dissabte, 1 de desembre del 2012

"Tarda de gossos"

Senzillament brutal, brutalment entretinguda, entretingudament divertida, divertidament emotiva... Increïblement increïble!



La vida es veu remoguda sovint per situacions desesperades, les quals trastoquen als seus amos i, paradoxalment, els mostren la veritat més real i la composició de la seva personalitat, de la seva qualitat com a persones. Són aquells moments en els que la sinceritat és la protagonista; en els que hom es mou per instints, per emocions.



"Tarda de gossos", basada en una pel·lícula americana -"Dog day afternoon"-, és un drama meravellós sobre els conflictes que planteja la vida, però projectats des d'un punt de vista escènic còmic -i , a estones, ben mesurades, tràgic i commovedor- i en el qual el públic és un personatge important del guió.



La història narra l'assalt a un banc, des dels seus inicis fins al final del robatori, mostrant les baralles emocionals interiors d'un dels assaltants i les raons que el porten a aquella gesta arriscada. En Sonny, la ment del delicte, pateix una evolució progressiva, ja que al principi es mostra violent davant l'espectador i els hostatges i va caminant, a poc a poc, cap a l'afabilitat fins a desencadenar en un punt extrem d'obertura emocional, quan la seva xicota -transexual i pacient d'un psiquiàtric- entra en escena. 




Clarament fidel al film del que neix l'obra, entre escenes apareixen menuts fragments de la pel·lícula. Quelcom que atorga dinamisme i autenticitat a l'espectacle, mentre mescla dos arts que encara mouen gran part de la cultura: el cinema i el teatre.



Un altre punt original de la representació és el contacte que els actors tenen amb els espectadors, ja sigui coeccionant-los, advertint-los del que succeeix dins de la suposada sucursal bancària o fins i tot alimentant-los a base de crispetes i pizzes. Al final el teatrevident se sent part dels morbosos que en el conjunt de fotogrames romanien al carrer, esperant per assabentar-se del que s'havia convertit en notícia televisiva.



Pel que respecte al guió, desprèn molta essència de teatre independent, sense por a tocar a l'espectador, innovador, decidit a descol·locar el públic, amb desitjada espontanïetat i uns actors amants de la interpretació i de l'art, que no temen donar vida a diferents personatges en un mateix espectacle.





Els interprets són realment magnífics, però m'agradaria destacar la feina sorprenent per part del protagonista -Sonny- , a mans de Josep Maria Riera, que aconsegueix un personatge amb un ventall enorme d'emocions; i sobretot per part de la xicota del lladre, interpretada per Miguel Lopéz Calzada, que ens entristeix, ens trastoca i ens commou en una petita, però intensa confessió esgarrifant -emotivament parlant- i que acaba emocionant.



En fi, un espectacle que enlluerna i entreté com cap. Un relat que commou amb somriures i alguna llàgrima. Un conte per adults que mostra la desesperació i els actes més bojos provocats per l'amor. Una obra teatral de La Quadra Màgica, que demostra que la feina ben feta sempre és possible, malgrat la manca de Productors adinerats. Quelcom que val la pena veure!


***** (Molt bona)


"Lo imposible"


Angoixant, preciosa, però sobretot valenta i penetrant. Commovedora. 

Aigua. Boja. Quelcom vital que, en un instant, va perdre la seva utilitat. Substància que, de sobte, es va tornar detestable per molts. Aclaparadora. Implacable. Fosca. Lletja. Mancada de la seva transparència lluent. Buida del seu blau penetrant i alhora calmat.
"Lo imposible" parla sobre ella. Sobre l'aigua i la brutalitat que un 26 de desembre va nèixer al fons de l'oceà i es va alçar amb gran força imperturbable. Dóna veu a una de les moltes històries reals. Un relat amb un final afortunat que molts ens deviem sentir temptats a imaginar, il·lusos, quan la notícia va impactar contra el nostre televisor el dia del fatídic succés.

Juan Antonio Bayona, amb extrema sensibilitat, ha aconseguit els medis tecnològics per mostrar al món, amb completa sinceritat i autenticitat, aquell cúmul de vivències que una família espanyola va veure's obligada a suportar. Uns efectes especials brillants, dotats d'una perfecció realista que transporten a l'espectador sota la folla massa de líquid en la que es va convertir el mar. 

Tanmateix, el que mulla, embruta i colpeja el públic és un guió -a mans de Sergio S. Sánchez- capaç de convertir uns records en un conjunt magnífic de fotogrames. D'ell, cal destacar la veracitat i les sensacions que provoca. No és tristor, sinó una sensació d'angoixa constant que t'asseca la gola i et fa un nús a l'estòmac. Un sentiment que t'envaeix i et fa sentir desemparat, enfonsat sense poder flotar, enmig de la immensitat i sol. Completament sol. Emocions que acaben desencadenant en solitud produnda, en temor desgarrador davant la possibilitat evident d'haver perdut als que més estimes. 
Un punt interessant és la mescla entre una banda sonora realment commovedora, melancòlica i amb cert punt de profunditat i desesperació, amb els silencis musicals, en els quals el so del mar embogit, les ones i el silenci que hom escolta sota l'aigua, acaben d'estovar el nostre cor i de trastocar el nostre equilibri emocional. 
A més a més, s'exposa un gran rerefons on es veu la barreja forçada entre la Tailandia luxosa i la Tailandia nativa. El món dels turistes, cercadors d'esbarjo, s'enllaça amb l'univers ritual i antic dels habitants d'un país encara considerablement primitiu pel que fa a les tradicions. Així doncs, expressa una connexió repleta d'empatia que desenboca en la supervivència del que roman al teu costat -tot i desconèixer qui és, quina és la seva llengua, d'on és...- com a prioritària finalitat.

Malgrat la perfecció que impregna el treball d'aquest guionista, aquesta majestuosa realització no hagués estat possible sense la participació d'un repartiment esplèndid: uns ja consagrats protagonistes -Ewan McGregor i Naomi Watts- que acaben de demostrar l'increïble talent d'interpretació que posseeixen -sobretot en l'àmbit dramàtic- i els nens novells -Tom Holland i els dos menuts- que reben aquest film com una porta d'entrada al setè art, han acabat de perfeccionar una pel·lícula que farà història, sense dubte.

Respecte la família de la que neix el fil conductor i literari, cal valorar el seu poder i la seva valentia que ja només es descobreixen mirant el film, el qual mostra l'aprenentatge impossat d'uns nens que no perden l'esperança ni la innocència, tot i el gran trasbals; i que narra la necessitat d'unió familiar. Quelcom que acaba col·laborant en aquest final -fins i tot surrealista- basat en una gran i esplèndida retrobada.

Però, malgrat la excel·lència de la pel·lícula ja reconeguda, considero que la publicitat en forma de bormbardeig constant ha fet perdre una mica de màgia al relat revelat, ja que el cinevident ja coneix com acabarà tot i s'aferra a una història que ja ha escoltat, negant-se -d'una manera inconscient- a deixar-se portar pel desconsol i la por, per les sensacions i, sobretot, pels instints.

Malgrat això, aquest llargmetartge és d'aquells que sempre emocionarà al públic. No només perquè atorga veu a una història real. Sinó perquè t'obliga a tornar a casa amb enyorança i amb més amor, amb molta més passió pels que t'esperen al sofà, o fent el sopar, o al llit llegint un llibre, sempre, de forma rutinària.

***** (Molt bona)


1a Edició Premi CatCrítica!


Benvolguts amants del cinema! Avui ja podeu començar a votar les crítiques que més us agradin. Esperem molts vots vostres. Podeu fer-ho fins el 5 de gener. Sigueu crítics i exigents! 


PCC! "Savages", per Paranoia 68


"SAVAGES"


Fumar marihuana i traficar-ne és guai. Encara més si la puresa del teu material és superior a la de tots els altres. Traficants guapos, forts, llestos i, fins i tot, intel·ligents. Aquest és el perfil dels protagonistes principals de 'Salvajes', l'última pel·lícula d'Oliver Stone. Són tan autèntics que fins i tot comparteixen la mateixa xicota. Ella n'està encantada. Seria impossible escollir-ne un dels dos!


Els dos amics traficants, que arriben a dir-se un parell de cop que s'estimen, viuen idílicament a Laguna Beach. Sol, platja, diners i dona... perquè en aquest cas no podem parlar en plural. La vida els somriu fins que un càrtel mexicà els demana que s'associïn amb ells i els expliquin tots els seus secrets. Ha arribat el moment d'agafar els bàrtols i marxar? En Ben (Aaron Johnson), que és el cervell d'aquest simpàtic duo, diu que sí. En Chon (Taylor Kitsch), la força de la societat -amb un important passat militar-, diu que no. Cal plantar cara. Que n'aprenguin sols.

Els responsables del càrtel, amb Salma Hayek de cap suprem i el gran Benicio del Toro de braç executor, es prèn molt malament que aquests dos nens pijos es neguin a col·laborar i els segresten la xicota. A partir d'aquest moment, en Ben i en Chon seran capaços de qualsevol cosa per alliberar-la. L'altre personatge destacat de la pel·lícula, tan entretinguda com prescindible, és el policia que interpreta John Travolta, que juga a tres bandes. De fet, a 'Salvajes' tot és a tres bandes: l'amor, les amistats, les baralles, les traïcions... Més d'un cop vaig tenir la sensació d'estar presenciant una llarga i violenta partida de billar.

El millor d'aquesta nova aposta d'Oliver Stone és el primer dels finals, perquè n'hi ha dos. L'altre és una mica de pa sucat amb oli. De fet, tota la pel·lícula és poc creïble, per al lluïment dels dos actors protagonistes. Estètica de videoclip -tampoc molt exagerada- i molt llarga perquè dura quasi dues hores i quart. Es deixa veure, però està molt lluny d'altres títols del director, com per exemple 'Platoon' (1986) o 'Nacido el 4 de julio' (1989).


www.jordicine.blogspot.com.es

PCC! "Melancholia", per Sessió Doble


"MELANCHOLIA", de Lars von Trier

Melancholia, de Lars von Trier, és un film espectacular, sensacional, una obra mestra plena de sensibilitat i de brutalitat alhora. Explica la relació entre dues germanes, Justine i Claire, durant els dies en què un planeta s'acosta perillosament a la Terra. Són moltes les pel·lícules que han tractat sobre l'apocalipsi, però a Melancolia, Trier ho fa des d'un punt de vista original, establint un simbolisme clar entre el personatge de la Justine, que pateix de depressió, i el planeta fatídic, anomenat Malenconia. És una pel·lícula de ciència ficció, sí, però també és una història en què el tema principal és aquest estat d'ànim i la concepció de la vida i del món des d’aquesta perspectiva. Lars von Trier, ha passat per una depressió i es considera ell mateix un melancòlic. Es tracta, doncs, d’una pel·lícula molt personal, com ho són, de fet, totes les que ha fet anteriorment. 

Estructurat en tres parts ben diferenciades, el film té un pròleg i dues parts relacionades  amb cadascuna de les germanes. Un pròleg magnífic amb música de Wagner exposa una sèrie d’imatges alentides que ens avancen el que estem a punt de veure. No és la primera vegada que Trier estructura les seves històries en capítols; de fet, el pròleg guarda moltes similituds amb el de la seva anterior pel·lícula, la polèmica però genial Anticrist. En la primera part, on tot gira al voltant de Justine (Kirsten Dunst), la protagonista celebra la seva boda organitzada amb minuciositat per la seva germana Claire, en el fabulós hotel que regenta juntament amb el seu marit. Justine és aliena a la festa, no és capaç de ser feliç i es tanca en ella mateixa a la vegada que alguna cosa l’inquieta quan mira al cel. A la segona part, Claire (Charlotte Gainsbourg), amb cert sentiment maternal, acull la seva germana depressiva a casa, ja que es troba en un estat que quasi no es pot valdre per ella mateixa. Però la Claire també té les seves pròpies angoixes: li preocupa el que sent a les notícies sobre un planeta que és a punt de xocar contra la Terra.

Si bé la primera part està filmada amb un estil molt proper al Dogma del qual Trier en va ser un impulsor (càmera en mà i una filmació molt realista sense artificialitats), la segona part és diferent. Els fets se succeeixen d’una manera més inquietant provocant una tensió enorme. L’aproximació inexorable del planeta, que els científics afirmen que sobrevolarà la Terra mentre que altres veus diuen que hi xocarà, deixa l’espectador indefens igual que els protagonistes, enmig d’un dels malsons més terribles que jo he vist mai al cinema. Quina escapatòria pot haver davant d’aquesta situació? Cap ni una, davant d’això, només queden dues opcions: la desesperació o la resignació. Arribats a aquest punt és clar que la Justine encara l’esdeveniment amb més indiferència que la seva germana; ella ja ha fet el procés de resignació. La Claire, en canvi, tot just veu com els seus temors es fan realitat, i poc temps li queda per assumir-ho. L’espectador, sens dubte, s’identifica amb ella.

Un dels aspectes més fascinants de Melancolia és el romanticisme que tenyeix tota la pel·lícula. És plena de referències literàries i artístiques que la fan molt evocadora. Des de la mansió on té lloc la història, que fa pensar clarament en el castell de Hamlet, a l’aparició d’obres pictòriques com el famós quadre Ofèlia de John Everett Millais, per seguidament veure, com si es tractés d’una picada d’ullet, una imatge de la protagonista flotant per un riu, igual que el personatge de Shakespeare. I tot acompanyat pel fabulós preludi de Tristany i Isolda de Wagner que, com si es tractés d’un personatge més, apareix insistentment una i altra vegada amb la seva evocadora tristesa, des del principi fins al final apoteòsic. Argumentalment aquest univers romàntic va més enllà, en el moment que el director fa servir la concepció romàntica que els melancòlics o depressius posseeixen una agudesa especial per percebre el futur, com si tinguessin una vinculació estreta amb els astres i la natura.

Un altre element que no es pot passar per alt és la bellesa del film. Totes les pel·lícules del director danès són molt estètiques, però a Melancholia arriba a un resultat màxim: és tota una exhibició d'imatges sublims, amb uns efectes digitals i un so espectaculars. Potser el que més atreu a l'espectador és el contrast entre aquesta bellesa visual i la destrucció que amaga la història. Quan la Claire mira per primer cop el planeta Malencolia a través del telescopi, diu que sembla un planeta amicable. Tot un comentari irònic que l'espectador rep amb cert pànic.

La pel·lícula ofereix un repartiment estel·lar (Keith Sutherland, John Hurt, Charlotte Rampling, Stellan Skargard) encapçal·lat per una fantàstica Kirsten Dunst i una meravellosa Charlotte Gainsbourg. Trier acostuma a escriure papers per a actrius que han acabat sent premiades per les seves interpretacions, especialment amb la reconeguda Palma d'Or del Festival de Cannes: Bjork ho va aconseguir per Dancer in the dark, la mateixa Charlotte Gainsburg per l'extraordinari treball aAntichrist i aquest cop la Kirsten Dunst per Melancholia. Personalment, la interpretació de Charlotte Gainsbourg, que construeix una mare i germana sensible, dolça però forta, és una de les coses que més m'han captivat de la pel·lícula.

El director danès descriu Melancholia com un film sobre la fi del món, però que té un final feliç. Justine (alter ego de Trier) sap que la vida a la Terra és l'única que existeix i no per gaire temps. La natura és malvada i si la vida humana desapareix, ningú ni res la trobarà a faltar. Un cop dur, o segurament una lucidesa innegable. I el més esfereïdor és que, després de veure uns dels millor finals de pel·lícula que s'han vist en dècades, l'espectador surt al carrer i mira al cel: surt amb la sensació que res no prova que el que passa a la pel·lícula no pugui passar a la realitat.




PCC! "Blancaneu", per Clàssics de Cinema


"BLANCANEU"

Diran que “Blancaneu” (Pablo Berger, 2012) està calculada per aprofitar l’èxit de “The artist”, el títol que la darrera temporada va triomfar revivint el to i les maneres del cinema silent.
Bé, podria ser que aquesta circumstància hagués animat la producció; però Berger afirma que ja portava temps pensant en el film, i qui hagi vist la seva pel·lícula anterior, “Torremolinos 73” (2003), sabrà que aquest director -de moment no gaire prolífic pero ja importantíssim en la història del cinema espanyol- fa gala d’una vasta cinefília i conrea els homenatges i les combinacions impossibles. En aquell cas, barrejava Bergman amb la comèdia de “destape” dels setanta, utilitzant la mateixa fotografia de colors esvaïts i transcendint el gènere amb molta intel·ligència i sentit de l’humor. Ara, ens ofereix el conte de la Blancaneu en format de cinema mut i ubicant-lo als anys vint, a Sevilla, amb toros i flamenc.
Novament, el tractament d’un material tan delicat resulta molt hàbil: Berger no evita el comentari irònic i alguns acudits –els nans toreros- són obligats. Però la història de la pobra Blancaneu se’ns presenta com allò que és en essència: un folletó al voltant dels traumes edípics que apel.la als nostres sentiments més elementals, amb tragèdia i suspens, i personatges malvadíssims, com la madrastra (esplèndida Maribel Verdú) i el seu xofer (Pere Ponce), o tan bondadosos com la Carmen (Macarena García / Sofía Oria), passant per alguns de més ambigus, com els nans interpretats per Emilio Gavira i Sergio Dorado o l’empresari mefistofèlic (Josep Maria Pou). Això no impedeix alguna variació interessant, com la rellevància del personatge del pare, molt oblidat en d’altres versions, aquí un torero torturat i tetraplègic a causa d’una cogida(excel·lent Daniel Giménez Cacho), la substitució del mirall màgic pel reportatge gràfic d’una revista del cor o un final amb ressò necròfil.
Els homenatges cinèfils són variadíssims, del cinema folclòric espanyol d’abans de la guerra a l’expressionisme alemany, Hitchock en les escenes al cortijo , Renoir en les escenes campestres, i un final que evoca el clàssic de Tod Browning “Freaks”; però “Blancaneu” no és només un collage erudit sinó un compendi d’emocions aconseguides a força de convicció i a força d’imatges impactants –la multitud avançant cap a la Maestranza mentre un dirigible sobrevola la plaça de braus; el castell de focs i la nit de gresca al campament dels nans; qualsevol primer pla de la bellíssima Macarena García- subratllades per una fotografia hipnòtica de Kiko de la Rica. Però “Blancaneu” tampoc no és una col·lecció de postals amb intertítols; com en les avantguardes del cinema silent, hi ha molts travellings, sobreimpressions, transicions imaginatives (els motius circulars centrats en els ulls enormes de la Blancaneu, els ulls-mirall del brau i la visió zenital de la plaça) i un muntatge trepidant.
I si no us agrada el flamenc i la corrida, tant-se-val. En gaudireu igualment. I Pablo Berger té el detall simpàtic de no deixar que mori cap toro, ni en la ficció.




dimecres, 17 d’octubre del 2012

Ja tenim pàgina a Facebook!

Benvolguts amants del cinema!
Hem obert una pàgina a facebook per fer arribar a més gent i per més medis el nostre amor cinèfil. Si voleu llegir les nostres declaracions amatòries vers al setè art i d'altres qüestions com entrevistes, crítiques i articles d'opinió cliqueu AQUÍ!!

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Entrevista a Enric Pardo

Guionista sortit de la gran escola de l'ESCAC i un dels cervells d' "Arròs Covat" i "Animals", treballa al Terrat. Recentment també és novelista amb "Todas las chicas besan con los ojos cerrados".

"Els nens petits quan els hi poses quelcom que els agrada de seguida volen tornar-ho a veure. A mi em passa el mateix."

Entrevistadora: Bon dia, Enric. Moltíssimes gràcies per acceptar la nostra proposta d'entrevista. Per nosaltres és un gran plaer parlar amb un artista com tu, guionista del Terrat i amb un títol de l'ESCAC.

Enric Pardo: Bon dia. El plaer és meu!


Entrevistadora: Des de petit ja sabies que et volies dedicar a escriure, tant guió com narració?

Enric Pardo: Jo de petit volia ser païaso. I em sembla que una mica... Penso que la primera vegada que vaig dir que volia escriure tenia 12 anys o així. No sabia que volia ser escriptor o guionista, sols que volia escriure. Durant la meva adolescència escrivia relats, contes, còmics, etc. Aleshores llegia molt i pensava que podria ser escriptor de gran. Quan vaig haver de decidir què estudiaria em vaig adonar que gairebé tota la meva cultura era de caire audiovisual i que m'havia fet gran veient pel.lícules. Era un pas lògic que estudiés cinema i que em dediqués al guió. Vaig entrar a l'ESCAC sabent des d'un bon principi que m'especialitzaria amb el guionatge.


Entrevistadora: Recordes el primer contacte que vas tenir amb el cinema?

Enric Pardo: Diu la meva mare que amb dos anys em van portar a veure "Superman" al cinema. Jo era un nen que sempre plorava i mai estava quiet. Sempre em diuen que vaig quedar parat davant la pantalla les dues hores que va durar la projecció. A casa van comprar una televisió i ja sabien que havien de fer si no em volien sentir plorar. També recordo amb molta nostàlgia el projector de súper 8 del meu avi. Tenia unes sis o set pel.liculetes i em passava les tardes amb ell veient-les una rere l'altra, sempre les mateixes, me les sabia de memòria, però no m'importava.


Entrevistadora: Què és el que més t'apassiona de la teva professió?

Enric Pardo: Contar històries i emocionar la gent. Això no té preu. És per això pel que ens dediquem al cinema i a la literatura. Dedicar-me a aquesta professió també té els seus avantatges: coneixes un munt de gent súper interessant, treballant amb el cinema i la televisió he tingut el plaer de conèixer gent molt maca plena de talent: el Berto Romero, l'Andreu Buenafuente, el José Corbacho, el Kike Maíllo, Juanjo Sáez, J.A. Bayona, etc. I també els seus inconvenients: precarietat laboral, falta de recursos, gent que no et paga...



Entrevistadora: Amb quin Enric et sents més identificat, amb el guionista o amb l'escriptor?

Enric Pardo: Jo sóc guionista. O al menys sóc un guionista que ha escrit una novel·la. Fins que no n'escrigui més, no acabaré de sentir-me escriptor del tot. Ara bé, allò més personal que he escrit és la novel·la "Todas las chicas besan con los ojos cerrados", això sense dubte. No vol dir que a "Animals", o a "Arròs Covat" no hagi posat part de mi mateix, al contrari. Però sí que és cert que allí l'autoria estava més repartida.


Entrevistadora: Quin és el teu ídol, aquella persona que mai deixaràs d'admirar? Què és el que t'obliga a adorar-lo?

Enric Pardo: Tinc molts ídols. Sóc bastant fanàtic de molta gent: del Woody Allen, de Spielberg, de Tarantino, de Clint Eastwood, de Cristhoper Nolan, de Nick Hornby, de Paul Auster, d'Aaron Sorkin, d'Alan Ball, de David Chase, mentre faig aquesta llista sé que em deixaré algun i tindré ganes de tallar-me les venes quan m'enrecordi.



Entrevistadora: Quina és la pel·lícula que mai et cansarà, tot i haver-la vist milers de vegades? Què és el que et transmet, que et captiva tant?

Enric Pardo: Hi han moltes. M'agrada tornar a veure les pel.lícules que m'agraden. Sóc bastant nen amb això. Els nens petits quan els hi poses quelcom que els agrada de seguida volen tornar-ho a veure. A mi em passa el mateix. Ara estic tornant a veure sèries que ja havia vist en el seu moment i és un plaer increible. De pel.lícules que torno a veure molt a sovint en tinc una llista ben gran, però en diré només unes poques perquè us capiguin: "Dos hombres y un destino", "Beautiful Girls", "El Padrino" (les tres), "En busca del arca perdida", "Superman", i en el número un de les pel·lícules que més vegades he vist estan "Start Wars" i sobre tot "E.T.".

Entrevistadora: Quina és aquell film que més t'ha decepcionat? Per què?

Enric Pardo: "Superman Returns". Esperava molt de Bryan Singer i esperava molt tornar a volar amb Superman. No sé què va passar perque tenia tots els números per ser excepcional, però bueno, suposo que tothom pot ficar la pota (jo ho he fet varies vegades).

Entrevistadora: Doncs, això és tot! Moltíssimes gràcies!

Enric Pardo: A vosaltres, noies!



diumenge, 14 d’octubre del 2012

"Savages"

Un conte per adults alternatiu i ple de corrupció, amb engrunes d'un amor triangular

El tràfic de droga dóna de menjar a molts. És més, converteix a aquells que s'alimenten del seu comerç en grans i fortuïtes fortunes. Les cases immenses, el xampany, les festes i el glamour amaguen la foscor de la violència i la fredor que acompanya aquest ofici constantment, a causa del poder que significa vendre productes fora de la legalitat, però realment preats. 
"Savages" busca mostrar uns traficants alternatius, ben considerats en el negoci de l'herba sense llei, però apartats del joc brut entre companys i socis d'una petita comunitat, allunyats de les grans màfies, independents.
Els tres protagonistes, una jove amant i dos amics fidels i antàgonics, viuen en un triangle amorós que serà realment clau en el desenvolupament del relat de Don Winslow adaptat a la gran patalla. Una mescla d'amor passional i estimació familiar que acaba desencadenant una unió socialment trencadissa, poc comú, però estable dins del micromón en el que ells habiten, la casa de California.
Tanmateix, la qüestió amatòria no és del tot la protagonista del film, sinó que s'enllaça amb l'assumpte de les màfies i dóna lloc a una història fredament temperamental, brutalment sagnant i alhora romàntica. Un guió en el que s'exposa l'univers de la droga i el seu tràfic, jugant amb el poder de les organitzacions il·legals, el qual es contraposa a l'ideal dels tres joves, que només busquen viure ells sols, apartats de tot, d'una manera més aviat tranquil·la, sense gaires aspiracions de futur, només de present.

En aquesta pel·lícula, el gran director Oliver Stone, emplea la paraula Salvatges, la qual dóna nom al conjunt de fotogrames, per exposar la fredor i la bogeria de la condició humana, completament egoista, que és capaç de qualsevol cosa per sortir guanyador, sense tenir en compte els medis que el fan arribar fins el que més prea.

Cal destacar el gran repartiment, en el que tots els actors acaben atorgant l'essència que el seu personatge demana. Un clar exemple és la Blake Lively, la qual desprén sensualitat i autenticitat a la pell de l'O. Però tampoc es pot oblidar l'actuació dels dos altres co-protagonistes -Taylor Kitsch i Aaron Johnson- que expressen l'idea perfecta de l'amistat i, alhora, mouen els fils de personatges contraris -mentre que el primer és fred i valent, l'altre pateix d'innocència i tendresa-. Altres actors participants i ja idolatrats són Benicio del Toro, Salma Hayek i John Travolta, els quals acaben de posar la guinda a un pastís original, explosiu i diferent. Sobretot, resaltar la gran interpretació d'un Benicio del Toro que acaba resultant fastigós i cruel, seguint la línia d'un personatge primari, inútil, bàsic, violent i egoista.

Pel que respecte la banda sonora és realment melancòlia amb un toc de brutalitat que segueix perfectament el fil d'un guió alternatiu i acaba de donar el sentiment que les imatges estan impossibilitades a oferir.

En definitiva, un pel·lícula freda i alhora romàntica. Un relat actual per les qüestions que tracta, però mancat de tradicionalitat. Un conte per adults ple de corrupció. Un oceà mort, quasi buit de vida, d'amor, però amb espurnes de lluminosa passió, les quals converteixen a aquells que les pateixen en dèbils en un món en el que és millor no estimar a ningú, per evitar xantatges, morts, dolor. Un guió diferent, realista i que acaba descol·locant i alhora consolant a un espectador que té, tot i les poques espectatives, un final feliç.

**** (bona) 




dissabte, 13 d’octubre del 2012

Entrevista a Paco Moreno


"És difícil trobar una pel·lícula que m'hagi decepcionat, ja que miro d'aprofitar alguna cosa del producte realitzat."


Entrevistadora: Bon dia, Paco Moreno. Primer de tot agrair-li que s'hagi animat a fer aquesta entrevista.

Paco Moreno: Bon dia. A vosaltres.

Entrevistadora: Des de petit desitjaves dedicar-te al món de la interpretació?

Paco Moreno: Doncs, jo vaig començar a fer teatre amateur als 8 anys i la decisió de dedicar-me va venir els 22 o 23 anys.

Entrevistadora: Recordes el primer contacte que vas tenir amb el cinema?

Paco Moreno: Quan estava estudiant interpretació vaig començar a fer molts curtmetratges amb l'ESCAC i altres escoles de cinema, però la meva primer pel·lícula va arribar al 2010. I va ser molt especial, ja que no era una pel·lícula comercial, sinó d'autor i rodada en anglès. És diu "Maximum Shame".

Entrevistadora: Veig que ets actor, director, productor, publicista... Quina modalitat et motiva més?

Paco Moreno:  Les dues professions més directes són actor i pedagog teatral. Són les que més hi treballo, però també per productores fent càstings i temes de producció.


Entrevistadora: Quin paper és amb el que has gaudit més actuant? Què tenia aquell personatge que et va entusiasmar tant?

Paco Moreno: He tingur diversos papers amb els que he gaudit actuant. Però un especial i recent és a la pel·lícula "REC 3, el génesis", ja que el director Paco Plaza té una forma molt bona de dirigir els actors, treballant molt la creació de l'escena amb improvització per arribar al que vol. Un sistema molt americà i efectiu. I, per a mi, com actor, molt bo, molt creatiu...
Entrevistadora: Qui és aquella persona a la que consideres el teu ídol? Què et transmet per admirar-la tant? 

Paco Moreno: Tinc diverses, per a mi persones molt especials són Marlon Brando i Al Pacino , m'agrada molt la seva manera d'abordar la interpretació, donant molts matissos i treballant molt bé la línia de pensament del personatge...

Entrevistadora: Actualment, en que estàs treballant?

Paco Moreno: Actualment, estic de professor a l'Aula de Teatre de Lloret de Mar . I al gener rodaré una nova pel·lícula amb el director Santi Amodeo ("Astronautas", "El factor Pilgrim", "Cabeza de perro"). El film es dirà "¿Quién mató a Bambi?", i al repartiment hi ha actors com Carles Areces, Jordi Villagram, Quim Gutierrez.


Entrevistadora: Quin és el film que més t'ha apassionat? Quin és el motiu?

Paco Moreno: Tinc més d'una pel·lícula, però una primordial és "El Padrino". He de reconèixer que Coppola és un dels meus directors preferits!!!

Entrevistadora: Quina és la pel·lícula que més t'ha decebut? Quina és la raó?

Paco Moreno: És difícil trobar una pel·lícula que m'hagi decepcionat, ja que miro d'aprofitar alguna cosa del producte realitzat: fotografia, direcció, guió, interpretació...

Entrevistadora: Doncs, moltíssimes gràcies altre cop. Ha estat un plaer.
 
Paco Moreno: El plaer ha estat meu! 


dimecres, 26 de setembre del 2012

Entrevista a Enric Cambray


Jove polifacètic: actor, cantant, ballarí. Ha col·laborat tant en  TV i cinema, com en teatre. Un dels seus últims papers a "Llàstima que sigui una puta", obra teatral en la qual interpreta.

"La meva feina té la capacitat de seguir-me apassionant dia a dia amb coses noves."


Entrevistadora: Bon dia, Enric. Moltes gràcies per atorgar-nos l'oportunitat d'entrevistar-te.

Enric Cambray: Bon dia. Un plaer per mi parlar amb vosaltres.

Entrevistadora: Des de petit ja sabies que volies dedicar-te a actuar?

Enric Cambray: Potser no ho sabia d'una manera conscient, però des de ben petit alguna cosa es movia en el meu interior que feia que tots els meus interessos expressius tinguessin a veure amb l'actuació. Però a partir dels 7 anys, que vaig començar a estudiar teatre musical en una escola, ja vaig ser-ne conscient.

Entrevistadora: Recordes el primer contacte que vas tenir amb la interpretació?

Enric Cambray: El primer contacte professional el vaig tenir amb 8 anys gravant un videoclip per un programa de la televisió nacional. Però el primer record el tinc del final de curs de P-3, al parvulari. A dalt de l'escenari em senti a gust, com peix a l'aigua.

Entrevistadora: Què és el que més t'apassiona de la teva professió?

Enric Cambray: Fa un temps aquesta pregunta la responia sense dubtes, ho tenia molt clar. Però han seguit passant els anys i cada dia em sorprèn i m'apassiona per coses noves, i suposo que és just això el que fa que la passió no minvi: la capacitat que té la meva feina de seguir-me apassionant amb coses noves dia a dia. És pura vida.

Entrevistadora: Quin és el paper amb el que has gaudit més actuant? Per què?

Enric Cambray: Semblarà que vulgui quedar bé i ser tòpic, però realment no he fet cap paper que no hagi gaudit. És molt més senzill i clar saber quins factors externs a l'actuació no t'han acabat de deixar gaudir de la teva feina (temes legals, de tracte, condicions, etc.). Però tots i cada un dels personatges que he interpretat els he gaudit, perquè els he creat i agafat de la mà, anant a l'hora.

Entrevistadora: Quin és el teu ídol, aquella persona que mai podràs deixar d'admirar? Què és allò que t'obliga a adorar-lo?

Enric Cambray: No tinc ídols. M'agraden molts actors i moltes actrius, de vegades m'apassionen més i d'altres menys. I m'encanta anar al teatre i seguir apassionant-me per la feina d'algú. I després tinc debilitats, com la meva estimada i ara (per sort) molt coneguda Clara Segura.

Entrevistadora: Quina és aquella pel·lícula que mai et canses de veure? Per què copsa tant la teva atenció?

Enric Cambray: M'agraden molt les pel·lícules que tenen un punt teatral, com per exemple "La vie en rose", protagonitzada per la gran Marion Cotillard. L'evolució que fa de l'Edith Piaff és d'un llenguatge corporal i interpretatiu molt teatral i gens cinèfil a l'ús. Però una pel·lícula que m'encanta és "Billy Elliot", suposo per proximitat i identificació amb la història que explica fora del context sociopolític. I després em deixo meravellar amb pel·lícules noves com "Drive", "Shame" o "Head hunters", totes tres brutals en tots els sentits.

Entrevistadora: Quin és aquell film que més t'ha decepcionat? Quina és la raó d'aquesta decepció?

Enric Cambray: Allò que em decepciona o fins hi tot fereix surt bastant ràpid de la meva ment. Així que de totes les pel·lícules que he vist no us sabria dir una en concret. Però sí que l'última que he vist al cine m'ha decepcionat, i és la del geni Woody Allen, "To Rome with Love".

Entrevistadora: Doncs fins aquí tot. I moltes gràcies altre cop!

Enric Cambray: A tu!



diumenge, 16 de setembre del 2012

Entrevista a Josep Maria Riera

Director i actor de la "Quadra Màgica" i "Pentateatre Atòmic", músic i futur cineasta. Actualment dirigeix  l'espectacle "Tarda de gossos", en la que també actua.

"Només he marxat un cop d'un espectacle i ho lamento molt"

Entrevistadora: Bon dia! Bé, et volíem fer aquesta entrevista per poder-nos obrir al món del teatre i copsar l'atenció de més públic, i perquè també hem observat que "català" i "teatre" va molt junt, actualment. Doncs, és la teva única professió el teatre?

Josep Maria Riera: No. Precisament heu escollit una persona que està amb les dues parts: faig teatre des de fa temps, però també des de fa un parell d’anys estic vinculat al cinema. Fent, sobretot, d’actor. Però aquests darrers anys he escollit estudiar cinema a l’ESCAC.

Entrevistadora: Oh! Què interessant! I que prefereixes: interpretació, direcció…?

Josep Maria Riera: La meva idea és seguir treballant com a actor i director de teatre. Em sento creador. Llavors el cinema és un medi on poder plasmar les teves inquietuds i les teves històries.


Entrevistadora: 
Bé, nosaltres també aspirem a aquests estudis però són molt cars.

Josep Maria Riera: 
Sí, són molt cars. Però, jo tinc la sort de que me'ls pago amb treballs d’actor. Faig molta publicitat. Tota la que puc, per a invertir en aquesta formació i en altres coses que són més barates. I també hi ha una cosa que jo sempre he pensat i defensat, que és ser autodidacte. No pots parar, perquè anar a formar-te, tenir un títol és per una elit ara mateix. I ser autodidacte, veure molt de cine, llegir molt, molts llibre sobre cinema i contar les teves pròpies històries amb una càmera com aquesta que teniu, és el que s’hauria de fer. I llavors els que ho senten ho fan i de sobte el nostre pensament ens porta a pensar "em formaré" i ho acabem fent.

Entrevistadora: 
Ja des de petit t’agradava tot allò relacionat amb la dramatúrgia o vas descobrir-ho més tard?

Josep Maria Riera: 
Jo sóc fill únic. Llavors, per obligació, havia de muntar-me moltes històries -tot i que tenia els meus cosins i els meus amics al col·legi-. En principi a mi m’hagués agradat dedicar-me més a l’esport. M’agradava molt el futbol... També el tennis de taula, els escacs.... Però després va sorgir el veure i tenir referents. El cinema si que ha estat molt molt present. Molt més present.

Entrevistadora: 
Què t’apassiona més, el cinema o el teatre?

Josep Maria Riera: M'apassiona més el teatre, segurament.


Entrevistadora: Però sempre has tingut més aprop el cinema.


Josep Maria Riera: No. A veure, el teatre també l'he tingut molt a prop, perquè els meus pares són molt bons actors. A casa cada dia la "lien" i m'han fet autèntiques performances amb llançament de plats, de roba... Molt "performàtics", els dos. El meu pare a tirat sempre cap a un teatre més tradicional, en la línia del teatre clàssic espanyol: Carlos Larrañaga -que ara ja ha marxat-, Alfredo Landa... I també el cinema italià: Adriano Celentano, Alvaro Vitali...Benny Hill! Coses que veiem a la televisió. Però si que a casa he vistt molt de cinema. Em portaven sempre, el cap de setmana, a veure pel·lícules de re-estrena, doble sessió. Llavors sóc un fanàtic de la doble sessió. Això que han fet ara per exemple del "Phenomena" em sembla una gran idea. Perquè és això: sempre que vaig al cinema, em quedo amb ganes de la segona i intento, per exemple si vaig sol, programar-me dues pel·lícules seguides.


Entrevistadora: Sí, perquè quan comences ja no pots parar.

Josep Maria Riera: Bé, no ho sé, però noto aquesta necessitat. I també que no tinguin a veure: que una sigui comercial, que l'altra sigui de cinema independent...


Entrevistadora: Sí, perquè ara el cinema independent està molt bé. S'està obrint moltes portes.


Josep Maria Riera: Bé, ja fa com 30 o 40 anys. El cinema independent sempre ha estat allà, des de l'època de la "Nouvelle vague" o el "Free Cinema"... Mai hi ha hagut crisi de cinema independent.


Entrevistadora: Què et va portar a dedicar-t'hi? Els teus pares sempre et portaven al teatre o un dia vas veure una obra de teatre i vas dir "jo vull fer això"?


Josep Maria Riera: Va haver-hi un dia que em van portar a veure un espectacle de "La Cubana" que em va marcar molt.


Entrevistadora: Quin era?


Josep Maria Riera: Era "Cómeme el coco, negro". I llavors, crec que és allà on està l'arrel del teatre que m'agrada fer, que és el teatre crític i còmic alhora, i que no deixi a l'espectador indiferent. Fins arribar a tocar a l'espectador; que li doni de menjar.


Entrevistadora: Que faci pensar a l'espectador, no?

Josep Maria Riera: Sí, que el faci pensar... Però que també el sacsegi físicament. Que l'agafi, que els actors toquin a l'espectador i que els objectes també els toquin. D'aquella obra em va impactar molt que repartien biquinis durant l'espectacle i, després, m'he adonat de que a mi m'agrada sempre compartir amb la gent no només el text, no només la posada en escena, sinó també trencar la quarta paret i tenir contacte físic. i donar menjar, sempre donar menjar.


 

Entrevistadora: Recordes la primera obra a la que vas participar?

Josep Maria Riera: Sí, clar! La primera obra va ser "El somni d'una nit d'estiu", de Shakespeare. Jo tenia tretze anys i em va tocar fer el paper de Puck, que és un bufó, que ja anava molt amb la meva personalitat. I la vaig "liar" molt, perquè primer no m'aprenia el text, lo qual després descobreixes que és una tècnica -el no aprendre't el text i ser espontani-. I després m'havia de morir en escena i em donava riure. I aquell riure s'encomanava als meus companys i també al públic. Llavors l'apuntador i el professor em volien matar, però el públic reia.


Entrevistadora: Què prefereixes, actuar o dirigir?


Josep Maria Riera: Bona pregunta. És que són coses diferents i m'agraden les dues coses. Dirigir m'omple molt. Ajudar a un actor a trobar aquella autopista que el porta cap a la llibertat de sensacions, el no pensar, el estar debilitat, el ajudar-lo, el veure els conflictes humans que tenim els actors i que et fan no confiar, totes les pors... Perquè és el que t'he explicat: és una autopista on et llances i hi ha algú que va davant i t'obra el camí. Però tu dius "ei! I si és l'altre autopista?". I, com a actor, és aplicar tot això, no? I és veure que tu mateix ho pots fer... i aplicar-ho en una línia sempre bastant autodidacte. Jo no he estudiat interpretació, no tinc titulació. He estudiat per lliure, bastants tallers que m'han interessat. 


Entrevistadora: Els tallers, els recomanes?


Josep Maria Riera: Jo crec que s'han de fer, crec que van molt bé. Jo últimament no sóc un exemple, perquè no els faig, per la dinàmica que porto. Estic molt en contacte amb els actors, però ara fa uns cinc o sis anys que no faig cap taller. I sempre és recomanable. No sé si coneixes l'anècdota de Marlon Brando, que amb 60 anys ha fet tallers. I en un taller on fas el mico, fas el tigre, fas l'arbre... Doncs imaginar-te a Marlon Brando fent d'això és l'exemple. Aquí tens la resposta. Però, també trobes altres actors com per exemple Jeff Bridges, que en una entrevista vaig llegir que deia que ell no es veia fent això. Perquè prefereix estar a casa seva, a Los Àngeles, "primant" whisky i esperant a que el cridin, perquè l'atabala i li fa vergonya anar a un taller amb gent amateur o amb gent poc coneguda i obrir-se d'aquesta forma. Jo penso que és bo, sempre amb una perspectiva pròpia. No per anar a conèixer gent. És a dir, jo quan he anat a fer tallers sempre he anat amb la meva llibreta, he buscat el meu retir, el meu silenci... I a vegades pot semblar una mica esquerp, però és que cada persona ho necessita. Jo necessito fer un taller així, no? Com xuclar el món del que s'està parlant i ensenyant. Perquè no és només elque t'ensenyen, sinó també elque el teu imaginari activa. Potser, a una persona li estan ensenyant una cosa i es queda amb això, i altres persones els ensenyen el mateix, però activen un imaginari que els porta a que allò sigui una obertura a un gran marc.


Entrevistadora: Quins tipus obres t'agrada dirigir o interpretar: comèdies, drames...?


Josep Maria Riera: És també interessant la pregunta. Com et deia abans dels espais, les obres et troben a un. Ara, per exemple, fa dos mesos, estava buscant un text amb algun company que coneixes fent algun curtmetratge o alguna cosa d'audiovisual i saben que jo faig molt de teatre, llavors..."Hòstia, Pep! Busquem un text i fem un espectacle junts, perquè m'agrada el que fas...! " i costa trobar un text. 


Entrevistadora: Llavors, no busques cap tema?

Josep Maria Riera: A vegades també busco temes. Però penso que per a mi, que sóc una persona de fer una obra a l'any o com a molt dues, també ve de referents que tu has llegit quan eres adolescent o t'arriben textos i els llegeixes i t'enganxa un i, en canvi un altre no... Depèn de l'època de la teva vida en la que estiguis ... Molts textos t'entren a lo millor cinc anys després i els has llegit abans, quan ningú els llegia... Ja l'has llegit, ja el tens, fer el "Muntaplats" de Harold Pinter, per exemple, és una gran obra, em va impactar molt, però... És que està a l'abast de tothom i no motiva. 


Entrevistadora: A l'hora de ser director, que esculls, actors ja professionals o actors novells?

Josep Maria Riera: M'agrada la combinació. Intento no mirar d'on ve un actor, on s'ha format, perquè tot això depèn de la persona. I quan convoco càstings per participar en algun espectacle de teatre, si que busco molt les característiques físiques del personatge que jo he imaginat: la mirada, els moviments, el físic, la corporalitat... I a partir d'aquí, si es dóna el dubte, doncs pots fer una petita prova o ja deixar-te portar per la intuïció. Òbviament, també parlem de teatre alternatiu, que és el que jo faig. Si jo tingués oportunitat de pagar actors, doncs llavors pagaria a l'actor que veig preparat per això. Tant se val que sigui amateur o sigui molt professional. I per la meva experiència les dues coses acaben sent molt maques. Perquè comparteixes amb actors amb experiència i d'altres que no... I el treball conjunt és molt gratificant. Veure que després tots dos tindran obstacles... No és que el que té millor trajectòria o més experiència és una màquina i no tindrà cap conflicte. Al contrari. Potser, troba molts més conflictes que una persona que està més verge. 




Entrevistadora: Ens podries explicar en que consisteix aquest teatre en moviment que fas?


Josep Maria Riera: Teatre en moviment? Bé, tot va començar quan jo vaig treballar amb un mestre, germà, amic, amb una persona que té molt a veure amb el que jo faig que és diu Nicolás Yanco, que és argentí i venia de l'escola argentina. Llavors, vam llegir un llibre que ell portava que es diu "La paraula en acció". Després llegeixes coses de biomecànica de Meyerhold o posades en escena on es veu un teatre ritual. Després, també del cinema, per exemple, molt del llenguatge de Fassbinder o Buñuel, que si mires aquestes pel·lícules, la càmera mai està quieta... Sempre hi ha moviment en la càmera o en els personatges. La vida és moviment, la vida és ritme! Ara mateix aquella ombra s'està movent,  les senyeres, les fulles que estan als arbres, el teu cabell... Tot està en moviment. L'art és moviment i jo el visc així. Després hi ha una altra cosa que és la contenció... Però, si que el teatre i també el cinema m'agrada que tinguiN aquest moviment i que sigui també embolcallant per l'espectador. Que no sàpiga el que passarà, que tingui aquest punt de sorpresa i de màgia...


Entrevistadora: I t'agrada fer més aquest teatre o aquell en el que veus l'escenari des de les butaques, que no és tan en moviment?


Josep Maria Riera: És que per mi l'espai teatral és gairebé des de la taquilla. Jo poso la meva ment sempre en la taquilla, per imaginar-me com m'agradaria que em rebessin en una obra. Per suposat, en alguns teatres més comercials és més complicat portar aquest efecte a la guixeta. Però sempre hi ha petits trucs que pots fer com el programa de mà, l'entrada que sigui per on la gent no se l'espera.... I després, ja al recinte teatral en si on anem a compartir la funció és des de la porta i fora a l'exterior, que si estem parlant de que l'obra va de la Lluna, doncs fora està l'espai... I si l'actor en aquest espectacle és actor fins el final, doncs si s'obra la porta entrarà en la gravetat... És per fer el joc més divertit i més real, no? Jo sempre poso l'exemple dels Beatles, quan estaven tocant en un terrat, el seu últim concert, no? Ells diuen que va ser una sensació molt maca el veure com la policia arribava, no tenien permís i els hi volien treure d'allà, i ells deien : "Hòstia, jo vull tocar amb aquesta gent per última vegada!". Llavors, sempre m'he imaginat que la sensació dels actors ha de ser aquesta, no? De si entra la policia en l'espai, perquè ha passat alguna cosa a fora, o ha passat alguna cosa a fora sense policia, doncs l'actor ha de mantenir el personatge gairebé fins que marxi l'últim espectador, que encara està allà pendent de si és veritat o és mentida. Doncs, per l'actor, aquesta mentida ha de ser al màxim de veritat.


Entrevistadora: Quan eres petit, pensaves que acabaries sent director de teatre?


Josep Maria Riera: Quan era petit... encara tinc el projecte de ser escriptor. De petit, el que més m'agradava era pensar i el poder escriure. Però el que passa és que no tinc paciència. He escrit obres de teatre, sobretot, algunes narracions, però em costa tenir paciència... També sóc molt estrambòtic i, per això ara estic estudiant cinema i dintre del cinema, guió, que t'aporta unes bases per a tota aquesta bogeria que alguns tenim a sobre... Intentar canalitzar-la, amb alguns punts de recolzament que faran que el procés no sigui tan caòtic, tan caòtic, que allò sigui inexplicable. Després ja em vaig veure més com a músic, he practicat la música.


Entrevistadora: Quins instruments toques?

Josep Maria Riera: Toco la guitarra, toco la bateria... També el baix i molt poc el piano. I després em vaig veure com a músic... I de músic, sempre com a actor. Des de gairebé els setze, disset anys... La meva mare, per exemple, als tretze anys ja em va dir: "És que ets un bufó, ets incontrolable", en el sentit de que tenia problemes a l'institut perquè tothom reia molt amb mi. Feia molta gràcia i això la meva mare no s'ho prenia molt bé perquè ningun pare li agrada tenir un fill tonto que fa riure a la resta. Al menys que et paguin, no?


Entrevistadora: I, si així et veies fa deu anys, com et veuries ara dintre de deu anys?

Josep Maria Riera: D'aquí deu anys em veig a Miami... No, això és lo que diu el psicòleg, que "has de projectar, pensar en la teva casa, com la vols...". No ho sé, i aquest és un problema que haig de coordinar. No ho sé. A vegades, em veig fora del món, a una platja, a Mèxic, totalment deserta... A vegades, em veig en una masia, allà a la Garrotxa, o a València, o a Portugal, però plantant les meves coses i sense cap aspiració res més que a lo millor intentar escriure dues frases i que aquestes dues frases tinguin sentit durant un any.


Entrevistadora: No trobaries a faltar el teatre, tan allunyat del món?


Josep Maria Riera: Suposo que sí. I, per això no ho faré, o no em surt, no ho faig. Però tu m'has preguntat com em veig, no? A vegades em veig com un vagabund, explicant històries de teatre i retirat del món, però... el que et dic...Jo penso -a vegades ho parlo amb el Nico Yanco, ara que fa "Tarot" i està molt vinculat amb Podorovsky- que moltes vegades un intenta ser coses que no és, en el fons som una essència única i aquesta essència és inexplicable. Per això no entenem moltes de les coses de les que fem. Pensem que van en contra nostre, però en realitat la nostra essència és un vehicle. Tots som vehicles i hi ha gent que el "tuneja" i hi ha gent que no el vol "tunejar". Si jo no sento que l'he de "tunejar", doncs no ho he de fer i he de continuar agafant vehicles o que el meu vehicle vagi lliure pel món. És a dir, aquesta és la recerca. Una mica més, entendre't a tu mateix en aquestos deu anys i el que anem fent, ja sigui teatre o cinema, actuació o interpretació, servirà per aquesta cerca...

 


Entrevistadora: I, ara, passant una mica al cinema, quina és la teva pel·lícula preferida?


Josep Maria Riera: Bona pregunta... Bona pregunta...Tinc varies pel·lícules preferides. Una... A veure, per exemple "Primera plana" de Billy Wilder és una de les meves preferides... Hi ha una de Robert Redford, que és diu "Brubaker", que no és molt coneguda... "Tarda de gossos", òbviament, és una pel·lícula que li agradava molt al meu pare i que l'he vist des de que tenia set anys. L'he vist moltes vegades... "Jackie Brown" de Tarantino.. És una pel·lícula que la crítica va maltractar bastant i jo intento buscar el "perquè". No deu ser tan bona com "Kill Bill", perquè
a mi és de les que més m'agrada de Tarantino... Per suposat, també Berlanga, el director Berlanga, valencià, també m'agraden molt totes, no et sabria dir...Tinc moltes! No et sabria dir quina. "Mary Poppins", és també de les favorites... Cinema negre, Dreyer, "Juana de Arco", Fassbinder, Pasolini... Ja no et dic pel·lícules concretes, directors que cada pel·lícula que veus, de Pasolini, totes són el mateix, gran pel·lícula! Woody Allen, també és un director que m'agrada molt i que les seves pel·lícules com "Annie Hall", "Toma el dinero y corre", també podrien estar entre les meves preferides.

Entrevistadora: I d'obres de teatre, la teva preferida?


Josep Maria Riera: D'obres de teatre, la preferida...? És més complicat, perquè com el teatre no queda allà, que no el pots revisar... Jo me'n recordo de les obres de Javier Daulte que fa uns set o vuit anys, aquí a Barcelona tenia molt d'èxit, hi havia una que es deia "4D òptic", que després vaig tenir l'oportunitat de llegir i que em va agradar la posada en escena... I, després, el teatre alemany. Jo vaig estudiar de forma autodidacte teatre a Berlín, quatre mesos i vaig veure molt de teatre. I les obres de teatre de Frank Castorf, que és un director de teatre, doncs, totes són increïbles.


Entrevistadora: En teatre musical has pensat alguna vegada?

Josep Maria Riera: Sí! Sí, sí. I en cinema musical, també.  Per exemple el curt aquest de Nacho Vigalondo, que va portar als Oscars, "7:35 de la mañana". Bé, és una gran idea que ja havia voltat pel meu cap. I també en totes les meves obres de teatre hi ha moments musicals en els que els actors comencen a cantar o entra una música i la cantem per sobre... Per exemple, fèiem una versió d' "Obrint Pas", els actors cantaven, traduíem la lletra... Ara a "Tarda de gossos" també hi ha un moment que cantem tots com en cor, que diuen que emociona molt i que queda molt maco.


Entrevistadora: I la pel·lícula i l'obra que més t'han decebut?


Josep Maria Riera: Possiblement, aquestes dues últimes de "El árbol de la vida" i "Melancolía", crec que es diu... Doncs aquestes dues la veritat és que se'm van fer bastant pesades... Però, no perquè no estiguin ben fetes -que estan molt bé-, sinó per raons que després he parlat amb gent que les veu grans obres... Perquè hi ha gent que et diu que no te n'has assabentat, com en el cas de Von Trier:  tres hores de Wagner tota l'estona, a mi que m'encanta Wagner,  se'm va fer avorrit i li trobo poca creativitat.


Entrevistadora: I "El árbol de la vida", tot i que hi hagi bons actors...

Josep Maria Riera: "El árbol de la vida" per mi es podria reduir al moment de Brad Pitt i a aquesta història. Després, la resta és "National Geographic", que el pots veure cada dia a "La 2". I molt bé l'escena final de que tots ballen, però igualment no m'arriba a emocionar, perquè penso que no està ben plasmada.


Entrevistadora: L'obra de teatre que menys t'ha agradat?

Josep Maria Riera: "Super Rawal". Jo intento no marxar del teatre. Sempre hi ha coses a pensar i a veure en un teatre. És una cosa que des de que vaig començar a fer teatre em vaig marcar com a premissa, de mai marxar d'un teatre. Perquè sempre hi haurà alguna cosa: l'escenografia, una cançó que posen en un moment donat, que si equivocacions que han pogut cometre, els espectadors com es traguen aquell rotllo i riuen... Per exemple, "Llum de guàrdia" al Romea, l'any passat. Doncs és una obra que flipava de veure com els espectadors aguantaven allò i com es reien per certs gags i mecàniques de la tele que fan que el teatre estigui com està. Que diuen que està molt bé, segons llegeixo, però que a mi no m'arriba o sóc més crític amb el que penso que deuríem d'oferir als espectadors. I aquesta em va decebre bastant, tot i que no vaig marxar... Però, amb "Super Rawal" si que va arribar un moment en que vaig abandonar. Moltes vegades -gairebé sempre- m'assec al final, perquè m'agrada veure tota la dimensió. Em perdo, possiblement, el petit gest i la respiració dels actors, però ho sacrifico per veure el teatre des del final... Això ho vaig treure d'un llibre de Peter Brook , que és un director de teatre, actor i també cineasta -us recomano molt les pel·lícules "Marat/Sade" i "El Senyor de las moscas", que són impressionants i també podria considerar la primera com a una de les preferides i on es veu la tècnica del moviment que abans em preguntaves-. Bé, ell diu que va bé com a espectador o crític de teatre, sempre asseure's al mateix lloc, perquè això et farà estar, d'alguna manera, més a prop de l'objectivitat, de no dir "es que aquesta la vaig veure en un mal lloc...". El actor de teatre s'ha d'escoltar fins a l'última fila. A més, tens l'avantatge que no tens ningú al darrere i si t'avorreixes pots canviar de postura.. I si has de marxar, marxes ràpid. Jo només he marxat una vegada i ho lamento molt, perquè sé que em vaig perdre coses que, encara que l'obra fos dolenta i els actors estiguessin mal dirigits i no s'aguantés... -encara que el públic li agradés o ho aguantés-, sempre hi ha coses per treure d'un teatre. I en el cinema també, perquè el cinema són imatges, moviment que et transporta. Moltes vegades estàs mirant una pel·lícula i no estàs pensant en la pel·lícula, sinó que estàs pensant en un passatge de la teva vida. Només per això, val la pena veure-ho. L'altre dia no sé qui deia que a vegades en el cinema et dorms, però et dorms i t'ho has passat bé! I a vegades no pots dormir de lo dolenta que és la pel·lícula. Et dorms, però la pel·lícula pot haver estat magnífica. No és que la pel·lícula sigui dolenta. És que ets tu, que aquell dia... has de descansar.





Entrevistadora: I el teu ídol, no tant del cinema o del teatre, sinó en general?


Josep Maria Riera: Doncs, possiblement diria Marc Gonzàlez.


Entrevistadora: Per què?


Josep Maria Riera: Bé, perquè és el meu company a "Pentateatre" ara mateix i fem un projecte molt maco que l'ha vist molta gent, però que encara pot arribar a més gent, per fer gaudir aquesta experiència... I que entre tots dos i gràcies a la seva empenta m'ha demostrat que és una persona a la que admirar. Després estan els típics com John Lennon, Jesucrist, George Harrison, com a dimensió humana i espiritual dels "Beatles"...


Entrevistadora: Com te'm explicat abans fora de l'entrevista, nosaltres portem un blog, has llegit alguna crítica nostre?


Josep Maria Riera: No, no. No he pogut. És que tinc un problema ara, no és justificació, però no tinc Internet a casa. Només en tinc al mòbil. Llavors, al mòbil tot va més lent... Moltes coses les aparco per després, quan vaig a la biblioteca. Allà ho miro, però, clar, moltes coses les deixo. Si tingués internet a casa, tot va més ràpid. .. Ara em vull tornar a posar Internet, perquè porto dos anys practicant aquest sistema de no anar tan ràpid a la vida, sinó "mira't aquest Youtube!", "bé, ja me'l miraré d'aquí dos dies...". Puc viure sense això.


Entrevistadora: Clar. I, per finalitzar, no sé si saps que hi ha molt pocs blogs en català de cinema. De teatre n'hi ha més. Llavors, tu que ens recomanaries per poder millorar, sortir endavant i progressar?

Josep Maria Riera: El que esteu fent ara mateix: està en contacte amb els creadors, amb els artistes. El cinema té una vessant que és de molt treball en equip. El teatre també, però s'acota més a direcció i actors. Possiblement, el vestuari i l'escenografia, al teatre moltes companyies ho fan ells mateixos. Però al cinema sí. Llavors, tirar per tot allò que us agradi, com la direcció artística... A Catalunya hi ha directors d'art de les pel·lícules com"Pa negre", gent que treballa amb Almodóvar, la gent que està sortint de l'ESCAC... Agafar tota aquesta gent i posar-los cara. També deu ser una passada entrevistar a Daniel Brühl... Però, la feina que fa el director d'art de "Eva", la pel·lícula de Kike Maíllo, penso que mereix igual el respecte i que està molt més tapada... I això farà que entreu en contacte amb gent que està al cinema. Després, també, si mireu la "Sexta3", parlen amb el públic, contrastar, que el públic tingui una presència, inclús perquè no tenir l'espai del públic? Mira, he anat a veure una obra o una pel·lícula i allà mateix, a l'atzar, li proposo a una persona que faci la contracrítica. És a dir, que faci una crítica fàcil, tres línies, quatre línies... I, potser, trobes algú que et diu que és la seva passió i vol col·laborar més. Doncs, això és el que faria...


Entrevistadora: Donar-nos a conèixer.

Josep Maria Riera: Exacte. Que sigui com una xarxa en la que tots quedin agafats... I
 també fer fotografies dels espectacles, generar notícies com "Pentateatre busca espai"... Inventar-se. El periodista no és aquell que està al telèfon i li truquen "mira que és la diada, estan penjant una estelada. Ves, corre!". Sinó que el periodista és el que s'inventa la notícia i "mira, aquella dona està penjant una estelada. Vaig a fer-li una entrevista". Però, se la inventa pel favor de la comunitat, no per sensacionalisme. Per generar una comunicació entre els veïns i generar una controvèrsia en una societat que s'acaba d'assabentar que hi haurà un "Barcelona World" a Tarragona i s'acaben d'assabentar que hi haurà "Eurovegas" a Madrid. Ja no és "Disney". És joc, és negoci, és calers. M'entens? Quan la gent no està arribant a final de mes, els hi posaran davant de casa seva joc, escurabutxaques! És a dir, critiquem els xinesos, però mira... Doncs, això va a les notícies, a portada de diaris. El periodista, el que ha de fer és que tot això estigui en ambient, que la gent s'expressi a través del seu mitjà. I, sobretot, també que els artistes trobin una plataforma on exposar un neguit de parlar i de saber que hi ha una gent que els hi està parlant, que els està escoltant, que els està mirant i que els hi faci replantejar-se la seva feina, no?

Entrevistadora: Doncs, fins aquí tot. Un plaer haver fet l'entrevista.


Josep Maria Riera: Moltes gràcies.