dimecres, 25 de juliol del 2012

"What to expect when you're expecting"

Una comèdia romàntica que dòna llum a molts badalls

Diuen que tenir un fill és el millor que et pot passar a la teva vida, tant si ets un home com una dona. Per la dona, estar embaraçada són un munt de noves expèriences que només ella pot viure, com sentir el creixement d'un petit ser dins seu. Ara, amb tanta tecnologia per mig, es pot tenir fills de totes les maneres, però com en qualsevol altra part de la vida, les coses també es poden complicar.

Qué esperar cuando estás esperando és un film que tracta de diverses situacions de parelles que intenten tenir un fill de totes les formes possibles o que per casualitat es queden embaraçats. Són un total de cinc parelles, i algunes es coneixen entre elles.

Tot i que els moments de més riure no els protagonitza cap parella, sinó probablement un nen petit, l'han considerat una comèdia romàntica. No estic molt d'acord en el gènere que l'han assignat, però tampoc sabria en quin posar-lo, perquè és una pel·lícula amb poca gràcia. ¿Sabeu aquella gent que intenta fer riure però no pot? Doncs aquest film seria com una d'aquelles persones.

El que més atrau al públic no és el tema principal de la pel·lícula, sinó que aquesta estigui embaraçada d'estrelles famoses. És fascinant com se les ingenien els directors, productors i altres professionals del cinema per ser capaços d'incloure tantes personalitats cèlebres en un mateix film. Sembla que d'un moment a un altre, la pantalla vagi a explotar de tantes cares conegudes. I el més fort de tot és que no se'ls dòna la mínima importància a cap dels seus personatges, ja que tots són protagonistes, però a la vegada secundaris per igual. 

D'aquesta manera, la pel·lícula em recorda a altres com Valentine's day, o New year's eve, on la presència de tants famosos en situacions tant diverses però a la vegada semblants, no produeixen res més que una petita sensació de caos i confusió. Tot i així, està bé que donguin aquests papers a actors i actrius coneguts, de manera que la seva reputació no pot baixar. Si els hi donguessin a personatges no famosos que comencen en el cinema, o que han fet els seus primers pins, la seva carrera s'estancaria just en l'instant en que la pel·lícula sortís de la cartelera.

També s'ha de comentar, que la pel·lícula està provista d'una violència indirecta. És veritat que potser aquest excès proporciona algun moment de riure. Però pels defensors d'animals, i sobretot dels marins, no us aconsello que aneu a veure-la...

Així que aquesta és la meva conclusió: si esteu embaraçats o teniu fills, aquesta no és la vostra pel·lícula. Si, potser us sentireu identificats en algun moment, però l'aburriment farà fins i tot despertar al fill que porteu dins. I si no esteu embaraçats, intenteu gaudir de tot el que encara podeu fer i no aneu a veure aquest film, ja que encara sou lliures i no podeu perdre el temps amb aquest tipus de "comèdies".



** (poc recomenable)

dissabte, 21 de juliol del 2012

"Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street"

Una cançoner obscur impregnat de màgia melancòlica, imaginació estrambòtica i venjança sagnant

La bondat és eterna? o qui neix sant pot morir dimoni? Realment, no sabem fins a quin punt la bonesa i la maldat són qüestions modificables en un individu. Desconeixem fins a quin extrem un cop despietat del destí pot portar-nos a una venjança descontroladament folla i insensible.

En aquest film dirigit pel meravellosament estrany i bojament estrambòtic Tim Burton revivim la història del conegut personatge Sweeney Todd, un barber feliç i compassiu que pateix les males idees d'un jutge. Tot i seguir el mateix fil conductor que la història original, els guionistes han aconseguit donar-li un color fosc, negre, gris i convertir la ciutat de Londres en un lloc trist, melancòlicament llastimós i alhora fred. Un indret comparable als pensaments del protagonista, un home que es torna malvat quan perd el més preat. 

Ben bé, l'assumpte principal de la pel·lícula és la venjança meticulosa i també desenfrenada del londinenc, que deixa un ample i cabalós rajolí de sang fins a arribar a assolir la seva esperada i desitjada fi. Tanmateix, el final del relat cinematogràfic acaba desvetllant l'estupefacció dels espectadors, al descobrir al protagonista una realitat xocant que el trastoca i l'obliga a oblidar la fredor i la premeditació per passar a la ràbia i a la impotència, a l'inhumà descontrol.

Pel que respecte als actors, cal destacar un majestuós i actual repartiment amb artistes tan coneguts com Johny Depp o Helena Bonham Carter, que mostren la seva capacitat polifacètica, cantant i actuant amb una magnífica delicadesa, duresa i perfecció.

La música també juga un paper molt important. Una banda sonora realment captivadora, commovedora, descol·locant i sinistrament temuda, perfectament entonada per tots els personatges, que aconsegueix que el públic entri plenament dins d'un conte llarg i popular, d'una narració esplèndidament tenebrosa; aparentment i errònia buida d'amor; profundament plena de desconsol.



**** (bona)




"Mirror Mirror" VS "Snow White and the Huntsman"


Un duel de joves belleses de pell blanca

La cartelera d’aquest any s’ha topat amb dues versions del clàssic conte dels germans Grimm que han aparegut als nostres cinemes quasi seguides. Ens hem plantejat quina de les dues ha causat més impressió, perquè és la primera vegada a la història del cinema que apareixen dues pel·lícules en el mateix any amb la mateixa trama principal, que és el conte del que es basen, Blancaneus. 
Les dues han comptat amb l'actuació de grans estrelles de jove, algunes amb molta i altres amb poca expèriencia, però conegudes a nivell mundial. Cal contemplar que són completament diferents, ja que cadascuna ha donat importància a uns aspectes que l’altre no ha donat i que per això l'han fet única.



Per començar, Mirror Mirror interpretada per Julia Roberts i Lilly Collins és probablement la versió que més s'assembla al conte original, tot i que de vegades canvia alguns fets i es dirigeix per altres camins. Alguns aconteixements que són considerats la base del conte dels Grimm a la pel·lícula apareixen completament intercanviats, i el fet de que es presenti al film un ser totalment inventat crec que podria ser una anada de les mans per part del director.
Tot i això, la pel·lícula té un itinerari alegre, divertit i amb molts colors, i podria arribar a considerar-se una parodia, ja que és una comèdia una mica musical, sobretot pel final. Té una mica d'acció i d'amor, però tot des d'un punt de vista graciós.
Julia Roberts, que fa de reina malvada però irònica, com sempre aconsegueix agradar al seu públic, i Lilly Collins, la jove Blancaneus, fa d'una dolça i pàlida noia que vol descobrir món i tenir cura dels habitants del poble, que viuen en l'absoluta misèria des de la mort del rei.
Ens parlen de la història de Blancaneus i la Reina malvada, així com la relació que tenen amb el poble. Cal destacar que les vistes i els paisatges de la pel·lícula són esplèndides. La vestimenta que porten tots està molt ben trobada, carregada i animada, però et fa pensar en una pregunta: per què posen tanta llum a una era que s'hauria de considerar fosca, ja que regna una soberana perversa?
Es pot considerar una pel·lícula per tots els públics, però pels colors vius i la felicitat que transmet segur que els petits gaudiran d'ella més que els adults, tot i que a ells també els agradarà molt.

*** (està bé, per passar l'estona)

A continuació, us presentem Snow White and the Huntsman, la segona versió de Blancaneus interpretada per Charlize Theron i Kristen Stewart, i per l'actor Chris Hemsworth que fa de caçador. En aquest cas la trama es centra com en totes en la Blancaneus, però dona molta importància a l'abans i el després tant del caçador com de la reina. 
Charlize Theron fa una gran interpretació de reina malvada, bella i deliciosament cruel a la vegada, cosa que a tots ens enganxa. La seva història ens fa posar-nos a la seva pell, i fins i tot arribar a entendre perquè aspira a alcançar el poder. 
Pel que fa a Chris Hemsworth segueix en la seva línia d'home fort, dur i sense gaire intel·ligència, però que continua fent babejar tant a homes com a dones. També arribem a entendre perquè es posa sota les ordres de la reina malvada, encara que ell sigui un home del poble que odia la reina com qualsevol altre ciutadà del poble.
Cal comentar que en aquesta història apareixen vuit nanets en comptes de set, tot i que ningú sap perquè, potser perquè no es decidien entre quin deixar a part, o pel simple fet de ser diferents. L'amor també apareix com un engany per part de la reina a la pel·lícula, però al final es pot entendre a qui pertany el cor de la Blancaneus.
Kristen Stewart, la nostra Blancaneus és una noia no trista, però potser si tràgica, amb ganes de fugir i molt desconfiada. Tot i haver estat sempre tancada en una cel·la és llesta, atrevida i valenta. La seva bellesa, que ella no sap que té, posa en perill la seva pròpia vida, ja que la reina vol fer-se amb ella.
Aquest film té una tragectòria molt més fosca, interessant i seria. És un gènere de ciència ficció, d'acció i de misteri, sobretot, i els efectes especials estan molt ben fets. Probablement aquesta pel·lícula no es podria considerar per tots els públics, però sí per un públic jove i adult.

**** (bona)
La nostra guanyadora del duel és Snow White and the Huntsman, una pel·lícula que et manté en tensió constant tot i estar basada en un conte i força recomanable.

"The Vow"

Una història real de constant frustració per amor portada al cinema

És difícil arribar a fer-se a la idea de que un ser estimat ja no està amb tu. És complicat adonar-se de que l'has perdut. Però la pèrdua no té perquè sempre tractar-se de mort. També pot tractar-se d'oblit. Aquesta pel·lícula es basa en l'oblit, però no de forma natural sinó a causa d'un accident.
La història real la van protagonitzar en els seus propis personatges Kim i Krickitt Carpenter, els quals van escriure un llibre del seu matrimoni, anomenat "The Vow". 
Aquest film a Espanya és conegut amb un altre nom completament diferent que és "Todos los días de mi vida", probablement perquè ens explica en detall l'abans i el després de l'oblit. Per suposat, sempre hi ha algú que no es rendeix fàcilment i encara més en una pel·lícula que tracta d'un oblit forçat. És per això que l'home protagonista no pot deixar d'intentar que la seva estimada -la coneguda actriu Rachel McAdams- recuperi la memòria. 
Ella no sap qui és l'home que l'abraça just en el moment en el qual acaba de despertar de l'accident, qui és aquell que està tant pendent del seu benestar i que se l'estima fins l'infinit. Ella només recorda la seva infantesa i adolescència, però no sap amb qui ja no es parlava per problemes en el passat. I el més important: només recorda el seu primer amor, amb el que també es tornarà a trobar. Tot això suposa un seguit d'inconvenients que frustren i fan molt complicada la vida del nostre protagonista.
"The Vow" és un drama que ens manté en constant patiment des del principi de la pel·lícula fins que apareixen els crèdits. Probablement tots intentem sentir-nos a la pell de l'home protagonista, i pensar què faríem si vísquessim la seva història. Abandonaríem? Ens sentiríem malament, no només amb nosaltres mateixos, sinó també amb ella, per no poder recordar, tot i saber que no és culpa seva? Si, segur que si, ja que són totes les emocions per les que passa el protagonista. 
L'objectiu del protagonista es converteix en reunir les seves renovades forces en tornar-la a enamorar just quan veu que podria perdre-la. Perquè quan estàs realment enamorat d'una persona, tot i que no et recordi, fas tot el possible per convèncer-la de que amb tu era feliç, tot i que signifiqui començar de nou.
Es pot considerar que el paper més complicat no el realitza ella, sinó ell, el qual s'ha de resignar a esperar que tot torni a la normalitat, de vegades forçant-se a mantenir-se al seu costat tot i les dificultats... S'ha realitzat un bon repartiment dels papers, tant principals com secundaris, tot i que s'ha de comentar que el fet de tenir entre els protagonistes una actriu coneguda sempre fa que el públic estigui més receptiu, però això no és més que un joc dels directors cap als fans. Tot i aixó, l'únic que es pot dir és que de vegades l'acció transcorre una mica lenta. No és ni pesada ni aburrida si t'agraden els drames, però en alguns moments pot arribar a ser cansada.
Però pels romàntics empedernits que no els importa deixar-se portar pels drames i no reprimir-se les llàgrimes, aquesta és la seva pel·lícula. Una història que com diu el títol en anglès -El Vot, traduït en català- significa una promesa, un seguit de belles paraules que es diuen quan et compromets. Garanteixes a l'altra persona estimar-la sempre, en la salut i en la malaltia, i sobretot, passi el que passi. 

**** (bona)
P.D.: Sóc la nova redactora del blog, espero haver estat mitjanament a l'altura de les altres publicacions. 

divendres, 20 de juliol del 2012

"Something borrowed"

Una anàlisi errònia sobre l'amistat i els rols que juguen aquells que la formen

L'amistat és una qüestió essencial per gran part de la societat. Sobretot en etapes tan vitals com la infantesa, l'adolescència i la joventut, en les que es busquen companys per cercar tresors, experimentar coses noves o donar vida a idees emprenedores. Som éssers humans, necessitem viure en comunitat constantment.  La nostra naturalesa no accepta la solitut i, contràriament, abraça la presència diària i rutinària d'algú al nostre costat. Tots desitgem crèixer envoltats d'altres individus; somiem poder subjectar-nos abans de caure i deixem que altres ens agafin de la mà per no ensopegar. Bàsicament, aquesta podria ser la definició del concepte que tracta aquest film, amb certs matissos, és clar. 
Les protagonistes del film pretenen representar una relació amistosa existent des de la infantesa que a l'inici de la pel·lícula sembla completament sana i meravellosament autèntica. Tanmateix, a mesura que avança la història, el guió va revelant una immensa quantitat de sentiments i sensacions reprimits per part d'una de les integrants de l'unió social principal.
La presència d'un amor universitari per primer cop correspost significarà l'esclat de l'amistat entre les dues, ja que comportarà l'engany i la traïció. Tanmateix, l'espectador descobrirà que l'unió que les unia no era res més que falsedat i mancança de confiança.
El repartiment és completament pobre en qualitat, però al nivell d'un relat certament dolent, avessat al sentalisme barat i vanal que no commou a l'espectador, amb esquitxades d'un humor delicat i grotesc -depenent del personatge que el transmeti-, però difícilment graciós  i rematat amb un final clarament esperat i alhora surrealista que no marca ni trastoca positivament el públic.

** (poc recomenable)





"Tyrannosaur"

Cruelment increïble, realment sincera i alhora devastadora

Tots, quan som menuts, creiem en futurs prometedors, en grans destins. Tanmateix, mai pensem en fracassos, en entrebancs constants, en relliscades al llarg del camí de la vida. Quelcom molt més comú que el triomf.
Aquest film, basat en la crua realitat, mostra al món la vida trista, tormentosa, de dos personatges aparentment oposats: un home de suburbis i una dona de barri adinerat. Tot i que al principi de la història sembla que el paper de salvador el representarà ella i el de màrtir el protagonitzarà ell, l'argument canvia a mesura que avança el relat cinematogràfic. Així doncs, aquest guió sembla voler virar el nostre ideal classista fonamentat en que els diners són el símil a la felicitat. 
Pel que respecte al repartiment, cal destacar la seva considerable petitesa, però també l'excepcionalitat d'uns actors que transporten els espectadors a la misèria més absoluta, a la pena més profunda, fent sentir al públic cruelment i desbordada desemperat, perdut.
Malgrat les males vibracions que sembla transmetre la pel·lícula, reflecteix clarament la vida de molts i moltes i obliga a qualsevol a empatitzar amb els protagonistes de la narració en imatges -ficticis, obviament-, i, alhora, amb els reals, els que veritablement viuen aquesta dura realitat. Aconseguir això només amb noranta minuts de fotografies i so és realment meravellós, humanament compassiu. 
Aquest film és una preciositat llastimosa del cine que conjuga tristor, amb engrunes de felicitat diminutes sempre mesclades amb un afany de supervivència desenfrenat que empeny als personatges principals a desenvolupar una fredor davant la vida terrible i també comprensible. Una vida, una existència, que els ajunta als dos, a ell i a ella, i els converteix en àngels guardians mutus. En embalsamadors de ferides, que a poc a poc, curen un les de l'altre.

**** (bona)



Sorpreses...

En breus informarem d'una nova incorporació... estigueu atents!!!!!



divendres, 6 de juliol del 2012

"The best exotic Marigold hotel"

Una guia esplèndida per viure la tercera edat d'una manera esbojarradament feliç

La vellesa és aquella etapa final de la vida en la que patim massa d’experiència i desgast. Diuen que tot individu és més responsable i sensat a mesura que passen els anys, com si, a poc a poc, una visió realista del món s’apoderés de la ment lentament i gradual, fins al punt d’esborrar els somnis que esvaloten el nostre cervell i ens fes tocar de peus a terra. Probablement és per aquest motiu que creiem en avis tranquils, quiets, callats, o, si més no, buits de desitjos surrealistes i decisions impulsives, actituds molt freqüents en el jovent.

Aquest film ens mostra una idea contrària a la que tenim de la gent gran, exposant la història d’una colla de vells divertits i considerablement despreocupats que segueixen la seva intuïció i es revitalitzen, mantenint un esperit jove.

Davant d'aquest ànim modern de viure sense considerar l'edat com un obstacle s'enllaça des de l'inici de la pel·lícula el desig emprenedor d'un jove indi que enganya sutilment els estrangers, mostrant un hotel per internet amb una imatge clarament maquillada. Tanmateix, tot i la petita estafa, els hostes accepten l'allotjament deficient com a una part més de la seva gran i darrera aventura.

Pel que respecte als personatges, aquests estan molt ben definits i remarcats, però es van difuminant al llarg de la història i, sobretot, al final, ja que els protagonistes van canviant i actuant de manera certament oposada a la seva esteriotipada personalitat inicial. Però el poder conqueridor
dels personatges vers al públic també és gràcies a l'experimentat i talentós repartiment que sap copsar el missatge que vol tansmetre el guió i desprendre l'objectiu final del viatje per cada un dels protagonistes, que és tancar portes que no deixen respirar el seu equilibri emocional.

Així doncs, aquesta història convertida en una aventura asiàtica i dramàtica és un conjunt de vivències emocionals i de descobriment amb constants tocs d'un humor delicadament burlesc però que no ridiculitza als vells britànics.


**** (bona)