"Game of Thrones" de George R. R. Martin

El món de la Literatura Fantàstica sempre havia estat aparentment dominat per Tolkien i el seu “Lord of Rings”. Però els Set Regnes i les gestes dels seus habitants particulars han guanyat un merescut protagonisme en aquest àmbit narratiu. Amb això, no vull dir que l'obra –encara inacabada- de George R. R. Martin sigui de major qualitat que la de l’escriptor britànic. Sinó que la manera de Martin de plasmar la seva història és realment fascinant i els lectors així ho reconeixen.

Començar a escriure Fantasia Èpica ja requereix un gran exercici d’imaginació i creació. I, en aquest primer llibre, es veu reflectit l’esforç inventiu que ha realitzat l’autor, ja que ha dibuixat un nou món, semblant al medieval, però format per una societat diferent i fragmentada. Els Set Regnes estan poblats per habitants amb conviccions socials, costums i creences diverses, totes elles perfectament perfilades i allunyades unes de les altres. I no només això, sinó que –a part de mostrar un present narratiu inventat i exclusiu-, els personatges també acostumen a fer referència a un passat que sembla haver existit literàriament, tot i que el fil del guió comencés després. És a dir, que no tan sols et regala un present inèdit, sinó que –a més a més- també atorga al lector un passat del que es veuen petites pinzellades.

És una obra amb certa càrrega psicològica, filosòfica i de reflexió personal del personatge.

No existeix un protagonista, ni tampoc una història principal. Sinó que el tot que composa el llibre és un cúmul d’històries i aventures que –unides- convergeixen en el context polític i social del indret.

Quelcom molt destacables és la manera de plantejar els conflictes –considerant tant els personals com els bèl·lics i polítics-. Martin prefereix no escollir el bàndol al que hom ha de ser fidel. Més aviat, es decanta per mostrar les diferents perspectives de molts personatges, per tal de que sigui el lector el que decideixi. Cada capítol està protagonitzat per un personatge, el qual es despulla mentalment i es exposat, sense filtres ni secrets. Així, quan hom llegeix, pot posar-se ala pell de tots. Saber que pensa el que guanya i el que perd. Ser conscient de com viuen les seves pròpies realitats i capaç d’entendre els seus interessos i ambicions.

Un punt molt criticat de l’escriptor és l’afany per la mort. S’ha de reconèixer que Martin no té ninguna mena de pietat moral per veure els seus personatges morir. Però considero que aquesta passió estranya li dóna més veracitat al projecte literari. Tampoc es contempla la censura en altres temes possiblement considerats com a “delicats”  com serien el sexe o la violència, que són narrats amb realisme.

El mode amb el que dibuixa la societat desprèn certa crítica social que es podria traslladar a la realitat que viuen els propis lectors. Entre moltes qüestions, es fa referència a la marginació de tolits i bastards, i es mostra la figura de la dona com a quelcom inferior i més aviat banal. Tot i que hi ha subratllables excepcions, com seria el cas de Daenerys Targaryen.

És una obra tan rica en personatges que al final la multitud de noms pot avocar-nos a la confusió. Constantment apareixen personatges del no-res i s’ha d’estar atent, perquè –a vegades- els noms guarden moltes semblances. A més a més, l’autor no es preocupa per si el lector entendrà qui és qui. Sinó que va afegint personatgesdamb una primera descripció detalla i després considera que aquella figura ja ha quedat enregistrada en la teva memòria. Per tant, en la seva segona aparició no fa cap de recordatori de la seva identitat.

Té un vocabulari brillant i molt realista, vinculat al món medieval. Submergir-se en les aigües dels Set Regnes significa també nedar en l’Era Medieval. Ja no es tracta tan sols del lèxic correcte –que ofereix molta credibilitat-, sinó que també juga un paper important el seu toc bastant versemblant. És a dir, tot i formar part de la Literatura Fantàstica, la fantasia no existeix en excés. Més aviat, s’ha limitat a deixar caure –mesuradament- gotes de màgia, al principi imperceptibles, però que després van en augment. A més a més, cal destacar que la societat és força incrèdula, malgrat que al final es topi amb situacions surrealistes i irreals.

La forma d’expressió literària de Martin és un pèl recarregada en les descripcions, però maca i clara.

L’argument és meravellós –el miris per on el miris- i enganxa el lector. És una història creada a base de moltes històries en la que els protagonistes no són els personatges, sinó –més aviat- altres qüestions com l’amor, l’honor, la traïció, els interessos propis, la fortuna o l’ambició.

"Men of Honor"

“Una lluita valenta, plena de convicció i força de voluntat”

La tenacitat i la voluntat per convertir els somnis impossibles en una realitat moralment fascinant són les protagonistes d’aquest film emotivament brillant interpretat per Robert De Niro i Cuba Gooding Jr. 

L’argument, centrat en la veritable història del marí Carl Brashear, pretén demostrar la lluita de la població afroamericana per poder assolir les mateixes aspiracions, tant socials com professionals, que la resta dels ciutadans nord-americans al llarg dels anys quaranta i cinquanta, època en la qual encara hi havia un esperit francament separatista en qüestions de raça.

El repartiment principal dóna vida a dos personatges valents i impulsius, però perseverants i amb bon fons, que acaben sent elevats fins al títol d’herois involuntaris.

Els diàlegs són una part crucial d’aquest conjunt de fotogrames, ja que posseeixen la força que convenç el protagonista per fer els seus desitjos més prematurs en una veritat rutinària i, apart, són capaços de perfilar a la perfecció i en poc temps els trets del pare de Brashear, la font d’inspiració del bus professional.

A més a més, aquesta biografia cinematogràfica gaudeix d’una escena final que jo consideraria mítica. Les dotze darreres passes. Impregnades d’una emotivitat brutal. Els últims minuts que, segons el meu punt de vista, són els millors de tota la pel·lícula.

En definitiva, és un film que et torna a despertar els sentiments de l’honorabilitat i la valentia i que obliga al teu subconscient a intentar complir el que desitges i somies. És com un missatge positiu de com la vida pot ser maca si hom intenta que així sigui. Perquè, sovint necessitem més convicció i esforç. Sense ells, no sempre s’arriba on es vol.

"El Sentimiento Negativo"

"Diu molt i no diu res. Però sense dir massa, ho diu tot"

Avui us parlo d’aquest llibre, fill d’un Risto Mejide mediàtic, conegut per la seva cruesa graciosa i la seva fatxenderia elegant. Probablement aquesta actitud rebel i plena d’autoestima –sense oblidar, és clar, la seva primera obra literària que, per cert, no he llegit- han estat grans medis publicitaris per aquest munt de fulls grapats estèticament. Tot i això, considero que el més important d’un llibre no és la potència que perceps i el que creus que t’oferirà quan estàs a la cua de la llibreria, esperant per pagar. Sinó la sensació final que t’impregna tot el cervell, quan ofegues l’última pàgina amb la contraportada; i quant temps trigues en salvar-la d’aquella foscor absoluta de l’acabament, decidit a tornar a experimentar el mateix que el primer cop que vas resseguir les seves línies. I, aquest sentiment no se’l pot guanyar un publicista si no és que, a més a més d’aquesta professió, té talent per la d’escriptor.

Doncs sí, afirmo rotundament, que sí. Si. Sí a tot. Si que m’ha agradat el que he sentit al tancar el llibre, si me’l tornaria a llegir, si que té talent. Sí.

No sabria realment com definir aquesta obra literària. Potser ja m’equivoco amb aquestes dues i darreres paraules. És més aviat com un conjunt de veritats sinceres ben redactades. Cada capítol lluita contra un concepte, la majoria socials, casuals en les nostres rutines, en les nostres vides, protagonistes dels nostres pensaments. Es podria enunciar com una crítica a tot el que som i alhora una acceptació de la humanitat i els seus costums. Tanmateix, el que més destacaria és com l’autor es despulla sense pors i parla de l’amor amb tanta franquesa. I no només d’una qüestió tan atemporal i general com aquesta. Sinó d’altres com el fracàs, el futur, el passat, les frustracions, el que esperem, el que aconseguim, el que perdem, el que sentim, el que volem –etc.- al llarg d’una –llarga o curta, és igual- existència. En sí, tot el llibre és com una contrarietat, una batalla, una negació, perquè té dos contraportades, perquè l’enumeració dels fulls és a l’inversa, perquè cada capítol comença amb el mot “contra”. Però cadascun d’aquests “contra” et fan sentir paradoxalment comprès. És graciós haver d’assentir quan llegeixes cada paràgraf mentre dibuixes un somriure pudent d’alleujament. Quan l’acabes de llegir, et sents normal, algú casual. I te n’adones de la simplicitat de l’espècie humana, descobreixes l’honestedat amagada del publicista i finalitzes apreciant-lo més que abans –sempre tel·levisivament parlant-. Apart, també aborda temes tan preocupants i fàcils de tractar, com la crisi política i econòmica; i d’altres tan senzills de desenvolupar per l’ara escriptor, com són la pròpia publicitat i el món de la tel·levisió.

En definitiva, és un llibre que diu molt i no diu res. Però, sense dir massa, ho diu tot.

The Paradise T1

"Amor impossible, altre cop"

Els somnis juvenils, el desig d’un amor clandestí i la genialitat per vendre són els ingredients principals que reviuen part – probablement només l’essència de l’argument- d’una de les novel·les de Zola: “ Au Bonheur des Dames” –El Paradís de les Dames-. 

La BBC ha apostat aquest cop per una sèrie ambientada al segle XIX que explica la història de Denise, noia de província que arriba a una gran ciutat del nord d’Anglaterra. Amb una bondat sincera, però impregnada d’un intel·lecte brillant i una astúcia desmesurada, la jove es farà lloc, ràpidament, com a venedora en  uns grans magatzems – un model comercial molt innovador en aquella època-, i, alhora, despertarà el interès del Sr. Moray, propietari del negoci. A més a més, també toparà amb els diferents personatges –tant treballadors de la botiga, com venedors provinents de la “competència” comercial, aristòcrates i algun familiar- que acabaran de definir l’experiència de la noia i, sobretot la seva personalitat. 

“The Paradise” és, si més no, la típica odissea d’amor pròpia d’aquelles relacions entre parelles de diferent estament social i habitants de temps passats, més conservadors, socialment parlant. Ben bé, hom ja intueix que el fil argumental seguirà, principalment, l’afer dels dos enamorats. Tanmateix, tant el treball realitzat pels guionistes com la interpretació dels dos actors protagonistes fan especial aquesta idea –massa casual- d’amor impossible. Primer de tot, destacar que es presenta la passió de Moray vers la noia com a admiració i inspiració –i no només com a desig carnal, tot i que aquest també és present-. Així doncs, es crea un vincle afectuós, però també intel·lectual entre els dos. Després, pel que respecta al repartiment principal, Emun Elliott desprèn seguretat, picardia i encant enganyós, mentre que Joanna Vanderham inspira innocència, dolçor i confiança. Però, malgrat que les característiques personals contraposin dos caràcters tan antagònics, tots dos actors saben despertar un magnetisme màgic i romàntic en les escenes que comparteixen. 

Altres personatges importants seran el tiet Edmund, la Clara, la Pauline i en Sam –venedors- i Miss Glendenning. Tots ells, molt exagerats i massa estereotipats, convertint les seves accions  en esperades.

Obviant que el concepte principal de la sèrie és el propi romanticisme, aquesta també posseeix tocs de misteri, sempre provinent del record de la dona difunta de Moray. La mort de la qual és una qüestió amagada i callada que portarà, majoritàriament al final de la temporada, la situació més al límit.

Tot i que siguin pocs els escenaris que embolcallen el relat – el carrer on tot succeeix, amb les seves respectives botigues i “El Paradís”, el pont i la casa de la família Glendenning- estan considerablement ben ambientats, malgrat que el vestuari tant treballat significa un reforç important i és el que amb més intensitat fa viatjar a l’espectador enrere en els temps.

Pel que respecte al nus de la història, segueix el típic model que posseeix com a pròpia la complicació quan el final arriba, amb la intenció d’enganxar i, alhora, descol·locar més al televident. En quant al desenllaç, evidencia la continuació de la sèrie amb una temporada més, com a mínim.

En definitiva, no és el millor relat televisat que s’ha vist o fet. Repeteix el mateix de sempre: l’amor impossible. Tanmateix, el que té com a positiu és que s’ajuda de l’argument d’un gran escriptor –fent diferent el romanticisme, més intel·lectualment passional- i compte amb dos intèrprets que es convinen força bé en les escenes romàntiques. És ben bé una sèrie pels romàntics empedreïts o, sinó, per tot aquell que tingui el somni d’obrir un negoci.

*** (Està bé, per passar l'estona)

"Le Refuge"

Fascinant, estranya, sincera, profunda

La drogoaddicció sempre s’ha plantejat com a “El gran problema”. Aquell que descarrila el més encaminat i tomba el més fort. Tanmateix, errem al ignorar que la toxicomania és, molts cops, la resposta visual a conflictes interns, sentimentalment més profunds i arrelats. Convertint la fam incessant de narcòtics en un solució provisional, espontània i efímera que promet estimular l’esperit o calmar quelcom pertorbant. 

Louis i Mousse són una parella de parisencs adinerats. Tots dos segueixen un patró d’inestabilitat vital i familiar que intenten compensar amb estupefaents. Però la fi d’aquesta rutina addictiva arriba agafada de la mà d’un succés esgarrifosament esperat i d’una notícia esperançadora. La mort de Louis i l’embaràs de Mousse són els desencadenants d’un canvi en la vida de la jove.

“Le refuge” pretén narrar aquests nou mesos que la protagonista viu, a prop de la platja, allunyada de tot, però perpètuament acompanyada per curiositats i temors vers a una maternitat que albira tacada per la solitud i la inseguretat pròpia.

En el guió literari, són pocs els personatges que es perfilen, a part del de Louis –del que tan sols es pot observar un esbós, els seus trets més generals- i el de Mousse – que es va dibuixant al llarg de la història-. La mare de Louis, que només apareix en escena pocs minuts, es presenta indirectament –amb les seves paraules- com a una dona independent  i amb una gran fortalesa –fàcilment confusible amb fredor- que és capaç de dominar les situacions, malgrat la gravetat sentimental que posseeixin. Contràriament, Paul, germà de Louis, és retratat com un jove més aviat callat, reservat i misteriós, amb la seva mirada inquietantment tendre i els seus silencis força casuals.

El nus en el que es centra el film és en la visita de Paul a la noia embarassada i la convivència que tots dos mantenen, de la qual neix una relació estranyament adorable, sincera i molt llunyana a la que prèviament compartien com a cunyats; i de la que sorgeixen diàlegs fascinants, bruts de pors i entollats de franquessa, que semblen confessions i en els que cobren protagonisme els secrets i els pensaments més profunds de cada un.  

Cal destacar un rerefons plenament dedicat a les qüestions de l'amor: les relacions de parella, els efectes secundaris d'un embaràs en un matrimoni i l'homosexualitat es tracten d'una manera o altra, potser en personatges que apareixen puntualment o fins i tot en els propis protagonistes de la història. Però sempre des d'un punt de vista nu, despullat, buit d'intencions de maquillar la realitat.

Pel que respecte als actors, tant Louis-Ronan Choisy com Isabelle Carré desprenen una escència estranya, única i sensual, plena de naturalitat. Una interpretació molt bona que encara brilla més en la banda sonora, composta per ell i cantada per tots dos. La cançó de "Le Refuge", amb foça protagonisme en algunes escenes, irradia delicada melancolia i calmada inquietud.

En definitiva, un relat dirigit per Ozon que guanya pels diàlegs sincers, però que només recomano a aquells que estimen el cinema més intimista i profundament sentimental.

****(Bona)