dissabte, 1 de desembre del 2012

"Lo imposible"


Angoixant, preciosa, però sobretot valenta i penetrant. Commovedora. 

Aigua. Boja. Quelcom vital que, en un instant, va perdre la seva utilitat. Substància que, de sobte, es va tornar detestable per molts. Aclaparadora. Implacable. Fosca. Lletja. Mancada de la seva transparència lluent. Buida del seu blau penetrant i alhora calmat.
"Lo imposible" parla sobre ella. Sobre l'aigua i la brutalitat que un 26 de desembre va nèixer al fons de l'oceà i es va alçar amb gran força imperturbable. Dóna veu a una de les moltes històries reals. Un relat amb un final afortunat que molts ens deviem sentir temptats a imaginar, il·lusos, quan la notícia va impactar contra el nostre televisor el dia del fatídic succés.

Juan Antonio Bayona, amb extrema sensibilitat, ha aconseguit els medis tecnològics per mostrar al món, amb completa sinceritat i autenticitat, aquell cúmul de vivències que una família espanyola va veure's obligada a suportar. Uns efectes especials brillants, dotats d'una perfecció realista que transporten a l'espectador sota la folla massa de líquid en la que es va convertir el mar. 

Tanmateix, el que mulla, embruta i colpeja el públic és un guió -a mans de Sergio S. Sánchez- capaç de convertir uns records en un conjunt magnífic de fotogrames. D'ell, cal destacar la veracitat i les sensacions que provoca. No és tristor, sinó una sensació d'angoixa constant que t'asseca la gola i et fa un nús a l'estòmac. Un sentiment que t'envaeix i et fa sentir desemparat, enfonsat sense poder flotar, enmig de la immensitat i sol. Completament sol. Emocions que acaben desencadenant en solitud produnda, en temor desgarrador davant la possibilitat evident d'haver perdut als que més estimes. 
Un punt interessant és la mescla entre una banda sonora realment commovedora, melancòlica i amb cert punt de profunditat i desesperació, amb els silencis musicals, en els quals el so del mar embogit, les ones i el silenci que hom escolta sota l'aigua, acaben d'estovar el nostre cor i de trastocar el nostre equilibri emocional. 
A més a més, s'exposa un gran rerefons on es veu la barreja forçada entre la Tailandia luxosa i la Tailandia nativa. El món dels turistes, cercadors d'esbarjo, s'enllaça amb l'univers ritual i antic dels habitants d'un país encara considerablement primitiu pel que fa a les tradicions. Així doncs, expressa una connexió repleta d'empatia que desenboca en la supervivència del que roman al teu costat -tot i desconèixer qui és, quina és la seva llengua, d'on és...- com a prioritària finalitat.

Malgrat la perfecció que impregna el treball d'aquest guionista, aquesta majestuosa realització no hagués estat possible sense la participació d'un repartiment esplèndid: uns ja consagrats protagonistes -Ewan McGregor i Naomi Watts- que acaben de demostrar l'increïble talent d'interpretació que posseeixen -sobretot en l'àmbit dramàtic- i els nens novells -Tom Holland i els dos menuts- que reben aquest film com una porta d'entrada al setè art, han acabat de perfeccionar una pel·lícula que farà història, sense dubte.

Respecte la família de la que neix el fil conductor i literari, cal valorar el seu poder i la seva valentia que ja només es descobreixen mirant el film, el qual mostra l'aprenentatge impossat d'uns nens que no perden l'esperança ni la innocència, tot i el gran trasbals; i que narra la necessitat d'unió familiar. Quelcom que acaba col·laborant en aquest final -fins i tot surrealista- basat en una gran i esplèndida retrobada.

Però, malgrat la excel·lència de la pel·lícula ja reconeguda, considero que la publicitat en forma de bormbardeig constant ha fet perdre una mica de màgia al relat revelat, ja que el cinevident ja coneix com acabarà tot i s'aferra a una història que ja ha escoltat, negant-se -d'una manera inconscient- a deixar-se portar pel desconsol i la por, per les sensacions i, sobretot, pels instints.

Malgrat això, aquest llargmetartge és d'aquells que sempre emocionarà al públic. No només perquè atorga veu a una història real. Sinó perquè t'obliga a tornar a casa amb enyorança i amb més amor, amb molta més passió pels que t'esperen al sofà, o fent el sopar, o al llit llegint un llibre, sempre, de forma rutinària.

***** (Molt bona)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada