Un aperitiu deliciosament suculent pels amants del cine Gore
La llar és un lloc que desitgem infrangible. Aquell indret on hom se sent
segur, còmode. L’ambient que ens sembla més agradable i confortable. Per aquesta
mateixa raó, es considera una realitat esgarrifosa la possibilitat que un
desconegut trenqui aquesta fortalesa. Així doncs, és aquesta situació la que
protagonitza el fil conductor d’aquesta història. Tot i que no es tracta d’una
sola irrupció, sinó de dues a la vegada.
Aquest film simbolitza la violació de la seguretat, la tranquil·litat i la
llibertat d’una família, mitjançant la intrusió de dos homes en una mansió de la
que no són propietaris. Un és un jove desesperat que necessita diners per
saldar els deutes de la seva novia i l’altre és un ésser buit d’humanitat i ple
d’odi i bogeria. Mentre el primer va a la cerca de la caixa forta, el segon
només pretén posar a prova la integritat física i psicològica dels habitants de
la casa a través de trampes mortals i tortures, amb la finalitat de poder
trobar a aquell o aquella que sobrevisqui al terrorífic tràngol i, per tant,
sigui digne del seu bagul, on ell guarda la seva col·lecció vivent. Tots dos, tot
i ser estranys en aquelles habitacions, són detalladament perfilats a mesura
que la història avança i, en cada un dels seus actes, es van diferenciant un de
l’altre, fins al punt de convertir-se en oposats i de figurar personatges tan
típics com l’heroi i el malvat. Tanmateix, aquesta personificació del bé i el
mal va més enllà de la tònica del contes de fades, ja que el malvat, el dolent,
és el que domina la situació i la deforma despietadament a la seva voluntat; i
l’heroi, el bo, és el que va per sota dels mobles en busca de la família atemorida
a la que, minuts abans, pretenia robar.
Cal destacar com el gran protagonista el pànic, que es desprèn de cada
escena, de cada fotograma. Però sobre tot, amb la presència del “malvat”, grinyolant
en els crits d’horror de la família i transpirant per la pell de l’”heroi”,
mentre aquest resta arraulit rere una taula.
La por en aquest film mor, és massa suau. Aquesta deixa pas al terror, al
xoc, a la desesperació, ja que l’ésser humà és portat al límit mitjançant
situacions macabres i buides de sentimentalisme i pena.
Encara i així, entre aquest mar de horror, el guió deixa entreveure un
engruna d’amor fortuït, de compassió desesperada. I no només entre els membres
de la família –que poc a poc van morint en crues circumstàncies--, sinó entre l’”heroi”
i la nena de la casa. És llavors quan el sentimentalisme que prèviament no
havia existit reneix en aquell intrús “bo”, que veu en la petita el reflex de
la seva filla.
Però, malgrat l’existència d’aquests moments de romanticisme paternal, el terror sempre acaba apoderant-se de les sensacions dels espectadors, que acaben patint
en la seva pròpia pell el dolor dels personatges mentre un nus els retorça l’estómac
al veure budells penjant i llavis cosits. Perquè el pànic i la desesperació no
moren ni tan sols al final –tot i que això sembli-. Ja que l’”heroi” acaba sent
víctima d’un “malvat” sàdic que guarda la seva presa dins la seva caixa de les
col·leccions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada