dissabte, 1 de desembre de 2012

"Tarda de gossos"

Senzillament brutal, brutalment entretinguda, entretingudament divertida, divertidament emotiva... Increïblement increïble!



La vida es veu remoguda sovint per situacions desesperades, les quals trastoquen als seus amos i, paradoxalment, els mostren la veritat més real i la composició de la seva personalitat, de la seva qualitat com a persones. Són aquells moments en els que la sinceritat és la protagonista; en els que hom es mou per instints, per emocions.



"Tarda de gossos", basada en una pel·lícula americana -"Dog day afternoon"-, és un drama meravellós sobre els conflictes que planteja la vida, però projectats des d'un punt de vista escènic còmic -i , a estones, ben mesurades, tràgic i commovedor- i en el qual el públic és un personatge important del guió.



La història narra l'assalt a un banc, des dels seus inicis fins al final del robatori, mostrant les baralles emocionals interiors d'un dels assaltants i les raons que el porten a aquella gesta arriscada. En Sonny, la ment del delicte, pateix una evolució progressiva, ja que al principi es mostra violent davant l'espectador i els hostatges i va caminant, a poc a poc, cap a l'afabilitat fins a desencadenar en un punt extrem d'obertura emocional, quan la seva xicota -transexual i pacient d'un psiquiàtric- entra en escena. 




Clarament fidel al film del que neix l'obra, entre escenes apareixen menuts fragments de la pel·lícula. Quelcom que atorga dinamisme i autenticitat a l'espectacle, mentre mescla dos arts que encara mouen gran part de la cultura: el cinema i el teatre.



Un altre punt original de la representació és el contacte que els actors tenen amb els espectadors, ja sigui coeccionant-los, advertint-los del que succeeix dins de la suposada sucursal bancària o fins i tot alimentant-los a base de crispetes i pizzes. Al final el teatrevident se sent part dels morbosos que en el conjunt de fotogrames romanien al carrer, esperant per assabentar-se del que s'havia convertit en notícia televisiva.



Pel que respecte al guió, desprèn molta essència de teatre independent, sense por a tocar a l'espectador, innovador, decidit a descol·locar el públic, amb desitjada espontanïetat i uns actors amants de la interpretació i de l'art, que no temen donar vida a diferents personatges en un mateix espectacle.





Els interprets són realment magnífics, però m'agradaria destacar la feina sorprenent per part del protagonista -Sonny- , a mans de Josep Maria Riera, que aconsegueix un personatge amb un ventall enorme d'emocions; i sobretot per part de la xicota del lladre, interpretada per Miguel Lopéz Calzada, que ens entristeix, ens trastoca i ens commou en una petita, però intensa confessió esgarrifant -emotivament parlant- i que acaba emocionant.



En fi, un espectacle que enlluerna i entreté com cap. Un relat que commou amb somriures i alguna llàgrima. Un conte per adults que mostra la desesperació i els actes més bojos provocats per l'amor. Una obra teatral de La Quadra Màgica, que demostra que la feina ben feta sempre és possible, malgrat la manca de Productors adinerats. Quelcom que val la pena veure!


***** (Molt bona)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada