divendres, 31 d’agost del 2012

"Das Parfum: Die Geschichte eines Mörders"

Una pel·lícula de sensacions i de profunds raonaments sobre la veritable naturalesa de l'ésser humà

L'olfacte és el sentit més primitiu que posseïm. Aquell que deixa la porta de la nostra ment oberta a tota olor, les quals percebem quasi involuntàriament i acostumem a lligar amb sensacions, emocions, vivències, memòries. Sovint, desitgem tenir una aroma deliciosa sobre la nostre pell, quelcom que ens mostra que per la societat, per la humanitat, el perfum és també símbol de bellesa.

És aquest, el món de les aromes, l'univers de les fetors i els perfums, el que dóna vida a aquest film inspirat en la majestuosament excepcional obra de Patrick Süskind, novel·la a la qual el guió és considerablement fidel, tot i sintetitzar gran part de la seva essència descriptiva per poder ajustar la pel·lícula a una duració convencional.

Malgrat no tenir la profunditat delicada del llibre, aquest relat cinematogràfic és un viatge en el temps pels espectadors que, de sobte, se senten a l'època de la París perfumada i pudent del segle 18 i 19, on, caminant per la gran capital, es podien experimentar situacions diverses i certament contràries, segons l'olor que t'acariciés el nas. 

Aquest retocés tan summament real i brillant és gràcies a la creació d'uns vestits d'època idèntics als verídics i una caricaturització perfecta dels escenaris, que no només porten al públic a la França moderna, sinó que li proporcionen les olors de cada escena mitjançant la meticulosa recreació de detalls i coses de les quals nosaltres coneixem l'aroma. Un clar exemple és el moment del naixement del personatge principal, que surt del ventre de la seva mare, una peixetera, enmig del mercat, situació que es va intercalant amb fotogrames clarament fastigosos que acaben aclarin al que mira la pel·lícula la horrible fetor que regna en l'ambient.


Tanmateix, un altre punt excel·lent d'aquesta novel·la adaptada a la gran patalla és la connexió existent entre la banda sonora i la fotografia en el moments més plaents pel protagonista, que segueixen com acompanyants al guió i converteixen una dona maca qualsevol, en la més preciosa i en la més olfativament bella. Un conjunt de fotogrames en les que una fotografia molt lluminosa i una música perfectament composada, sinistra i seductora, desvetllen el nostre instint més profund i passional.


Pel que respecte al repartiment, la història ve protagonitzada per un Ben Wishaw poc conegut, però realment encertat que dóna vida a un home diferent, a un geni supervivent, a un boig ingeniós, buit d'enteniment i mancat de qualsevol mena d'ética o moral humana. Un jove que es dedica a ensumar tots els racons com un gos i que només viu per olorar, per descobrir les aromes més suggerents i les fetors més pudents. Tanmateix, el que copsa l'atenció dels espectadors és el nus del film, on Jean-Baptiste Grenouille es converteix en un assassí amb l'objectiu de posseir l'aroma de les joves de Grasse. Un desenvolupament que porta fins a un final clarament trastocant i increïble i que expressa amb absoluta claredat la natura humana animal, basada en el sexe com a màxim plaer, i acaba desconcertant a un protagonista que veu aquella gesta malvada realitzada com a banal davant d'uns estúpids i gens gratificants resultats.


També cal destacar la interpretació de Dustin Hoffman i Alan Rickman, tots dos en papers claus de l'obra. Personatges molt ben definits que exposen les conviccions i les costums d'una societat retrògada i encara enrederida pel que fa als ideals socials, polítics i religiosos.


En definitiva, la vida d'un geni buit d'humanitat en fotogrames perfumats que desperten l'instint animal i passional del que els mira i acaben delatant la naturalesa bàsica i animal d'una espécie plena de prejudicis socials. Una obra literària magnífica convertida en una pel·lícula que val la pena visionar. 
 
**** (bona)

2 comentaris:

  1. En la recreació de l'època hi van invertir molts esforços. Per a l'escena (no gaire llarga) en què trobem al protagonista fent de blanquer, l'equip del film va contactar amb una fàbrica de curtits del meu poble (Igualada) la història de la qual es remonta al segle XVIII; van tenir l'assessorament del propietari i els va facil·litar eines autèntiques d'aquell temps de les quals en van fer còpies exactes. Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres! Que interessant! Doncs realment van ser afortunats i alhora astuds al trobar aquest propirtari, perquè veritablement és una escena brillant!!

      Elimina