit, les ones i el silenci que hom escolta sota l'aigua, acaben d'estovar el nostre cor i de trastocar el nostre equilibri emocional. 
A més a més, s'exposa un gran rerefons on es veu la barreja forçada entre la Tailandia luxosa i la Tailandia nativa. El món dels turistes, cercadors d'esbarjo, s'enllaça amb l'univers ritual i antic dels habitants d'un país encara considerablement primitiu pel que fa a les tradicions. Així doncs, expressa una connexió repleta d'empatia que desenboca en la supervivència del que roman al teu costat -tot i desconèixer qui és, quina és la seva llengua, d'on és...- com a prioritària finalitat.

Malgrat la perfecció que impregna el treball d'aquest guionista, aquesta majestuosa realització no hagués estat possible sense la participació d'un repartiment esplèndid: uns ja consagrats protagonistes -Ewan McGregor i Naomi Watts- que acaben de demostrar l'increïble talent d'interpretació que posseeixen -sobretot en l'àmbit dramàtic- i els nens novells -Tom Holland i els dos menuts- que reben aquest film com una porta d'entrada al setè art, han acabat de perfeccionar una pel·lícula que farà història, sense dubte.

Respecte la família de la que neix el fil conductor i literari, cal valorar el seu poder i la seva valentia que ja només es descobreixen mirant el film, el qual mostra l'aprenentatge impossat d'uns nens que no perden l'esperança ni la innocència, tot i el gran trasbals; i que narra la necessitat d'unió familiar. Quelcom que acaba col·laborant en aquest final -fins i tot surrealista- basat en una gran i esplèndida retrobada.

Però, malgrat la excel·lència de la pel·lícula ja reconeguda, considero que la publicitat en forma de bormbardeig constant ha fet perdre una mica de màgia al relat revelat, ja que el cinevident ja coneix com acabarà tot i s'aferra a una història que ja ha escoltat, negant-se -d'una manera inconscient- a deixar-se portar pel desconsol i la por, per les sensacions i, sobretot, pels instints.

Malgrat això, aquest llargmetartge és d'aquells que sempre emocionarà al públic. No només perquè atorga veu a una història real. Sinó perquè t'obliga a tornar a casa amb enyorança i amb més amor, amb molta més passió pels que t'esperen al sofà, o fent el sopar, o al llit llegint un llibre, sempre, de forma rutinària.

***** (Molt bona)


1a Edició Premi CatCrítica!


Benvolguts amants del cinema! Avui ja podeu començar a votar les crítiques que més us agradin. Esperem molts vots vostres. Podeu fer-ho fins el 5 de gener. Sigueu crítics i exigents! 


PCC! "Savages", per Paranoia 68


"SAVAGES"


Fumar marihuana i traficar-ne és guai. Encara més si la puresa del teu material és superior a la de tots els altres. Traficants guapos, forts, llestos i, fins i tot, intel·ligents. Aquest és el perfil dels protagonistes principals de 'Salvajes', l'última pel·lícula d'Oliver Stone. Són tan autèntics que fins i tot comparteixen la mateixa xicota. Ella n'està encantada. Seria impossible escollir-ne un dels dos!


Els dos amics traficants, que arriben a dir-se un parell de cop que s'estimen, viuen idílicament a Laguna Beach. Sol, platja, diners i dona... perquè en aquest cas no podem parlar en plural. La vida els somriu fins que un càrtel mexicà els demana que s'associïn amb ells i els expliquin tots els seus secrets. Ha arribat el moment d'agafar els bàrtols i marxar? En Ben (Aaron Johnson), que és el cervell d'aquest simpàtic duo, diu que sí. En Chon (Taylor Kitsch), la força de la societat -amb un important passat militar-, diu que no. Cal plantar cara. Que n'aprenguin sols.

Els responsables del càrtel, amb Salma Hayek de cap suprem i el gran Benicio del Toro de braç executor, es prèn molt malament que aquests dos nens pijos es neguin a col·laborar i els segresten la xicota. A partir d'aquest moment, en Ben i en Chon seran capaços de qualsevol cosa per alliberar-la. L'altre personatge destacat de la pel·lícula, tan entretinguda com prescindible, és el policia que interpreta John Travolta, que juga a tres bandes. De fet, a 'Salvajes' tot és a tres bandes: l'amor, les amistats, les baralles, les traïcions... Més d'un cop vaig tenir la sensació d'estar presenciant una llarga i violenta partida de billar.

El millor d'aquesta nova aposta d'Oliver Stone és el primer dels finals, perquè n'hi ha dos. L'altre és una mica de pa sucat amb oli. De fet, tota la pel·lícula és poc creïble, per al lluïment dels dos actors protagonistes. Estètica de videoclip -tampoc molt exagerada- i molt llarga perquè dura quasi dues hores i quart. Es deixa veure, però està molt lluny d'altres títols del director, com per exemple 'Platoon' (1986) o 'Nacido el 4 de julio' (1989).


www.jordicine.blogspot.com.es

PCC! "Melancholia", per Sessió Doble


"MELANCHOLIA", de Lars von Trier

Melancholia, de Lars von Trier, és un film espectacular, sensacional, una obra mestra plena de sensibilitat i de brutalitat alhora. Explica la relació entre dues germanes, Justine i Claire, durant els dies en què un planeta s'acosta perillosament a la Terra. Són moltes les pel·lícules que han tractat sobre l'apocalipsi, però a Melancolia, Trier ho fa des d'un punt de vista original, establint un simbolisme clar entre el personatge de la Justine, que pateix de depressió, i el planeta fatídic, anomenat Malenconia. És una pel·lícula de ciència ficció, sí, però també és una història en què el tema principal és aquest estat d'ànim i la concepció de la vida i del món des d’aquesta perspectiva. Lars von Trier, ha passat per una depressió i es considera ell mateix un melancòlic. Es tracta, doncs, d’una pel·lícula molt personal, com ho són, de fet, totes les que ha fet anteriorment. 

Estructurat en tres parts ben diferenciades, el film té un pròleg i dues parts relacionades  amb cadascuna de les germanes. Un pròleg magnífic amb música de Wagner exposa una sèrie d’imatges alentides que ens avancen el que estem a punt de veure. No és la primera vegada que Trier estructura les seves històries en capítols; de fet, el pròleg guarda moltes similituds amb el de la seva anterior pel·lícula, la polèmica però genial Anticrist. En la primera part, on tot gira al voltant de Justine (Kirsten Dunst), la protagonista celebra la seva boda organitzada amb minuciositat per la seva germana Claire, en el fabulós hotel que regenta juntament amb el seu marit. Justine és aliena a la festa, no és capaç de ser feliç i es tanca en ella mateixa a la vegada que alguna cosa l’inquieta quan mira al cel. A la segona part, Claire (Charlotte Gainsbourg), amb cert sentiment maternal, acull la seva germana depressiva a casa, ja que es troba en un estat que quasi no es pot valdre per ella mateixa. Però la Claire també té les seves pròpies angoixes: li preocupa el que sent a les notícies sobre un planeta que és a punt de xocar contra la Terra.

Si bé la primera part està filmada amb un estil molt proper al Dogma del qual Trier en va ser un impulsor (càmera en mà i una filmació molt realista sense artificialitats), la segona part és diferent. Els fets se succeeixen d’una manera més inquietant provocant una tensió enorme. L’aproximació inexorable del planeta, que els científics afirmen que sobrevolarà la Terra mentre que altres veus diuen que hi xocarà, deixa l’espectador indefens igual que els protagonistes, enmig d’un dels malsons més terribles que jo he vist mai al cinema. Quina escapatòria pot haver davant d’aquesta situació? Cap ni una, davant d’això, només queden dues opcions: la desesperació o la resignació. Arribats a aquest punt és clar que la Justine encara l’esdeveniment amb més indiferència que la seva germana; ella ja ha fet el procés de resignació. La Claire, en canvi, tot just veu com els seus temors es fan realitat, i poc temps li queda per assumir-ho. L’espectador, sens dubte, s’identifica amb ella.

Un dels aspectes més fascinants de Melancolia és el romanticisme que tenyeix tota la pel·lícula. És plena de referències literàries i artístiques que la fan molt evocadora. Des de la mansió on té lloc la història, que fa pensar clarament en el castell de Hamlet, a l’aparició d’obres pictòriques com el famós quadre Ofèlia de John Everett Millais, per seguidament veure, com si es tractés d’una picada d’ullet, una imatge de la protagonista flotant per un riu, igual que el personatge de Shakespeare. I tot acompanyat pel fabulós preludi de Tristany i Isolda de Wagner que, com si es tractés d’un personatge més, apareix insistentment una i altra vegada amb la seva evocadora tristesa, des del principi fins al final apoteòsic. Argumentalment aquest univers romàntic va més enllà, en el moment que el director fa servir la concepció romàntica que els melancòlics o depressius posseeixen una agudesa especial per percebre el futur, com si tinguessin una vinculació estreta amb els astres i la natura.

Un altre element que no es pot passar per alt és la bellesa del film. Totes les pel·lícules del director danès són molt estètiques, però a Melancholia arriba a un resultat màxim: és tota una exhibició d'imatges sublims, amb uns efectes digitals i un so espectaculars. Potser el que més atreu a l'espectador és el contrast entre aquesta bellesa visual i la destrucció que amaga la història. Quan la Claire mira per primer cop el planeta Malencolia a través del telescopi, diu que sembla un planeta amicable. Tot un comentari irònic que l'espectador rep amb cert pànic.

La pel·lícula ofereix un repartiment estel·lar (Keith Sutherland, John Hurt, Charlotte Rampling, Stellan Skargard) encapçal·lat per una fantàstica Kirsten Dunst i una meravellosa Charlotte Gainsbourg. Trier acostuma a escriure papers per a actrius que han acabat sent premiades per les seves interpretacions, especialment amb la reconeguda Palma d'Or del Festival de Cannes: Bjork ho va aconseguir per Dancer in the dark, la mateixa Charlotte Gainsburg per l'extraordinari treball aAntichrist i aquest cop la Kirsten Dunst per Melancholia. Personalment, la interpretació de Charlotte Gainsbourg, que construeix una mare i germana sensible, dolça però forta, és una de les coses que més m'han captivat de la pel·lícula.

El director danès descriu Melancholia com un film sobre la fi del món, però que té un final feliç. Justine (alter ego de Trier) sap que la vida a la Terra és l'única que existeix i no per gaire temps. La natura és malvada i si la vida humana desapareix, ningú ni res la trobarà a faltar. Un cop dur, o segurament una lucidesa innegable. I el més esfereïdor és que, després de veure uns dels millor finals de pel·lícula que s'han vist en dècades, l'espectador surt al carrer i mira al cel: surt amb la sensació que res no prova que el que passa a la pel·lícula no pugui passar a la realitat.




PCC! "Blancaneu", per Clàssics de Cinema


"BLANCANEU"

Diran que “Blancaneu” (Pablo Berger, 2012) està calculada per aprofitar l’èxit de “The artist”, el títol que la darrera temporada va triomfar revivint el to i les maneres del cinema silent.
Bé, podria ser que aquesta circumstància hagués animat la producció; però Berger afirma que ja portava temps pensant en el film, i qui hagi vist la seva pel·lícula anterior, “Torremolinos 73” (2003), sabrà que aquest director -de moment no gaire prolífic pero ja importantíssim en la història del cinema espanyol- fa gala d’una vasta cinefília i conrea els homenatges i les combinacions impossibles. En aquell cas, barrejava Bergman amb la comèdia de “destape” dels setanta, utilitzant la mateixa fotografia de colors esvaïts i transcendint el gènere amb molta intel·ligència i sentit de l’humor. Ara, ens ofereix el conte de la Blancaneu en format de cinema mut i ubicant-lo als anys vint, a Sevilla, amb toros i flamenc.
Novament, el tractament d’un material tan delicat resulta molt hàbil: Berger no evita el comentari irònic i alguns acudits –els nans toreros- són obligats. Però la història de la pobra Blancaneu se’ns presenta com allò que és en essència: un folletó al voltant dels traumes edípics que apel.la als nostres sentiments més elementals, amb tragèdia i suspens, i personatges malvadíssims, com la madrastra (esplèndida Maribel Verdú) i el seu xofer (Pere Ponce), o tan bondadosos com la Carmen (Macarena García / Sofía Oria), passant per alguns de més ambigus, com els nans interpretats per Emilio Gavira i Sergio Dorado o l’empresari mefistofèlic (Josep Maria Pou). Això no impedeix alguna variació interessant, com la rellevància del personatge del pare, molt oblidat en d’altres versions, aquí un torero torturat i tetraplègic a causa d’una cogida(excel·lent Daniel Giménez Cacho), la substitució del mirall màgic pel reportatge gràfic d’una revista del cor o un final amb ressò necròfil.
Els homenatges cinèfils són variadíssims, del cinema folclòric espanyol d’abans de la guerra a l’expressionisme alemany, Hitchock en les escenes al cortijo , Renoir en les escenes campestres, i un final que evoca el clàssic de Tod Browning “Freaks”; però “Blancaneu” no és només un collage erudit sinó un compendi d’emocions aconseguides a força de convicció i a força d’imatges impactants –la multitud avançant cap a la Maestranza mentre un dirigible sobrevola la plaça de braus; el castell de focs i la nit de gresca al campament dels nans; qualsevol primer pla de la bellíssima Macarena García- subratllades per una fotografia hipnòtica de Kiko de la Rica. Però “Blancaneu” tampoc no és una col·lecció de postals amb intertítols; com en les avantguardes del cinema silent, hi ha molts travellings, sobreimpressions, transicions imaginatives (els motius circulars centrats en els ulls enormes de la Blancaneu, els ulls-mirall del brau i la visió zenital de la plaça) i un muntatge trepidant.
I si no us agrada el flamenc i la corrida, tant-se-val. En gaudireu igualment. I Pablo Berger té el detall simpàtic de no deixar que mori cap toro, ni en la ficció.