divendres, 31 d’agost del 2012

"Das Parfum: Die Geschichte eines Mörders"

Una pel·lícula de sensacions i de profunds raonaments sobre la veritable naturalesa de l'ésser humà

L'olfacte és el sentit més primitiu que posseïm. Aquell que deixa la porta de la nostra ment oberta a tota olor, les quals percebem quasi involuntàriament i acostumem a lligar amb sensacions, emocions, vivències, memòries. Sovint, desitgem tenir una aroma deliciosa sobre la nostre pell, quelcom que ens mostra que per la societat, per la humanitat, el perfum és també símbol de bellesa.

És aquest, el món de les aromes, l'univers de les fetors i els perfums, el que dóna vida a aquest film inspirat en la majestuosament excepcional obra de Patrick Süskind, novel·la a la qual el guió és considerablement fidel, tot i sintetitzar gran part de la seva essència descriptiva per poder ajustar la pel·lícula a una duració convencional.

Malgrat no tenir la profunditat delicada del llibre, aquest relat cinematogràfic és un viatge en el temps pels espectadors que, de sobte, se senten a l'època de la París perfumada i pudent del segle 18 i 19, on, caminant per la gran capital, es podien experimentar situacions diverses i certament contràries, segons l'olor que t'acariciés el nas. 

Aquest retocés tan summament real i brillant és gràcies a la creació d'uns vestits d'època idèntics als verídics i una caricaturització perfecta dels escenaris, que no només porten al públic a la França moderna, sinó que li proporcionen les olors de cada escena mitjançant la meticulosa recreació de detalls i coses de les quals nosaltres coneixem l'aroma. Un clar exemple és el moment del naixement del personatge principal, que surt del ventre de la seva mare, una peixetera, enmig del mercat, situació que es va intercalant amb fotogrames clarament fastigosos que acaben aclarin al que mira la pel·lícula la horrible fetor que regna en l'ambient.


Tanmateix, un altre punt excel·lent d'aquesta novel·la adaptada a la gran patalla és la connexió existent entre la banda sonora i la fotografia en el moments més plaents pel protagonista, que segueixen com acompanyants al guió i converteixen una dona maca qualsevol, en la més preciosa i en la més olfativament bella. Un conjunt de fotogrames en les que una fotografia molt lluminosa i una música perfectament composada, sinistra i seductora, desvetllen el nostre instint més profund i passional.


Pel que respecte al repartiment, la història ve protagonitzada per un Ben Wishaw poc conegut, però realment encertat que dóna vida a un home diferent, a un geni supervivent, a un boig ingeniós, buit d'enteniment i mancat de qualsevol mena d'ética o moral humana. Un jove que es dedica a ensumar tots els racons com un gos i que només viu per olorar, per descobrir les aromes més suggerents i les fetors més pudents. Tanmateix, el que copsa l'atenció dels espectadors és el nus del film, on Jean-Baptiste Grenouille es converteix en un assassí amb l'objectiu de posseir l'aroma de les joves de Grasse. Un desenvolupament que porta fins a un final clarament trastocant i increïble i que expressa amb absoluta claredat la natura humana animal, basada en el sexe com a màxim plaer, i acaba desconcertant a un protagonista que veu aquella gesta malvada realitzada com a banal davant d'uns estúpids i gens gratificants resultats.


També cal destacar la interpretació de Dustin Hoffman i Alan Rickman, tots dos en papers claus de l'obra. Personatges molt ben definits que exposen les conviccions i les costums d'una societat retrògada i encara enrederida pel que fa als ideals socials, polítics i religiosos.


En definitiva, la vida d'un geni buit d'humanitat en fotogrames perfumats que desperten l'instint animal i passional del que els mira i acaben delatant la naturalesa bàsica i animal d'una espécie plena de prejudicis socials. Una obra literària magnífica convertida en una pel·lícula que val la pena visionar. 
 
**** (bona)

diumenge, 26 d’agost del 2012

"Mientras duermes"

Un guió magníficament aterrador que provoca calfreds a l'hora d'anar a dormir

L'obsessió converteix a molts en sonats. Viu dins els fanàtics. I els obliga a estimar, a desitjar, els porta a necessitar algú amb desmesurada insistència. Tanta, que al final es torna vital la presència d'aquell que és venerat i el món real desapareix pel malalt de ment, perquè l'únic que té sentit de la seva vida, de la seva existència, del seu dia a dia, és aquell al que persegueix, estorba i acaba assetjant.

Aquest transtorn de la realitat és la peça clau d'aquest film que guia el públic per un munt d'escenes esgarrifosament horripilants, però certament sinceres, ja que apropa als espectadors al protagonista obsés i els ajuda a compendre d'una manera o altra el fanatisme que omple la seva rutina i el  salva d'un suicidi que ronda la seva ment quan el nom de la seva estimada no hi és present.

Amb un actor principal esplèndidament extraordinari i amb un gran talent per fer papers de ments dements, Luis Tosar, que retrata a la perfecció la bogeria del seu personatge, hom observa i s'espanta davant les dues cares d'un porter que és educat i afablement agradable amb els veïns, però que usurpa cada nit la intimitat de la dona a la que follament estima.

Tanmateix, l'excel·lència que impregna aquesta pel·lícula del conegut director català Jaume Balagueró neix de la connexió entre un guió brillant i extrem -a mans d'Alberto Marini, autor d'una novel·la amb el mateix títol i de la que sorgeix la història cinematogràfica- i una banda sonora melancòlicament estranya, quietament temuda i alhora commovedora - creada per la ment musical d'un compositor jove, però magnífic, Lucas Vidal, també famós als Estats Units.- Una relació de complicitat entre relat i notes musicals que amara les situacions més crues de sensacions com el temor, el pànic, la desesperació o la incertesa i fa sentir al que segueix el conjunt de fotogrames espant i estupefacció davant d'un home buit de ceny i ple d'amor radical, però mancat del romanticisme casual.

Un conte de por, una història horriblement possible, un relat que provoca calfreds i que ensenya a l'espectador que les apariències enganyen; que el bo no té perquè ser-ho només per aparentar-ho; que em de tenir en compte a qui deixem les claus de casa; que potser algú espera sota el nostre llit amb els ulls oberts que ens adormim amb innocent ignorància.

 **** (bona)

dissabte, 25 d’agost del 2012

"Brave"

Indomablement emotiva

Tots i cadascun de nosaltres ens hem sentit cohibits alguna vegada per la nostra mare. No facis això, no facis lo altre... Ens hem discutit amb elles milers de cops, però després ens hem acabat adonant que no podem viure sense elles, ni tampoc sense els petits detalles que fan que siguin úniques. I tot i que sabem que en dos dies ens tornaran a repetir el que fem o em deixat malament (perquè probablement tenen raó), ho soportem i ens enfadem, però saben tuqe si no ho fessin ho acabaríem trobant a faltar. Perquè tot i que sabem que no són perfectes,  ja que cap de nosaltres ho és, i és impossible no estimar-les.

Brave (Indomable) tracta fonamentalment de la relació entre una mare i una filla. Com no, tenen una discusió i aixó porta a pensar que és el que la filla, anomenada Mèrida faria per canviar a sa mare. El problema és que això no acaba de sortir bé i es munta un gran embolic. Però l'amor d'una filla a la seva mare és més fort que tot i pot amb qualsevol cosa. 

Quan creiem (i suposem bé) que la pel·lícula està a punt d'acabar, ens adonem de que potser se'ns ha fet massa curta. Però no sé si perquè ens ha agradat i ens ha sorprès que sigui diferent de les altres pel·lícules d'animació, o perquè hi hem trobat a faltar alguna cosa més. Jo crec que és una barreja de les dues, tot i que recolzo més l'última frase. Hi ha suficient quantitat de comèdia, aventures, fantasia i acció, però probablement si haguessin augmentat cada porció de cada cosa, hauria arribat a atraure a més persones del públic adult. Tot i que si l'haguessin allargat més, a altres persones se'ls hi hauria arribat a fer pesada, perquè tot i que sorprengui, ja dura aproximadament una hora i mitja.
Tot i que quan veiem els anuncis de la pel·lícula pensem que el tema del film serà d'una noia rebel que li agrada llançar fletxes amb el seu arc, la trama és completament diferent. El tema de la pel·lícula està molt ben trobat: barreja la fantasia amb la història. Ens situem en el regne més poderós del territori en el qual es desenvolupa el film. Els personatges en els que més ens hi fixem i els que més criden l'atenció són probablement tres petits i murris trigèmins, germans de la protagonista, que ens fan passar unes estones força divertides amb les seves ingenuïtats. Cada personatges té unes característiques determinades que el fan ser diferent dels altres i a la vegada aconseguir treure'ns un somriure als llavis.

És una pel·lícula d'animació per a tots els públics, ja que ens fa sentir-nos identificats siguem grans o petits. La productora Disney Pixar no deixa de sorprendre'ns amb les seves idees que donen lloc a grans estones de diversió, i això es reflexa en el film del que parlem. La variació de colors, tant de vius a foscos, que inunden la pantalla, intenten simular la realitat i produir-nos les emocions corresponents a cada escena alhora que visualitzem la pel·lícula.



diumenge, 19 d’agost del 2012

"Extraterrestre"


Sobre la incomprensió humana còmica vers els propis individus

L’existència de vida intel·ligent fora del planeta Terra és un assumpte que ens commou, intriga i entusiasma, com a éssers socials i curiosos que som. Però realment ens espanta la possibilitat de que sigui certa aquesta realitat.

Amb un títol bàsic i obvi, aquesta comèdia considerablement surrealista,però també molt real, tracta l’assumpte de les relacions interpersonals posant com a rerefons la invasió alienígena. Tanmateix, aquesta qüestió que en qualsevol pel·lícula seria realment crucial, en aquest film és senzillament un escenari, com Califòrnia a “E.T.”  o els Cayos de Florida a “Flipper”. El lloc on succeeix la història i que subtilment deforma el guió, però amb una importància secundària. 

A més a més, cal destacar que el nom "Extraterrestre" també fa referència a la incomprensió que existeix entre els personatges principals, que arriben a ser tan desconeguts entre ells com ho són els aliens per l'espècie humana.

En aquest relat cinematogràfic el tema rellevant és la supervivència estúpida i alhora humana de quatre individus guiada principalment per les sensacions fortuïtes i els sentiments impulsius.

Sota un humor clarament espanyol i divertit, però certament vulgar es mostra el profund i salvatge egoisme de l’ésser humà en moments considerats perillosos, que converteix a qualsevol individu en algú capaç d’apartar als altres pels seus propis interessos. Malgrat això, també expressa com la capacitat amatòria augmenta en situacions extremes. Senzillament exposa la realitat animal davant les males condicions: o s’odien i es maten, o s’estimen i fan l’amor. Desapareix tota hipocresia, o la majoria d’ella.

Pel que respecte al repartiment, el llargmetratge gaudeix de la presència d’actors coneguts com la protagonista, Michelle Jenner, famosa gràcies a una sèrie –“Los hombres de Paco”- o la parella d’aquesta, Raúl Cimas, un humorista al “Club de la Comedia”. En definitiva,uns actors actuals en el món del cinema espanyol.

Així doncs, és un conjunt de fotogrames irreal i alhora massa realista, però amb un final que no respecte del tot el casual desenvolupament literari de presentació, nus i desenllaç, ja que posa fi a la qüestió de les relacions entre els personatges, però no a l’assumpte dels aliens invasors. En fi, un final inacabat.

*** (està be, per passar l’estona)




dimecres, 15 d’agost del 2012

"The Boat That Rocked"

Aquella cançó que desvetlla les ganes de viure de qualsevol

La música és un model de vida fascinantment apassionant i la capacitat artística d'endreçar notes musicals i compondre melodies rítmiques només la tenen aquells que la viuen com a cosa única i excepcional, els quals arriben a convertir la seva creació en una comporta de sortida per expulsar totes les sensacions que els sobrepassen i senten la necessitat d'expressar. Tanmateix, l'art no viu només dins les ments dels grans grups compositors, sinó que molts fanàtics que respiren exclusivament per escoltar cançons també posseeixen grans talents. Els locutors de ràdio són un clar exemple, sobretot durant els anys seixanta i setanta, època en la que les emisores pirates desprenien Pop i Rock & Roll i la passió pel ritme musical envaïa la ment dels presentadors vocals que enamoraven a tots els espectadors radiofònics dia i nit.

Aquest enamorament vers els discos de vínil és el fil conductor que dóna mobilitat a aquesta pel·lícula, la qual narra la història d'una colla de folls i despreocupats que sobreviuen allunyats de la costa anglesa en un vaixell rovellat, per poder oferir clandestinament els millors sons musicals a un gran públic.

El títol, molt ben triat, atorga un sentit literal al guió que exposa la necessitat que tenen tots els protagonistes per profesar l'amor que senten per la música, i com això crea un ambient al seu voltant més enllà dels tons musicals, donant, així, una personalitat pròpia al fet d'estimar les cançons, amb roba i maneres de pensar esbojarradament divertides i subtilment hippies, senzillament passionals que desperten la impulsivitat i la vitalitat dels espectadors i provoquen que cada sensació que creui els seus pensaments acabi flotant i resorgint a flor de pell. Així doncs, és un film que ensenya a viure les emocions sense por, amb una discografia explèndiament brillant dels més grans de la música i un repartiment extrovertidament impressionant. Tot un conjunt delicadament i musical mesclat que sedueix a viatjar a qualsevol al món de la música i la vida social dels seixanta i l'obliga a odiar les mesures restrictives i incomprensibles d'un govern anglès massa conservador.


**** (bona)






diumenge, 5 d’agost del 2012

"Prometheus"

El voler saber no sempre és bo

La humanitat sempre ha tingut la dèria de resoldre els misteris de la vida. Qui ens va crear, d'on venim, i quin és el nostre objectiu... Preguntes com aquestes possiblement se'ns han passat algunes vegades pel cap. Però molts de nosaltres deixem que rondin uns segons pels nostres caps i després ho oblidem. En canvi, una minoria segueix buscant les respostes. Probablement gràcies a ells, no trobem totes aquestes solucions, però ens topem amb noves coses que donen lloc a grans progressos. I com ja va dir Neil Amstrong, un petit pas per l'home, un gran salt per la humanitat...

La pel·lícula ens podria recordar a Alien, dirigida també per Ridley Scott, el mateix que va dirigir Blade Runner. A més a més d'un gran director, també ens trobem amb la presència de la gran actriu Charlize Theron, que tot i no ser un personatge molt important, segueix amb el mateix caràcter imponent i seriós. Finalment apareixen les actrius Noomi Rapace, protagonista de Millenium i Katie Dickie, de Game of Thrones.

Molts ens preguntarem que vol dir "Prometheus". Prometheus és un tità, un Dèu de la previsió que va estar encomendat de moldejar la humanitat fora de l'argila. A partir d'aquest creador, l'únic que us puc aconsellar és que no li busqueu un significat i us poseu còmodes per veure la pel·lícula.
D'aquesta manera, ens trobem amb un film de ciència ficció, acció i a la vegada de terror. Una pel·lícula que ens manté en tensió constant, així com ens deixa sense respiració durant alguns instants, fent-nos estar a l'aguait d'absolutament tot. Ens situem a finals del s-XXI, on després de la trovalla de diferents coves prehistòriques d'arreu del món amb pintures a les parets exactament igual, una tripulació amb professionals de diferents matèries, s'embarca en una nau espacial per resoldre les preguntes qüestionades anteriorment, però sobretot la de qui és el nostre creador, mitjançant una expedició intergal·làctica. Passem de la Terra a un planeta fins ara completament desconegut.

Els efectes especials, centrats sobretot en la ciència (observació de material genètic i micropartícules), així com amb els canvis de temps (tempestes i vents forts) ens transporten a una altra dimensió, a un altre planeta amb una superfície semblant a un desert. El maquillatge, accessoris i vestuari juguen amb les diferents situacions i personatges, donant un bon resultat gràcies a la bona actuació d'aquests. Com ja hem plantejat abans, pel fet de semblar-se a films com Alien, apareixen criatures extranyes i extraterrestres. Però en aquest cas, no només d'una sola espècie...

Prometheus és una pel·lícula que no es fa pesada ja que durant tota l'estona passen coses i no et pots descuidar cap moment. L'únic problema és que si no estàs suficientment atent, et pots perdre. El principi del film és una mica desorientant ja que costa entendre'l fins i tot quan arribes al final. La pel·lícula acaba, però no té un final, ja que una segona part s'estrenarà al 2015 segurament. Per tant, l'únic que podem dir és: Continuarà.



**** (bona)