"The Wolf of Wall Street"

Senzillament salvatge, brutal, bèstia i real



Qui no es vol menjar el món de jove? És a dir, és obvi que la joventut comporta dues qüestions: una és l’ànsia incomprensible d’idear objectius impossibles, surrealistes i ambiciosos; i l’altra és la promesa impacient i precoç de complir-los el més aviat possible. O, si més no, abans de la trentena. Un dels somnis més típics i recurrents en les nostres fantasies quan complim els vint? Ser milionari. Viure en una mansió tan gran que se’t faci complicat albirar un horitzó del que no siguis propietari; tornar d’una nit de borratxera amb un helicòpter que tu mateix pilotes, tot i tenir el nas empolsinat i estar col·locat; o fugir de la justícia solcant els mars amb el teu iot privat  i fent parades a Finlàndia, Suïssa i Mònaco, són situacions que aquest film rebel, esbojarrat, però sobretot sincer ens presenta. 

“The Wolf of Wall Street” narra l’ascensió social, econòmica i professional i la posterior caiguda en picat de Jordan Belfort, un jove amb moltes aspiracions vitals que vol convertir-se en un peix gros del món financer de la borsa. El guió es planteja en primera persona, amb el propi broker com a narrador. Així doncs, l’espectador sempre interpreta l’avenç narratiu des del punt de vista del protagonista. Quelcom a destacar d’aquesta biopic és que engloba tot el camí en el que el noi impacient i afamat es converteix en un milionari arrogant i insolent. Mentre els fotogrames van passant es pot veure l’evolució del personatge i l’adaptació voluntària que ell mateix accepta al tirar-se de cap en una piscina metafòrica en la que neda entre diners, falta d’escrúpols, clients estafats, prostitutes, estupefaents, apostes, ritmes frenètics i més diners.

Terrence Winter ha estat el responsable de l’adaptació del llibre que el propi Jordan Belfort va publicar per explicar la seva història personal. I, segons les nominacions dels Oscar afirmen, ho ha fet de manera sublim. Sigui o no això cert, és indiscutible que el guió realitzat pel ja guanyador d’alguns premis Emmy reflecteix la rutina salvatge del món dels negocis.  És una pel·lícula brutal. Però no em vull referir al gran nivell i qualitat, que també. Sinó al significat real de la paraula. És un relat cinematogràfic bèstia i animal. Però també insolent, valent i desenfadat. Està completament mancat de filtres morals o ètics, buit d’eufemismes i brut de males paraules i escenes no aptes per a tots els públics. Està repleta de sexe, drogues i ressaques. Tanmateix, desprèn molta franquesa. Considero que el que pretén Scorsese es mostrar el que va succeir en realitat, sense por, sense vergonya. És probable que doni una imatge denigrant de la dona o promocioni una societat sense ideals ni principis –quelcom que ha estat molt criticat-. Malgrat tot, no crec que els cinevidents s’hagin de sentir ofesos per la pel·lícula, ja que aquesta tan sols exposa una realitat que va existir i continua existint. 

Les interpretacions per part del repartiment són impressionants i són pocs els actors que l’integren aquells que no hagin aconseguit lluir-se amb els seus personatges.

Leonardo DiCaprio dóna vida a un individu fred i alhora apassionat. Racional i alhora foll, boig. Un jove intel·ligent, carismàtic i amb dots de líder, però que és obsessiu amb el sexe, les drogues i els diners i mancat d’ètica social i sentimental. L’actor aconsegueix concentrar i anivellar aquesta capacitat pel control i aquesta disbauxa en un únic personatge, tot i que siguin qüestions oposades. Una representació impressionant que espero que li valgui l’Oscar al que està –molt merescudament- nominat.

Altres interpretacions brillants remarcables serien les de Jonah Hill –a la pell de Donnie Azoff, millor amic Belfort- i Matthew McConaughey –que tan sols apareix al principi d’un film de tres hores, un personatge puntual, però molt ben treballat i interpretat, presentat com una vella glòria i com a un ídol pel protagonista-.

La banda sonora és un gran recurs per acabar de potenciar la força brutal del film. Sota la direcció musical de Howard Shore –compositor de BSO com les de “Lord of Rings” o de “A Dangerous Method” i guanyador de tres Oscars- ens trobem amb un conjunt de cançons que acaben de donar el ritme desorbitat, histèric i nerviós comú en les nits sense final, les macrofestes i l’estat ebri constant. Peces musicals com “Black Skinhead” o “The Money Chant”. Aquesta última és la més transcendental de tot el biopic perquè regala un moment èpic i simbolitza com un himne per tots els brokers.

L'únic que considero criticable d'aquest relat cinematogràfic és el final. Ja que perd sobtadament força i es desinfla, deixant buit l'espectador. Com si tota la potència i la brutalitat que  posseeix l'inici i el nus de la història desapareixés al desenllaç.

En definitiva, és una obra brillant en la que Scorsese mostra de manera sincera el món brut de la borsa, plena de corrupció, sexe, prostitutes i festes sense final.

"Men of Honor"

“Una lluita valenta, plena de convicció i força de voluntat”

La tenacitat i la voluntat per convertir els somnis impossibles en una realitat moralment fascinant són les protagonistes d’aquest film emotivament brillant interpretat per Robert De Niro i Cuba Gooding Jr. 

L’argument, centrat en la veritable història del marí Carl Brashear, pretén demostrar la lluita de la població afroamericana per poder assolir les mateixes aspiracions, tant socials com professionals, que la resta dels ciutadans nord-americans al llarg dels anys quaranta i cinquanta, època en la qual encara hi havia un esperit francament separatista en qüestions de raça.

El repartiment principal dóna vida a dos personatges valents i impulsius, però perseverants i amb bon fons, que acaben sent elevats fins al títol d’herois involuntaris.

Els diàlegs són una part crucial d’aquest conjunt de fotogrames, ja que posseeixen la força que convenç el protagonista per fer els seus desitjos més prematurs en una veritat rutinària i, apart, són capaços de perfilar a la perfecció i en poc temps els trets del pare de Brashear, la font d’inspiració del bus professional.

A més a més, aquesta biografia cinematogràfica gaudeix d’una escena final que jo consideraria mítica. Les dotze darreres passes. Impregnades d’una emotivitat brutal. Els últims minuts que, segons el meu punt de vista, són els millors de tota la pel·lícula.

En definitiva, és un film que et torna a despertar els sentiments de l’honorabilitat i la valentia i que obliga al teu subconscient a intentar complir el que desitges i somies. És com un missatge positiu de com la vida pot ser maca si hom intenta que així sigui. Perquè, sovint necessitem més convicció i esforç. Sense ells, no sempre s’arriba on es vol.

"Lo imposible"

Angoixant, preciosa, però sobretot valenta i penetrant. Commovedora. 

Aigua. Boja. Quelcom vital que, en un instant, va perdre la seva utilitat. Substància que, de sobte, es va tornar detestable per molts. Aclaparadora. Implacable. Fosca. Lletja. Mancada de la seva transparència lluent. Buida del seu blau penetrant i alhora calmat.

"Lo imposible" parla sobre ella. Sobre l'aigua i la brutalitat que un 26 de desembre va nèixer al fons de l'oceà i es va alçar amb gran força imperturbable. Dóna veu a una de les moltes històries reals. Un relat amb un final afortunat que molts ens deviem sentir temptats a imaginar, il·lusos, quan la notícia va impactar contra el nostre televisor el dia del fatídic succés.

Juan Antonio Bayona, amb extrema sensibilitat, ha aconseguit els medis tecnològics per mostrar al món, amb completa sinceritat i autenticitat, aquell cúmul de vivències que una família espanyola va veure's obligada a suportar. Uns efectes especials brillants, dotats d'una perfecció realista que transporten a l'espectador sota la folla massa de líquid en la que es va convertir el mar. 

Tanmateix, el que mulla, embruta i colpeja el públic és un guió -a mans de Sergio S. Sánchez- capaç de convertir uns records en un conjunt magnífic de fotogrames. D'ell, cal destacar la veracitat i les sensacions que provoca. No és tristor, sinó una sensació d'angoixa constant que t'asseca la gola i et fa un nús a l'estòmac. Un sentiment que t'envaeix i et fa sentir desemparat, enfonsat sense poder flotar, enmig de la immensitat i sol. Completament sol. Emocions que acaben desencadenant en solitud produnda, en temor desgarrador davant la possibilitat evident d'haver perdut als que més estimes. 
Un punt interessant és la mescla entre una banda sonora realment commovedora, melancòlica i amb cert punt de profunditat i desesperació, amb els silencis musicals, en els quals el so del mar embogit, les ones i el silenci que hom escolta sota l'aigua, acaben d'estovar el nostre cor i de trastocar el nostre equilibri emocional. 
A més a més, s'exposa un gran rerefons on es veu la barreja forçada entre la Tailandia luxosa i la Tailandia nativa. El món dels turistes, cercadors d'esbarjo, s'enllaça amb l'univers ritual i antic dels habitants d'un país encara considerablement primitiu pel que fa a les tradicions. Així doncs, expressa una connexió repleta d'empatia que desenboca en la supervivència del que roman al teu costat -tot i desconèixer qui és, quina és la seva llengua, d'on és...- com a prioritària finalitat.

Malgrat la perfecció que impregna el treball d'aquest guionista, aquesta majestuosa realització no hagués estat possible sense la participació d'un repartiment esplèndid: uns ja consagrats protagonistes -Ewan McGregor i Naomi Watts- que acaben de demostrar l'increïble talent d'interpretació que posseeixen -sobretot en l'àmbit dramàtic- i els nens novells -Tom Holland i els dos menuts- que reben aquest film com una porta d'entrada al setè art, han acabat de perfeccionar una pel·lícula que farà història, sense dubte.

Respecte la família de la que neix el fil conductor i literari, cal valorar el seu poder i la seva valentia que ja només es descobreixen mirant el film, el qual mostra l'aprenentatge impossat d'uns nens que no perden l'esperança ni la innocència, tot i el gran trasbals; i que narra la necessitat d'unió familiar. Quelcom que acaba col·laborant en aquest final -fins i tot surrealista- basat en una gran i esplèndida retrobada.

Però, malgrat la excel·lència de la pel·lícula ja reconeguda, considero que la publicitat en forma de bormbardeig constant ha fet perdre una mica de màgia al relat revelat, ja que el cinevident ja coneix com acabarà tot i s'aferra a una història que ja ha escoltat, negant-se -d'una manera inconscient- a deixar-se portar pel desconsol i la por, per les sensacions i, sobretot, pels instints.

Malgrat això, aquest llargmetartge és d'aquells que sempre emocionarà al públic. No només perquè atorga veu a una història real. Sinó perquè t'obliga a tornar a casa amb enyorança i amb més amor, amb molta més passió pels que t'esperen al sofà, o fent el sopar, o al llit llegint un llibre, sempre, de forma rutinària.

***** (Molt bona)