"The Wolf of Wall Street"

Senzillament salvatge, brutal, bèstia i real



Qui no es vol menjar el món de jove? És a dir, és obvi que la joventut comporta dues qüestions: una és l’ànsia incomprensible d’idear objectius impossibles, surrealistes i ambiciosos; i l’altra és la promesa impacient i precoç de complir-los el més aviat possible. O, si més no, abans de la trentena. Un dels somnis més típics i recurrents en les nostres fantasies quan complim els vint? Ser milionari. Viure en una mansió tan gran que se’t faci complicat albirar un horitzó del que no siguis propietari; tornar d’una nit de borratxera amb un helicòpter que tu mateix pilotes, tot i tenir el nas empolsinat i estar col·locat; o fugir de la justícia solcant els mars amb el teu iot privat  i fent parades a Finlàndia, Suïssa i Mònaco, són situacions que aquest film rebel, esbojarrat, però sobretot sincer ens presenta. 

“The Wolf of Wall Street” narra l’ascensió social, econòmica i professional i la posterior caiguda en picat de Jordan Belfort, un jove amb moltes aspiracions vitals que vol convertir-se en un peix gros del món financer de la borsa. El guió es planteja en primera persona, amb el propi broker com a narrador. Així doncs, l’espectador sempre interpreta l’avenç narratiu des del punt de vista del protagonista. Quelcom a destacar d’aquesta biopic és que engloba tot el camí en el que el noi impacient i afamat es converteix en un milionari arrogant i insolent. Mentre els fotogrames van passant es pot veure l’evolució del personatge i l’adaptació voluntària que ell mateix accepta al tirar-se de cap en una piscina metafòrica en la que neda entre diners, falta d’escrúpols, clients estafats, prostitutes, estupefaents, apostes, ritmes frenètics i més diners.

Terrence Winter ha estat el responsable de l’adaptació del llibre que el propi Jordan Belfort va publicar per explicar la seva història personal. I, segons les nominacions dels Oscar afirmen, ho ha fet de manera sublim. Sigui o no això cert, és indiscutible que el guió realitzat pel ja guanyador d’alguns premis Emmy reflecteix la rutina salvatge del món dels negocis.  És una pel·lícula brutal. Però no em vull referir al gran nivell i qualitat, que també. Sinó al significat real de la paraula. És un relat cinematogràfic bèstia i animal. Però també insolent, valent i desenfadat. Està completament mancat de filtres morals o ètics, buit d’eufemismes i brut de males paraules i escenes no aptes per a tots els públics. Està repleta de sexe, drogues i ressaques. Tanmateix, desprèn molta franquesa. Considero que el que pretén Scorsese es mostrar el que va succeir en realitat, sense por, sense vergonya. És probable que doni una imatge denigrant de la dona o promocioni una societat sense ideals ni principis –quelcom que ha estat molt criticat-. Malgrat tot, no crec que els cinevidents s’hagin de sentir ofesos per la pel·lícula, ja que aquesta tan sols exposa una realitat que va existir i continua existint. 

Les interpretacions per part del repartiment són impressionants i són pocs els actors que l’integren aquells que no hagin aconseguit lluir-se amb els seus personatges.

Leonardo DiCaprio dóna vida a un individu fred i alhora apassionat. Racional i alhora foll, boig. Un jove intel·ligent, carismàtic i amb dots de líder, però que és obsessiu amb el sexe, les drogues i els diners i mancat d’ètica social i sentimental. L’actor aconsegueix concentrar i anivellar aquesta capacitat pel control i aquesta disbauxa en un únic personatge, tot i que siguin qüestions oposades. Una representació impressionant que espero que li valgui l’Oscar al que està –molt merescudament- nominat.

Altres interpretacions brillants remarcables serien les de Jonah Hill –a la pell de Donnie Azoff, millor amic Belfort- i Matthew McConaughey –que tan sols apareix al principi d’un film de tres hores, un personatge puntual, però molt ben treballat i interpretat, presentat com una vella glòria i com a un ídol pel protagonista-.

La banda sonora és un gran recurs per acabar de potenciar la força brutal del film. Sota la direcció musical de Howard Shore –compositor de BSO com les de “Lord of Rings” o de “A Dangerous Method” i guanyador de tres Oscars- ens trobem amb un conjunt de cançons que acaben de donar el ritme desorbitat, histèric i nerviós comú en les nits sense final, les macrofestes i l’estat ebri constant. Peces musicals com “Black Skinhead” o “The Money Chant”. Aquesta última és la més transcendental de tot el biopic perquè regala un moment èpic i simbolitza com un himne per tots els brokers.

L'únic que considero criticable d'aquest relat cinematogràfic és el final. Ja que perd sobtadament força i es desinfla, deixant buit l'espectador. Com si tota la potència i la brutalitat que  posseeix l'inici i el nus de la història desapareixés al desenllaç.

En definitiva, és una obra brillant en la que Scorsese mostra de manera sincera el món brut de la borsa, plena de corrupció, sexe, prostitutes i festes sense final.

Maniàtica polidesa obsessiva a "As Good As It Gets"

L’home ben plantat envaeix aquell pla deshabitat, quan entra a casa. Rere els seus passos empeny la porta i buscant seguretat, obra i tanca el pany cinc vegades. Té considerable pressa per arribar fins al lavabo, però, tot i això, necessita perdre el temps, il·luminant i enfosquint l’estança mentre la seva veu acompanya el ritme de les llums amb aquella melodia numèrica i pentagonal tan present en la seva rutina. Travessa el marc de la porta del bany i torna a aturar-se. La il·luminació es presenta com a un obstacle per segon cop. Tanmateix, ell no es rendeix i repeteix aquell ritual lumínic propi d’un bar musical. Per fi. Es treu els guanys de pell marrons i els llença al cubell metàl·lic, just després de prémer amb el peu la palanca que aixeca la tapa. Han estat tot el dia abrigant els seus dits, deuen estar ben bruts i considera que no val la pena conservar-los. Ja davant el mirall, s’enfronta a la neteja integral. S’arremanga bé les mànigues de les camisa per no mullar-les i descobreix –amb un gest delicat i amarat d’agilitat- l’interior de l’armariet. El que també anomena “el paradís ensabonat”. Allà, pastilles de sabó l’esperen ansioses, intactes dins les seves caixetes. En tria una i la desembolcalla. Fa girar l’aixeta i espera a que aparegui el vapor que delata l’elevada temperatura de l’aigua. Llavors obliga les seves mans a banyar-se en aquell doll bullent i observa com coordinades, es freguen contra el cub desinfectant. L’ardor recorre les seves extremitats superiors fins a arribar al cervell, que la rep com a una senyal de dolor. I, malgrat que els seus llavis murmurin mots com a símbol de greuge, ell despulla una altra ració de gel solidificat per aconseguir la sensació antisèptica que tant prea. Només així està tranquil. Tan sols així se sent net. A gust. A casa.

"Men of Honor"

“Una lluita valenta, plena de convicció i força de voluntat”

La tenacitat i la voluntat per convertir els somnis impossibles en una realitat moralment fascinant són les protagonistes d’aquest film emotivament brillant interpretat per Robert De Niro i Cuba Gooding Jr. 

L’argument, centrat en la veritable història del marí Carl Brashear, pretén demostrar la lluita de la població afroamericana per poder assolir les mateixes aspiracions, tant socials com professionals, que la resta dels ciutadans nord-americans al llarg dels anys quaranta i cinquanta, època en la qual encara hi havia un esperit francament separatista en qüestions de raça.

El repartiment principal dóna vida a dos personatges valents i impulsius, però perseverants i amb bon fons, que acaben sent elevats fins al títol d’herois involuntaris.

Els diàlegs són una part crucial d’aquest conjunt de fotogrames, ja que posseeixen la força que convenç el protagonista per fer els seus desitjos més prematurs en una veritat rutinària i, apart, són capaços de perfilar a la perfecció i en poc temps els trets del pare de Brashear, la font d’inspiració del bus professional.

A més a més, aquesta biografia cinematogràfica gaudeix d’una escena final que jo consideraria mítica. Les dotze darreres passes. Impregnades d’una emotivitat brutal. Els últims minuts que, segons el meu punt de vista, són els millors de tota la pel·lícula.

En definitiva, és un film que et torna a despertar els sentiments de l’honorabilitat i la valentia i que obliga al teu subconscient a intentar complir el que desitges i somies. És com un missatge positiu de com la vida pot ser maca si hom intenta que així sigui. Perquè, sovint necessitem més convicció i esforç. Sense ells, no sempre s’arriba on es vol.

Ball improvisat a "Pulp Fiction"

"Mmm... Un concurs de ball. Per què no?" Pensa ella. Li ve degust treure's les sabates i donar-ho tot amb aquell home desconegut que pren un batut, assegut al seient contrari de la taula. Potser és perquè està col·locada, o potser no. Potser tan sols és perquè sí, perquè necessita deixar-se anar una mica i fer el burro. És comprensible, no deu ser fàcil ser la dona del gran Wallace. Bé, és igual. Ella s'aixeca, i al final acaben allà, sobre l'escenari, amb els peus nus i les mirades fixes, l'una sobre l'altra. La música envaeix aquell bar "hollywooditzat" i, de sobte, senten com les notes d'aquella peça musical els converteixen en dues marionetes amb un ritme desmesurat: que si una mà per aquí, que si mou les cames així, sacceja una mica la cadera i fes volar els braços, sempre és clar, rítmicament i sensual. Minuts després: un trofeu com a recompença. "Ho hem fet prou bé!" conclueix Mia mentalment amb un somriure als llavis.

Entrevista a Marta Queralt

Bloggera per excel·lència, ens revela els secrets de cada film en el seu magnífic bloc cinèfil "Sessió Doble". Descobreix-la amb nosaltres!

"Escriure-ho en un bloc personal és la manera de no oblidar l'experiència d'haver vist la pel·lícula, i d'alguna manera, de tenir un registre de les pelis interessants que he vist"

Entrevistadora: Bon dia, Marta! 

Marta Queralt: Bon dia, La Màgia del Setè Art.

Entrevistadora: Primer de tot donar-te les gràcies per haver-nos brindat l'oportunitat de descobrir l'esciptora cinèfila que hi ha darrere de "Sessió Doble".

Marta Queralt: A tu, per mi també és un plaer.

Entrevistadora: Què et va portar a fer néixer aquest blog?

Marta Queralt: Per una banda, les ganes d'escriure en general. Mai abans havia creat un bloc, i ja feia temps que la idea em rondava pel cap. Per altra banda, em vaig decidir a fer-lo per la necessitat que sovint tinc de posar en ordre els pensaments que em provoquen les pel·lícules que veig. Quan una peli m'ha agradat, sempre busco més informació sobre ella, perquè en vull saber més coses, el perquè es va fer, els significats, les curiositats, etc. Escriure-ho en un bloc personal és la manera de no oblidar l'experiència d'haver vist la pel·lícula, i d'alguna manera, de tenir un registre de les pelis interessants que he vist. Diria que encara no he escrit cap crítica sobre un film que no m'hagi agradat, perquè prefereixo perdre el temps amb les pel·lícules que vull recordar.

Entrevistadora: Recordes quina va ser la primera crítica que vas escriure?

Marta Queralt: Quan anava a la universitat, vaig col·laborar en un programa de ràdio amateur, de cinema, i assistia als passes que es projecten per als mitjans de comunicació. El primer passe al qual vaig anar va ser el de Career Girls, del Mike Leigh, i vaig fer una petita crònica radiofònica de la pel·lícula. Ara, la primera crítica escrita que he fet, si no ho recordo malament, va ser de El gran Lebowsky, dels germans Coen, quan es va estrenar, per a un fanzine de cinema.

Entrevistadora: Què t’aporta el cinema?

Marta Queralt: És difícil de dir, senzillament és una passió, una addicció. El cinema explica històries, i com a la majoria, m'agrada endinsar-me en històries d'altres personatges, perquè apel·len a les emocions, o entretenen, o per la seva estètica. Les pel·lícules que et marquen d'alguna manera passen a formar part de tu, i alhora, et proporcionen vincles amb els amics i altres persones que també les han vist, en comparteixes l'experiència. Com qualsevol altra  disciplina artística, el cinema estimula la imaginació i t'aporta coneixement. Però no crec que es pugui explicar racionalment, això és el que té l'art!

Entrevistadora: A part d’escriure posts en el teu blog cinèfil, et dediques a algun altre sector? Tens alguna altra professió?

Marta Queralt: La meva feina no està relacionada amb el cinema, treballo en una editorial de llibres infantils i materials escolars. Alimentar un bloc té coses en comú amb la feina d'editora, perquè has d'escriure i editar continguts, però el meu bloc em serveix per donar corda al meu hobbie, és personal. 

Entrevistadora: T’agradaria provar altres àmbits del cinema com actuar, dirigir o, fins i tot guionitzar, més afí al teu talent amb la ploma?

Marta Queralt: T'enganyaria si et digués que mai no he fantasiejat amb la idea de dedicar-me d'alguna manera al cinema, però mai m'ho he plantejat seriosament. Actuar queda descartat, no és el meu fort, i no em veig capaç de dirigir, tot i que mai ho he provat. No, la veritat és que mai he intentat provar-ho, prefereixo consumir el cinema com a espectadora. En canvi, sí m'agrada analitzar el cinema, les marques d'autor, els temes, les referències, tot el que s'amaga dins una pel·lícula, i en aquest sentit, llegir i escriure. 

Entrevistadora: Mai t’has plantejat escriure crítiques sobre altres tipus d’art, com l’escènic o el literari?

Marta Queralt: M'agrada la literatura, l'art i el teatre, i podria escriure sobre les obres que veig o els llibres que llegeixo, però suposo que em sento més segura parlant del que més m'apassiona, el cinema. Bé, i també la música, que m'agrada molt, encara que sempre he pensat que amb la música no sóc tan oberta de mires com amb el cinema.

Entrevistadora: De que et ve aquesta passió pel cinema? Recordes el primer contacte amb ell?

Marta Queralt: M'imagino que estava predeterminada a ser una cinèfila, venint de la família que vinc! He crescut en sobretaules on durant hores i hores es parlava de cinema, amb els meus pares i la meva àvia. Sempre m'expliquen que la primera vegada que em van portar a una sala de cinema: jo tenia dos anys i era per veure Pinotxo, de la Disney. I que a E.T., també per aquella època, vaig sortir plorant perquè em feia molta por. Però realment és impossible recordar la primera peli que he vist. Ni al cinema ni a la televisió, perquè des de sempre he vist pel·lícules a la tele i és així com he conegut el cinema clàssic. Cosa que ara seria més difícil, perquè les televisions estàndards ja no aposten pel cinema.

Entrevistadora: Quina és la pel·lícula que més t’ha marcat, aquella que mai et cansaràs de veure?

Marta Queralt: Ui, jo sóc molt mitòmana, i hi ha pel·lícules que les arribo a veure un munt de vegades (per exemple, és un ritual veure cada estiu La tentaciónvive arriba, peli sobre la calor urbana per excel·lència!). Però també haig de confessar que és el cas de moltes pel·lícules, i segur que me'n deixo. Pel·lícules que m'hagin impactat d'una manera especial, et diria Dràculade Bram Stocker, Pulp Fiction, Tesis, Allò que el vents'endugué, Ningú no és perfecte, Psicosi, Metropolis, Elpadrino, Rebeca, Eva al desnudo, El rei pescador, Secretosy mentiras, Amélie, Goodbye Lenin... i recentment, Melancolía(de fet, veure aquest film va ser l'impuls determinant a obrir el bloc, vaig veure-la al cinema quatre vegades.). En resum et diria que la filmografia del Tarantino, del Ken Loach, del Coppola, del Gus van Sant, del Hitchcock, Lars von Trier, del Burton... mai em canso de veure algunes de les pelis d'aquests directors.

Entrevistadora: I aquell film que no podries tornar a visualitzar?

Marta Queralt: Si et refereixes a què no el podria tornar a visualitzar perquè l'he trobat horrorós, n'hi ha un munt, i els oblido fàcilment. Ara em ve a la memòria que vaig marxar de la sala de cinema a mitja pel·lícula de Wyatt Earp, la del Lawrence Kasdan, perquè la vaig trobar suporífera, i això que no marxo mai sense veure les pelis fins al final. Ara bé, si et refereixes a alguna altra raço, hi ha films que encara que m'han agradat, si són molt durs sempre dic que no els veuré més. És el cas d'Antichrist, del Lars von Trier, que la vaig trobar molt bona però d'un mal rotllo i d'un patiment increïbles. És clar que vaig dir el mateix de Bailar en la oscuridad, curiosament també d'ell, i en canvi l'he acabat veient tres o quatre vegades més... 

Entrevistadora: Doncs, moltíssimes gràcies Marta. Avui hem après una mica més de cinema, del que desperta en gent com tu -amant del setè art-, però sobretot del que hi ha darrere d'un blog tan magnífic com "Sessió Doble". 

Marta Queralt: Moltes gràcies, per mi ha estat un plaer.

SORTEIG!

Benvolguts amants del cinema!
"La Màgia del Setè Art" sorteja una motxilla del nou film d'Àlex i David Pastor: el thriller apocalíptic "Los últimos días"! La voleu? Només fa falta que comenteu o compartiu aquest post! Molta sort! En breus.... el GUANYADOR

"Le Refuge"

Fascinant, estranya, sincera, profunda

La drogoaddicció sempre s’ha plantejat com a “El gran problema”. Aquell que descarrila el més encaminat i tomba el més fort. Tanmateix, errem al ignorar que la toxicomania és, molts cops, la resposta visual a conflictes interns, sentimentalment més profunds i arrelats. Convertint la fam incessant de narcòtics en un solució provisional, espontània i efímera que promet estimular l’esperit o calmar quelcom pertorbant. 

Louis i Mousse són una parella de parisencs adinerats. Tots dos segueixen un patró d’inestabilitat vital i familiar que intenten compensar amb estupefaents. Però la fi d’aquesta rutina addictiva arriba agafada de la mà d’un succés esgarrifosament esperat i d’una notícia esperançadora. La mort de Louis i l’embaràs de Mousse són els desencadenants d’un canvi en la vida de la jove.

“Le refuge” pretén narrar aquests nou mesos que la protagonista viu, a prop de la platja, allunyada de tot, però perpètuament acompanyada per curiositats i temors vers a una maternitat que albira tacada per la solitud i la inseguretat pròpia.

En el guió literari, són pocs els personatges que es perfilen, a part del de Louis –del que tan sols es pot observar un esbós, els seus trets més generals- i el de Mousse – que es va dibuixant al llarg de la història-. La mare de Louis, que només apareix en escena pocs minuts, es presenta indirectament –amb les seves paraules- com a una dona independent  i amb una gran fortalesa –fàcilment confusible amb fredor- que és capaç de dominar les situacions, malgrat la gravetat sentimental que posseeixin. Contràriament, Paul, germà de Louis, és retratat com un jove més aviat callat, reservat i misteriós, amb la seva mirada inquietantment tendre i els seus silencis força casuals.

El nus en el que es centra el film és en la visita de Paul a la noia embarassada i la convivència que tots dos mantenen, de la qual neix una relació estranyament adorable, sincera i molt llunyana a la que prèviament compartien com a cunyats; i de la que sorgeixen diàlegs fascinants, bruts de pors i entollats de franquessa, que semblen confessions i en els que cobren protagonisme els secrets i els pensaments més profunds de cada un.  

Cal destacar un rerefons plenament dedicat a les qüestions de l'amor: les relacions de parella, els efectes secundaris d'un embaràs en un matrimoni i l'homosexualitat es tracten d'una manera o altra, potser en personatges que apareixen puntualment o fins i tot en els propis protagonistes de la història. Però sempre des d'un punt de vista nu, despullat, buit d'intencions de maquillar la realitat.

Pel que respecte als actors, tant Louis-Ronan Choisy com Isabelle Carré desprenen una escència estranya, única i sensual, plena de naturalitat. Una interpretació molt bona que encara brilla més en la banda sonora, composta per ell i cantada per tots dos. La cançó de "Le Refuge", amb foça protagonisme en algunes escenes, irradia delicada melancolia i calmada inquietud.

En definitiva, un relat dirigit per Ozon que guanya pels diàlegs sincers, però que només recomano a aquells que estimen el cinema més intimista i profundament sentimental.

****(Bona)

Menuda declaració espontània

L'esma i l'art de fer cinema s'haurien d'aplaudir. Perquè tant el desig com el talent pel setè art simbolitzen el poder més sincer i alhora manipulador. Tan sols són imatges, paraules, música, sons i colors. Només són un conjunt de debilitats humanes i sentimentals, emocionals, condensades en fotogrames que ens estoven el cervell i ens trasbalsen la ment. Ens canvien.

V Premis Gaudí

Millor Pel·lícula en llengua Catalana

• "El bosc"
• "Els nens salvatges"
• "Fènix 11·23"
• "Blancaneu"

Millor Pel·lícula en llengua No Catalana

• "[REC]3 Génesis"
• "The Pelayos"
• "Red lights"
• "Una pistola en cada mano"

Millor Director

• Pablo Berger per "Blancaneu"
• Cesc Gay per "Una pistola en cada mano"
• Joel Joan i Sergi Lara per "Fènix 11·23"
• Juan Antonio Bayona per "Lo imposible"

Millor Guió

• Pablo Berger per "Blancaneu"
• Patricia Ferreira i Virginia Yagüe per "Els nens salvatges"
• Albert Sánchez Piñol per "El bosc"
• Tomàs Aragay i Cesc Gay per "Una pistola en cada mano"

Millor Protagonista Femenina

• Marina Comas per "Els nens salvatges"
• Ángela Molina per "Blancaneu"
• Maribel Verdú per "Blancaneu"
• Maria Molins per "El bosc"

Millor Protagonista Masculí

• Àlex Brendembühl per "El bosc"
• Nil Cardoner per "Fènix 11·23"
• àlex Casanovas per "Fènix 11·23"
• Àlex Monner per "Nens savatges"

Millor Direcció de Producció

• Josep Amorós per "Tengo ganas de ti"
• Ander Sistiaga per "El bosc"
• Anna Vilella per "Fènix 11·23"
• Eduard Vallès per "The Pelayos"

Millor Pel·lícula Documental

• "Al fossat"
• "Hollywooeçd talkies"
• "Volar"
• "Jordi Dauder, la revolució pendent"

Millor Curtmetratge

• "Cartas desde la locura"
• "Coup de grâce"
• "Elefante"
• "Luisa no está en casa"

Millor Pel·lícula per TV

• "Atrapats"
• "Germanes"
• "Mar de plàstic"
• "Tornarem"

Millor Pel·lícula d'animació

• "Els cadells i el codi Marco Polo"
• "Papa, sóc una zombie"
• "Les aventures de Tadeo Jones"

Millor Direcció Artística

• Gemma Fauria per "Blancaneu"
• Balter Gallart per "[REC]3 Génesis"
• Irene Montcada per "El bosc"
• Alain Bainée per "Blancaneu"

Millor Actriu Secundària

• Aina Clotet per "Els nens salvatges"
• Clara Segura per "Els nens salvatges"
• Ana Wagener per "Fènix 11·23"
• Candela Peña per "Una pistola en cada mano"

Millor Actor Secundari

• Francesc Orella per "Els nens salvatges"
• Pere Ponce per "El bosc"
• Lluís Villanueva per "Fènix 11·23"
• Eduard Fernández per "Una pistola en cada mano"

Millor Muntatge

• Fernando Franco per "Blancaneu"
• David Gallart per "[REC]3 Génesis"
• Bernat Vilaplana per "El bosc"
• Elena Ruiz i Bernat Vilaplana per "Lo imposible"

Millor Música Original

• Lluís Llach per "Jordi Dauder, la revolució pendent"
• Zacarías Martínez de la Riva i Álex Martínez per "Les aventures de Tadeo Jones"
• Marc Vaillo per "Orson West"
• Alfonso de Vilallonga per "Blancaneu"

Millor Fotografia

• Kiko de la Rica per "Blancaneu"
• Sergi Gallardo per "Els nens salvatges"
• David Omedes per "The Pelayos"
• Óscar Faura per "Lo imposible"

Millor Vestuari

• Elenaa Ballester per "Any de gràcia"
• María Gil i Sonia Segura per "El bosc"
• Anna Güell per "Una pistola en cada mano"
• Paco Delgado per "Blancaneu"

Millor So

• Carlos Faruolo, Kiku Vidal i Jaime Fernández per "Les aventures de Tadeo Jones"
• Xavi Mas, Gabriel Gutiérrez i Marc Orts per "[REC]3 Génesis"
• Albert Manera, James Muñoz i José A. Manovel per "Red lights"
• Oriol Tarragó i Marc Orts per "Lo imposible"

Millors Efectes Especials/Digitals

• Reyes Abades i Ferran Piquer per "Blancaneu"
• David Ambit, Patricia Reyes, Àlex Villagrasa i Lluís Rivera per "[REC]3 Génesis"
• Cesc Biénzobas, Joan Amer, David Ambit i Lucia Salanueva per "El bosc"
• Josep Maria Aragonés per "Les aventures de Tadeo Jones"

Millor Maquillatge i Perruqueria

• David Ambit i Patricia Reyes per "[REC]3 Génesis"
• Fermín Galán i Sylvie Imbert per "Blancaneu"
• Saturnino Merino i Alma Casal per "El bosc"
• David Martí i Montse Ribé per "Lo imposible"

Millor Pel·lícula Europea

• "Dans la maison"
• "Le havre"
• "Intouchables"
• "Lo imposible"

The Golden Globes

Millor Pel·lícula – Drama

• “Argo”

• “Django unchained”

• “Life of pi”

• “Lincoln”

• “Zero dark thirty"

Millor Actriu – Drama

• Jessica Chastain, per "Zero dark thirty"

• Marion Cotillard, per "Rust and bone"

• Helen Mirren "Hitchcock"

• Naomi Watts "The impossible"

• Rachel Weisz "The deep blue sea"

Millor Actor– Drama

• Daniel Day-Lewis, per "Lincoln"

• Richard Gere, per "Arbitrage"

• John Hawkes, per "The sessions"

• Joaquin Phoenix, per  "The master"

• Denzel Washington, per "Flight"

Millor Pel·lícula – Comedia o Musical

• "The best exotic marigold hotel"

• "Les misérables"

• "Moonrise kingdom"

• "Salmon fishing in the yemen"

• "Silver linings playbook"

Millor Actriu de Repartiment– Comedia o Musical

• Emily Blunt, per "Salmon fishing in the yemen"

• Judi Dench, per "The best exotic marigold hotel"

• Jennifer Lawrence, per "Silver linings playbook"

• Maggie Smith, per "Quartet"

• Meryl Streep, per "Hope springs"

Millor Actor– Comedia o Musical:

• Jack Black, per "Bernie"

• Bradley Cooper, per "Silver linings playbook"

• Hugh Jackman, per "Les misérables"

• Ewan Mcgregor, per "Salmon fishing in the yemen"

• Bill Murray, per "Hyde park on Hudson"

Millor pel·lícula animada:

• "Brave"

• "Frankenweenie"

• "Hotel Transylvania"

• "Rise of the guardians"

• "Wreck-it ralph"

Millor Pel·lícula de parla NO anglesa:

• "Amour" (Àustria)

• "A royal affair" (Dinamarca)

• "The intouchables" (França)

• "Kon-tiki" (Noruega/Regne Unit/Dinamarca)

• "Rust and bone" (França)

Millor Actriu de Repartiment:

• Amy Adams, per "The master"

• Sally Field, per "Lincoln"

• Anne Hathaway, per "Les misérables"

• Helen Hunt, per "The sessions"

• Nicole Kidman, per "The paperboy"

Millor Actor de Repartiment:

• Alan Arkin, per "Argo"

• Leonardo Dicaprio, per "Django unchained"

• Philip Seymour Hoffman, per "The master"

• Tommy Lee Jones, per "Lincoln"

• Christoph Waltz, per "Django unchained"

Millor Director – Cine

• Ben affleck, per "Argo"

• Kathryn Bigelow, per "Zero dark thirty"

• Ang Lee, per "Life of Pi"

• Steven Spielberg, per "Lincoln"

• Quentin Tarantino, per "Django unchained"

Millor Guió:

• Mark Boal, per "Zero dark thirty"

• Tony Kushner, per "Lincoln"

• David O. Russell, per "Silver linings playbook"

• Quentin Tarantino, per "Django unchained"

• Chris Terrio, per "Argo"

Millor Banda Sonora:

• Mychael Danna, per "Life of Pi"

• Alexandre Desplat, per "Argo"

• Dario marianelli, per "Anna Karenina"

• Tom Tykwer, Johnny Klimek,
 Reinhold Heil, per "Cloud atlas"

• John Williams, per "Lincoln"

Millor Cançó Original:

• For you — "Act of valor"

Música: Monty Powell, Keith Urban

Lletra: Monty Powell, Keith Urban

• Not running anymore —"Stand up guys"

Música: Jon Bon Jovi

Lletra: Jon Bon Jovi

• Safe & sound — "The hunger games"

Música: Taylor Swift, John Paul White, Joy Williams, T Bone Burnett

Lletra: Taylor Swift, John Paul White, Joy Williams, T Bone Burnett

• Skyfall—"Skyfall"

música: Adele, Paul Epworth

Lletra: Adele, Paul Epworth

• Suddenly — "Les misérables"

Música: Claude-Michel Schonberg

Lletra: Herbert Kretzmer, Alain Boublil

Millor Sèrie de Televisió– Drama:

• "Breaking bad"  de amc 
sony pictures television

• "Boardwalk empire" de hbo 


• "Downton abbey: season 2" de pbs 


• "Homeland" de showtime 


• "The newsroom" de hbo

Millor Actriu Série de Televisió – Drama:

• Connie Britton, per "Nashville"

• Glenn Close, per "Damages"

• Claire Danes, per "Homeland"

• Michelle Dockery, per "Downton abbey: season 2"

• Julianna Margulies, per "The good wife"

Millor Actor Sèrie de Televisió – drama:

• Steve Buscemi, per "Boardwalk empire"

• Bryan Cranston, per "Breaking bad"

• Jeff Daniels, per "The newsroom"

• Jon Hamm, per "Mad men"

• Damian Lewis, per "Homeland"

Millor Sèrie de Televisió– Comedia o Musical:

• "The big bang theory" de cbs 


• "Episodes" per showtime 


• "Girls" de hbo 


                          

• "Modern family" de abc

• "Smash" de nbc

Millor actriu Série de Televisió– Comedia o Musical:

• Zooey Deshanel, per "New Girl"

• Julia Louis-Dreyfus, per "Veep"

• Lena Dunham, per "Girls"

• Tina Fey, per "30 rock"

• Amy Poehler, per "Parks and recreation"

Millor Actor Sèrie de Televisió– Comedia o Musical:

• Alec Baldwin, per "30 rock"

• Don Cheadle, per "House of lies"

• Louis C.K., per "Louie"

• Matt Leblanc, per "Episodes"

• Jim Parsons, per "The big bang theory"

Millor Mini-sèrie o Pel·lícula per Televisió:

• "Game change" de hbo 


• "The girl" de hbo 


• "Hatfields & mccoys" de history

• "The hour" de bbc america 


• "Political animals" de usa network

Millor Actriu Mini-sèrie o Pel·lícula per Televisió:

• Nicole Kidman, per "Hemingway & gellhorn"

• Jessica Lange, per "American horror story: asylum"

• Sienna Miller, per "The girl"

• Julianne Moore, per "Game change"

• Sigourney Weaver, per "Political animals"

Millor Actor Mini-sèrie o Pel·lícula per Televisió:

• Kevin Costner, per "Hatfields & mccoys"

• Benedict Cumberbatch, per "Sherlock (masterpiece)"

• Woody Harrelson, per "Game change"

• Toby Jones, per "The girl"

• Clive Owen, per "Hemingway & gellhorn"

Millor Actriu de Repartiment en Sèries, Mini-series o Pel·lícula per televisió:

• Hayden Panettiere, per "Nashville"

• Archie Panjabi, per "The good wife"

• Sarah Paulson, per "Game change"

• Maggie Smith, per "Downton abbey: season 2"

• Sofia Vergara, per "Modern family"

Millor Actor de Repartiment en Sèries, Mini-series o Pel·lícula per televisió:

• Max Greenfield, per "New girl"

• Ed Harris, per "Game change"

• Danny Huston, per "Magic city"

• Mandy Patinkin, per "Homeland"

• Eric Stonestreet, per "Modern family"