dissabte, 19 de maig de 2012

Vull fer cinema

Avui dia el cinema és una peça que encaixa a la perfecció en el complex trencaclosques en el qual s’ha convertit el dia a dia de la nostra societat. Té un poder barbar, inimaginable i aconsegueix impressionar als més escèptics i emocionar als més tossuts en no plorar. És màgia, simplement una mena de reacció quasi química sense explicació, entre imatge i so que estimula els nostres sentits, adormint-los i fent-nos somiar en un món que pot ser de qualsevol manera. Un univers surrealista, probablement irreal, però inoblidable i ple de color, o potser fosc, depenent del director. Tanmateix, aquesta felicitat venuda en DVDs es complicada d’aconseguir, o si més no cara, -tant per gaudir d’uns minuts del plaer que provoca acariciar-la, com per oblidar el lloguer i comprar-la definitivament, adquirir-la com a mètode de vida-. Vull fer cinema, així s’anomena el meu article d’opinió, que per mi és una carta que posseeix greuges com a personatges protagonistes. Els quals gemeguen amb dramatisme, criden amb histèria o senzillament murmuren amb desgrat – segons la pel·lícula en la que es vulguin inspirar- sobre el preu elevat dels estudis de cinema, dels que només poden gaudir els més privilegiats. I mentre els graduats en la màgia del setè art fan pel·lícules, nosaltres -els més desgraciats de butxaca-ens haurem de limitar a visitar sovint el cinema i no oblidar el nostre somni. Sinó patir per ell. Acariciar-lo durant noranta minuts i tornar al llit, després d’una sessió nocturna de pantalla a les fosques. Resignats a no poder gaudir del cinema de veritat; a no poder abraçar la felicitat; a haver d’acceptar que el que molts projecten pel televisor és el que nosaltres voldríem com a professió.



1 comentari: