"Seven days to live"

Una història típicament fantasmal, amb un rerefons diferent i uns actors força ben triats

Aquest film gira, com molts d’altres, entorn l’existència d’una mansió maleïda a la que casualment una parella es trasllada. És obvi, doncs, que posseeix un argument massa comú dins d’aquest gènere de cinema. Tanmateix, el guió literari no es queda en aquest nivell terrorífic i buit de qüestions més profundes, sinó que incrusta assumptes dramàtics i sentimentals, com és la mort del fill del matrimoni, prèviament a la mudança. Així doncs, s’enllaça amb considerable delicadesa –tot i que no la suficient- la por i tristor dels protagonistes davant la presència latent de la desaparició sobtada del nen amb el poder fantasmal que resideix dins la casa. 

La idea d’un encantament “tradicional” que pertorba a tot aquell que dorm sota el sinistre sostre sense salvació possible és un altre factor al que els espectadors estan massa acostumats. Tot i això, en la pel·lícula s’hi poden albirar certs matisos que la diferencien de la simplicitat, com per exemple la recepció diferent de la influència maligne per part dels dos personatges, que a mesura que l’estància a la casa del pantà es va fent més extensa agafen rols més extremats i diferenciats. Així doncs, mentre ella cada cop és més conscient de la realitat, ell es va tancant en si mateix i en el seu ofici –l’escriptura- mentre mostra una actitud violenta i alhora passiva, absent.

Cal destacar que el títol del film –“Set dies de vida”- fa referència a les advertències que rep la protagonista, les quals, poc a poc, li van mostrant que el seu final arriba. Malgrat això, aquest és un fet poc rellevant de la història, ja que només t’ajuda a seguir el fil de l’argument mentre et mostra quan temps queda pel final.

Pel que fa  al repartiment, cal considerar-lo força ben encertat, sobretot pel que respecte als protagonistes, tant pel rostre poc comú com per les mirades profundes i desorientades, que ajuden al públic a viure més les escenes i entendre les sensacions que travessen la ment dels personatges.

Tanmateix, i tot i haver considerat forces assumptes positius, l’argument general és massa comú i posseeix un final feliç massa esperat que no sorprèn a un espectador avorrit de visualitzar en directors diferents la mateixa història un cop i un altre.

*** (Està bé, per passar l'estona)