L’home ben plantat
envaeix aquell pla deshabitat, quan entra a casa. Rere els seus passos empeny
la porta i buscant seguretat, obra i tanca el pany cinc vegades. Té
considerable pressa per arribar fins al lavabo, però, tot i això, necessita
perdre el temps, il·luminant i enfosquint l’estança mentre la seva veu
acompanya el ritme de les llums amb aquella melodia numèrica i pentagonal tan
present en la seva rutina. Travessa el marc de la porta del bany i torna a
aturar-se. La il·luminació es presenta com a un obstacle per segon cop.
Tanmateix, ell no es rendeix i repeteix aquell ritual lumínic propi d’un bar
musical. Per fi. Es treu els guanys de pell marrons i els llença al cubell
metàl·lic, just després de prémer amb el peu la palanca que aixeca la tapa. Han
estat tot el dia abrigant els seus dits, deuen estar ben bruts i considera que
no val la pena conservar-los. Ja davant el mirall, s’enfronta a la neteja
integral. S’arremanga bé les mànigues de les camisa per no mullar-les i descobreix
–amb un gest delicat i amarat d’agilitat- l’interior de l’armariet. El que
també anomena “el paradís ensabonat”. Allà, pastilles de sabó l’esperen
ansioses, intactes dins les seves caixetes. En tria una i la desembolcalla. Fa
girar l’aixeta i espera a que aparegui el vapor que delata l’elevada
temperatura de l’aigua. Llavors obliga les seves mans a banyar-se en aquell doll
bullent i observa com coordinades, es freguen contra el cub desinfectant.
L’ardor recorre les seves extremitats superiors fins a arribar al cervell, que
la rep com a una senyal de dolor. I, malgrat que els seus llavis murmurin mots
com a símbol de greuge, ell despulla una altra ració de gel solidificat per
aconseguir la sensació antisèptica que tant prea. Només així està tranquil. Tan
sols així se sent net. A gust. A casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada