"Matilda"

“Un conte dolç i adorable impregnat de valentia i optimisme”

Diuen que ser superdotat és complicat, que veus i vius el món d’una manera diferent. Suposo que és el que Danny DeVito ens intenta fer entendre amb aquest film adaptat, fruit de la novel·la de Roald Dahl.

Narra la història de Matilda, una nena dolça, desmesuradament intel·ligent i amb poders telequinèsics amagats que neix en una família estúpida que no l’estima ni la valora. Malgrat que la sinopsis es pugui presentar trista, el relat audiovisual està enfocat des d’un punt de vista infantil, optimista i màgic, impregnat de valors com la valentia, l’honestedat, la perseverança i la bondat.

Mara Wilson fou l’escollida per posar-se a la pell de la petita protagonista que ha d’espavilar-se davant la ignorància d’un pare estafador, una mare obsessionada amb la tonalitat daurada dels seus cabells i un germà insolent i mandrós. Sola, aprèn prematurament a valer-se per si mateixa i descobreix un món meravellós dins els llibres de la Biblioteca. És un personatge encantador, llest i sense por que es contraposa als seus familiars, que representen la vida sedimentària, poc saludable i addicta a la TV, quelcom que es podria considerar una crítica social clara i directa.

A mesura que creix, sent l’enyorança de la companyia d’altres nens i aconsegueix que els seus progenitors la matriculin a un centre escolar. Allà es on coneixerà una de les altres figures importants i meravelloses de la pel·lícula, una professora entranyable i atenta que potenciarà la seva capacitat intel·lectual, es preocuparà per la situació de la nena i les seves inquietuds i creurà en la màgia com un infant més. Amb ella i altres amics viurà divertides aventures que segur que despertaran les rialles de l’audiència més menuda i intentarà vèncer la malèvola directora que vol matar la il·lusió dels nens i que es personifica com la injustícia i el terror de les criatures.

En definitiva, és una història adorable, plena de dolçor, positivisme i principis, oberta a la fantasia i amb un feliç desenllaç, típic dels contes. Un film mític que tot infant ha d’haver vist.

"The Wolf of Wall Street"

Senzillament salvatge, brutal, bèstia i real



Qui no es vol menjar el món de jove? És a dir, és obvi que la joventut comporta dues qüestions: una és l’ànsia incomprensible d’idear objectius impossibles, surrealistes i ambiciosos; i l’altra és la promesa impacient i precoç de complir-los el més aviat possible. O, si més no, abans de la trentena. Un dels somnis més típics i recurrents en les nostres fantasies quan complim els vint? Ser milionari. Viure en una mansió tan gran que se’t faci complicat albirar un horitzó del que no siguis propietari; tornar d’una nit de borratxera amb un helicòpter que tu mateix pilotes, tot i tenir el nas empolsinat i estar col·locat; o fugir de la justícia solcant els mars amb el teu iot privat  i fent parades a Finlàndia, Suïssa i Mònaco, són situacions que aquest film rebel, esbojarrat, però sobretot sincer ens presenta. 

“The Wolf of Wall Street” narra l’ascensió social, econòmica i professional i la posterior caiguda en picat de Jordan Belfort, un jove amb moltes aspiracions vitals que vol convertir-se en un peix gros del món financer de la borsa. El guió es planteja en primera persona, amb el propi broker com a narrador. Així doncs, l’espectador sempre interpreta l’avenç narratiu des del punt de vista del protagonista. Quelcom a destacar d’aquesta biopic és que engloba tot el camí en el que el noi impacient i afamat es converteix en un milionari arrogant i insolent. Mentre els fotogrames van passant es pot veure l’evolució del personatge i l’adaptació voluntària que ell mateix accepta al tirar-se de cap en una piscina metafòrica en la que neda entre diners, falta d’escrúpols, clients estafats, prostitutes, estupefaents, apostes, ritmes frenètics i més diners.

Terrence Winter ha estat el responsable de l’adaptació del llibre que el propi Jordan Belfort va publicar per explicar la seva història personal. I, segons les nominacions dels Oscar afirmen, ho ha fet de manera sublim. Sigui o no això cert, és indiscutible que el guió realitzat pel ja guanyador d’alguns premis Emmy reflecteix la rutina salvatge del món dels negocis.  És una pel·lícula brutal. Però no em vull referir al gran nivell i qualitat, que també. Sinó al significat real de la paraula. És un relat cinematogràfic bèstia i animal. Però també insolent, valent i desenfadat. Està completament mancat de filtres morals o ètics, buit d’eufemismes i brut de males paraules i escenes no aptes per a tots els públics. Està repleta de sexe, drogues i ressaques. Tanmateix, desprèn molta franquesa. Considero que el que pretén Scorsese es mostrar el que va succeir en realitat, sense por, sense vergonya. És probable que doni una imatge denigrant de la dona o promocioni una societat sense ideals ni principis –quelcom que ha estat molt criticat-. Malgrat tot, no crec que els cinevidents s’hagin de sentir ofesos per la pel·lícula, ja que aquesta tan sols exposa una realitat que va existir i continua existint. 

Les interpretacions per part del repartiment són impressionants i són pocs els actors que l’integren aquells que no hagin aconseguit lluir-se amb els seus personatges.

Leonardo DiCaprio dóna vida a un individu fred i alhora apassionat. Racional i alhora foll, boig. Un jove intel·ligent, carismàtic i amb dots de líder, però que és obsessiu amb el sexe, les drogues i els diners i mancat d’ètica social i sentimental. L’actor aconsegueix concentrar i anivellar aquesta capacitat pel control i aquesta disbauxa en un únic personatge, tot i que siguin qüestions oposades. Una representació impressionant que espero que li valgui l’Oscar al que està –molt merescudament- nominat.

Altres interpretacions brillants remarcables serien les de Jonah Hill –a la pell de Donnie Azoff, millor amic Belfort- i Matthew McConaughey –que tan sols apareix al principi d’un film de tres hores, un personatge puntual, però molt ben treballat i interpretat, presentat com una vella glòria i com a un ídol pel protagonista-.

La banda sonora és un gran recurs per acabar de potenciar la força brutal del film. Sota la direcció musical de Howard Shore –compositor de BSO com les de “Lord of Rings” o de “A Dangerous Method” i guanyador de tres Oscars- ens trobem amb un conjunt de cançons que acaben de donar el ritme desorbitat, histèric i nerviós comú en les nits sense final, les macrofestes i l’estat ebri constant. Peces musicals com “Black Skinhead” o “The Money Chant”. Aquesta última és la més transcendental de tot el biopic perquè regala un moment èpic i simbolitza com un himne per tots els brokers.

L'únic que considero criticable d'aquest relat cinematogràfic és el final. Ja que perd sobtadament força i es desinfla, deixant buit l'espectador. Com si tota la potència i la brutalitat que  posseeix l'inici i el nus de la història desapareixés al desenllaç.

En definitiva, és una obra brillant en la que Scorsese mostra de manera sincera el món brut de la borsa, plena de corrupció, sexe, prostitutes i festes sense final.

Maniàtica polidesa obsessiva a "As Good As It Gets"

L’home ben plantat envaeix aquell pla deshabitat, quan entra a casa. Rere els seus passos empeny la porta i buscant seguretat, obra i tanca el pany cinc vegades. Té considerable pressa per arribar fins al lavabo, però, tot i això, necessita perdre el temps, il·luminant i enfosquint l’estança mentre la seva veu acompanya el ritme de les llums amb aquella melodia numèrica i pentagonal tan present en la seva rutina. Travessa el marc de la porta del bany i torna a aturar-se. La il·luminació es presenta com a un obstacle per segon cop. Tanmateix, ell no es rendeix i repeteix aquell ritual lumínic propi d’un bar musical. Per fi. Es treu els guanys de pell marrons i els llença al cubell metàl·lic, just després de prémer amb el peu la palanca que aixeca la tapa. Han estat tot el dia abrigant els seus dits, deuen estar ben bruts i considera que no val la pena conservar-los. Ja davant el mirall, s’enfronta a la neteja integral. S’arremanga bé les mànigues de les camisa per no mullar-les i descobreix –amb un gest delicat i amarat d’agilitat- l’interior de l’armariet. El que també anomena “el paradís ensabonat”. Allà, pastilles de sabó l’esperen ansioses, intactes dins les seves caixetes. En tria una i la desembolcalla. Fa girar l’aixeta i espera a que aparegui el vapor que delata l’elevada temperatura de l’aigua. Llavors obliga les seves mans a banyar-se en aquell doll bullent i observa com coordinades, es freguen contra el cub desinfectant. L’ardor recorre les seves extremitats superiors fins a arribar al cervell, que la rep com a una senyal de dolor. I, malgrat que els seus llavis murmurin mots com a símbol de greuge, ell despulla una altra ració de gel solidificat per aconseguir la sensació antisèptica que tant prea. Només així està tranquil. Tan sols així se sent net. A gust. A casa.

"Men of Honor"

“Una lluita valenta, plena de convicció i força de voluntat”

La tenacitat i la voluntat per convertir els somnis impossibles en una realitat moralment fascinant són les protagonistes d’aquest film emotivament brillant interpretat per Robert De Niro i Cuba Gooding Jr. 

L’argument, centrat en la veritable història del marí Carl Brashear, pretén demostrar la lluita de la població afroamericana per poder assolir les mateixes aspiracions, tant socials com professionals, que la resta dels ciutadans nord-americans al llarg dels anys quaranta i cinquanta, època en la qual encara hi havia un esperit francament separatista en qüestions de raça.

El repartiment principal dóna vida a dos personatges valents i impulsius, però perseverants i amb bon fons, que acaben sent elevats fins al títol d’herois involuntaris.

Els diàlegs són una part crucial d’aquest conjunt de fotogrames, ja que posseeixen la força que convenç el protagonista per fer els seus desitjos més prematurs en una veritat rutinària i, apart, són capaços de perfilar a la perfecció i en poc temps els trets del pare de Brashear, la font d’inspiració del bus professional.

A més a més, aquesta biografia cinematogràfica gaudeix d’una escena final que jo consideraria mítica. Les dotze darreres passes. Impregnades d’una emotivitat brutal. Els últims minuts que, segons el meu punt de vista, són els millors de tota la pel·lícula.

En definitiva, és un film que et torna a despertar els sentiments de l’honorabilitat i la valentia i que obliga al teu subconscient a intentar complir el que desitges i somies. És com un missatge positiu de com la vida pot ser maca si hom intenta que així sigui. Perquè, sovint necessitem més convicció i esforç. Sense ells, no sempre s’arriba on es vol.

"El Sentimiento Negativo"

"Diu molt i no diu res. Però sense dir massa, ho diu tot"

Avui us parlo d’aquest llibre, fill d’un Risto Mejide mediàtic, conegut per la seva cruesa graciosa i la seva fatxenderia elegant. Probablement aquesta actitud rebel i plena d’autoestima –sense oblidar, és clar, la seva primera obra literària que, per cert, no he llegit- han estat grans medis publicitaris per aquest munt de fulls grapats estèticament. Tot i això, considero que el més important d’un llibre no és la potència que perceps i el que creus que t’oferirà quan estàs a la cua de la llibreria, esperant per pagar. Sinó la sensació final que t’impregna tot el cervell, quan ofegues l’última pàgina amb la contraportada; i quant temps trigues en salvar-la d’aquella foscor absoluta de l’acabament, decidit a tornar a experimentar el mateix que el primer cop que vas resseguir les seves línies. I, aquest sentiment no se’l pot guanyar un publicista si no és que, a més a més d’aquesta professió, té talent per la d’escriptor.

Doncs sí, afirmo rotundament, que sí. Si. Sí a tot. Si que m’ha agradat el que he sentit al tancar el llibre, si me’l tornaria a llegir, si que té talent. Sí.

No sabria realment com definir aquesta obra literària. Potser ja m’equivoco amb aquestes dues i darreres paraules. És més aviat com un conjunt de veritats sinceres ben redactades. Cada capítol lluita contra un concepte, la majoria socials, casuals en les nostres rutines, en les nostres vides, protagonistes dels nostres pensaments. Es podria enunciar com una crítica a tot el que som i alhora una acceptació de la humanitat i els seus costums. Tanmateix, el que més destacaria és com l’autor es despulla sense pors i parla de l’amor amb tanta franquesa. I no només d’una qüestió tan atemporal i general com aquesta. Sinó d’altres com el fracàs, el futur, el passat, les frustracions, el que esperem, el que aconseguim, el que perdem, el que sentim, el que volem –etc.- al llarg d’una –llarga o curta, és igual- existència. En sí, tot el llibre és com una contrarietat, una batalla, una negació, perquè té dos contraportades, perquè l’enumeració dels fulls és a l’inversa, perquè cada capítol comença amb el mot “contra”. Però cadascun d’aquests “contra” et fan sentir paradoxalment comprès. És graciós haver d’assentir quan llegeixes cada paràgraf mentre dibuixes un somriure pudent d’alleujament. Quan l’acabes de llegir, et sents normal, algú casual. I te n’adones de la simplicitat de l’espècie humana, descobreixes l’honestedat amagada del publicista i finalitzes apreciant-lo més que abans –sempre tel·levisivament parlant-. Apart, també aborda temes tan preocupants i fàcils de tractar, com la crisi política i econòmica; i d’altres tan senzills de desenvolupar per l’ara escriptor, com són la pròpia publicitat i el món de la tel·levisió.

En definitiva, és un llibre que diu molt i no diu res. Però, sense dir massa, ho diu tot.

Canvi de papers a "The Artist"

I allà la veu, amb un somriure radiant als llavis i unes lletres sota la seva barbeta altiva anunciant el primer gran títol de la seva prospera filmografia: “Àngel de la guarda”. Abaixa la mirada d’aquell immens cartell i els seus ulls topen amb l’entrada del cinema. A l’altre cantó del carrer. La gent s’acumula davant les portes, ansiosa per asseure’s i veure el film. Sent certa nostàlgia, al no trobar el seu propi rostre com a protagonista de la cartellera d’estrena, però esborra aquesta sensació amarga de la seva ment amb considerable facilitat quan es decideix a convertir-se en un cinevident més. Dins la sala a les fosques torna a ensopegar amb aquells llavis carnosos, femenins, en forma d’u. Això sí, ara en moviment i acompanyats per una veu que ja coneix. Aquella noia... aquella noia el té enlluernat i se n’adona llavors, mentre les rialles dels espectadors envaeixen les seves orelles amb histerisme i desmesura. La seva manera d’interpretar li sembla realment fascinant. Aparenta ser l’admiradora entusiasta que va descobrir un dia per error, per casualitat. Encara conserva la mateixa naturalitat, la mateixa frescor. L’única –però abismal- diferència és que ara només la pot contemplar des d’una pantalla i l’ha de compartir amb tots aquells que mesos abans no sabien que ella existia i que –paradoxalment- reien tan estridentment pels acudits gestuals que ell mateix presentava. No ho pot evitar i, altre cop, aquella onada de melangia el visita. Enyora ser aquell famós actor. Tanmateix, la seva intuïció li assegura que cap d’aquells que omplen les butaques sent el mateix per ell. És com si la novetat de poder escoltar els intèrprets hagués obert una nova etapa cinematogràfica; com si els mots pronunciats haguessin silenciat la música ambiental de les pel·lícules mudes, tal com aquella noia ha empetitit, convertit en miserable, el fanatisme que molts sentien per ell. Ara ell tan sols és una vella gloria. O això li sembla quan una senyora l’atura al final de la projecció. Però s’equivoca. No li ha cridat l’atenció veure un artista conegut, mític,  sinó un home vestit d’etiqueta amb un gos als braços.  

Ball improvisat a "Pulp Fiction"

"Mmm... Un concurs de ball. Per què no?" Pensa ella. Li ve degust treure's les sabates i donar-ho tot amb aquell home desconegut que pren un batut, assegut al seient contrari de la taula. Potser és perquè està col·locada, o potser no. Potser tan sols és perquè sí, perquè necessita deixar-se anar una mica i fer el burro. És comprensible, no deu ser fàcil ser la dona del gran Wallace. Bé, és igual. Ella s'aixeca, i al final acaben allà, sobre l'escenari, amb els peus nus i les mirades fixes, l'una sobre l'altra. La música envaeix aquell bar "hollywooditzat" i, de sobte, senten com les notes d'aquella peça musical els converteixen en dues marionetes amb un ritme desmesurat: que si una mà per aquí, que si mou les cames així, sacceja una mica la cadera i fes volar els braços, sempre és clar, rítmicament i sensual. Minuts després: un trofeu com a recompença. "Ho hem fet prou bé!" conclueix Mia mentalment amb un somriure als llavis.