Maniàtica polidesa obsessiva a "As Good As It Gets"

L’home ben plantat envaeix aquell pla deshabitat, quan entra a casa. Rere els seus passos empeny la porta i buscant seguretat, obra i tanca el pany cinc vegades. Té considerable pressa per arribar fins al lavabo, però, tot i això, necessita perdre el temps, il·luminant i enfosquint l’estança mentre la seva veu acompanya el ritme de les llums amb aquella melodia numèrica i pentagonal tan present en la seva rutina. Travessa el marc de la porta del bany i torna a aturar-se. La il·luminació es presenta com a un obstacle per segon cop. Tanmateix, ell no es rendeix i repeteix aquell ritual lumínic propi d’un bar musical. Per fi. Es treu els guanys de pell marrons i els llença al cubell metàl·lic, just després de prémer amb el peu la palanca que aixeca la tapa. Han estat tot el dia abrigant els seus dits, deuen estar ben bruts i considera que no val la pena conservar-los. Ja davant el mirall, s’enfronta a la neteja integral. S’arremanga bé les mànigues de les camisa per no mullar-les i descobreix –amb un gest delicat i amarat d’agilitat- l’interior de l’armariet. El que també anomena “el paradís ensabonat”. Allà, pastilles de sabó l’esperen ansioses, intactes dins les seves caixetes. En tria una i la desembolcalla. Fa girar l’aixeta i espera a que aparegui el vapor que delata l’elevada temperatura de l’aigua. Llavors obliga les seves mans a banyar-se en aquell doll bullent i observa com coordinades, es freguen contra el cub desinfectant. L’ardor recorre les seves extremitats superiors fins a arribar al cervell, que la rep com a una senyal de dolor. I, malgrat que els seus llavis murmurin mots com a símbol de greuge, ell despulla una altra ració de gel solidificat per aconseguir la sensació antisèptica que tant prea. Només així està tranquil. Tan sols així se sent net. A gust. A casa.

"Men of Honor"

“Una lluita valenta, plena de convicció i força de voluntat”

La tenacitat i la voluntat per convertir els somnis impossibles en una realitat moralment fascinant són les protagonistes d’aquest film emotivament brillant interpretat per Robert De Niro i Cuba Gooding Jr. 

L’argument, centrat en la veritable història del marí Carl Brashear, pretén demostrar la lluita de la població afroamericana per poder assolir les mateixes aspiracions, tant socials com professionals, que la resta dels ciutadans nord-americans al llarg dels anys quaranta i cinquanta, època en la qual encara hi havia un esperit francament separatista en qüestions de raça.

El repartiment principal dóna vida a dos personatges valents i impulsius, però perseverants i amb bon fons, que acaben sent elevats fins al títol d’herois involuntaris.

Els diàlegs són una part crucial d’aquest conjunt de fotogrames, ja que posseeixen la força que convenç el protagonista per fer els seus desitjos més prematurs en una veritat rutinària i, apart, són capaços de perfilar a la perfecció i en poc temps els trets del pare de Brashear, la font d’inspiració del bus professional.

A més a més, aquesta biografia cinematogràfica gaudeix d’una escena final que jo consideraria mítica. Les dotze darreres passes. Impregnades d’una emotivitat brutal. Els últims minuts que, segons el meu punt de vista, són els millors de tota la pel·lícula.

En definitiva, és un film que et torna a despertar els sentiments de l’honorabilitat i la valentia i que obliga al teu subconscient a intentar complir el que desitges i somies. És com un missatge positiu de com la vida pot ser maca si hom intenta que així sigui. Perquè, sovint necessitem més convicció i esforç. Sense ells, no sempre s’arriba on es vol.

"El Sentimiento Negativo"

"Diu molt i no diu res. Però sense dir massa, ho diu tot"

Avui us parlo d’aquest llibre, fill d’un Risto Mejide mediàtic, conegut per la seva cruesa graciosa i la seva fatxenderia elegant. Probablement aquesta actitud rebel i plena d’autoestima –sense oblidar, és clar, la seva primera obra literària que, per cert, no he llegit- han estat grans medis publicitaris per aquest munt de fulls grapats estèticament. Tot i això, considero que el més important d’un llibre no és la potència que perceps i el que creus que t’oferirà quan estàs a la cua de la llibreria, esperant per pagar. Sinó la sensació final que t’impregna tot el cervell, quan ofegues l’última pàgina amb la contraportada; i quant temps trigues en salvar-la d’aquella foscor absoluta de l’acabament, decidit a tornar a experimentar el mateix que el primer cop que vas resseguir les seves línies. I, aquest sentiment no se’l pot guanyar un publicista si no és que, a més a més d’aquesta professió, té talent per la d’escriptor.

Doncs sí, afirmo rotundament, que sí. Si. Sí a tot. Si que m’ha agradat el que he sentit al tancar el llibre, si me’l tornaria a llegir, si que té talent. Sí.

No sabria realment com definir aquesta obra literària. Potser ja m’equivoco amb aquestes dues i darreres paraules. És més aviat com un conjunt de veritats sinceres ben redactades. Cada capítol lluita contra un concepte, la majoria socials, casuals en les nostres rutines, en les nostres vides, protagonistes dels nostres pensaments. Es podria enunciar com una crítica a tot el que som i alhora una acceptació de la humanitat i els seus costums. Tanmateix, el que més destacaria és com l’autor es despulla sense pors i parla de l’amor amb tanta franquesa. I no només d’una qüestió tan atemporal i general com aquesta. Sinó d’altres com el fracàs, el futur, el passat, les frustracions, el que esperem, el que aconseguim, el que perdem, el que sentim, el que volem –etc.- al llarg d’una –llarga o curta, és igual- existència. En sí, tot el llibre és com una contrarietat, una batalla, una negació, perquè té dos contraportades, perquè l’enumeració dels fulls és a l’inversa, perquè cada capítol comença amb el mot “contra”. Però cadascun d’aquests “contra” et fan sentir paradoxalment comprès. És graciós haver d’assentir quan llegeixes cada paràgraf mentre dibuixes un somriure pudent d’alleujament. Quan l’acabes de llegir, et sents normal, algú casual. I te n’adones de la simplicitat de l’espècie humana, descobreixes l’honestedat amagada del publicista i finalitzes apreciant-lo més que abans –sempre tel·levisivament parlant-. Apart, també aborda temes tan preocupants i fàcils de tractar, com la crisi política i econòmica; i d’altres tan senzills de desenvolupar per l’ara escriptor, com són la pròpia publicitat i el món de la tel·levisió.

En definitiva, és un llibre que diu molt i no diu res. Però, sense dir massa, ho diu tot.

Canvi de papers a "The Artist"

I allà la veu, amb un somriure radiant als llavis i unes lletres sota la seva barbeta altiva anunciant el primer gran títol de la seva prospera filmografia: “Àngel de la guarda”. Abaixa la mirada d’aquell immens cartell i els seus ulls topen amb l’entrada del cinema. A l’altre cantó del carrer. La gent s’acumula davant les portes, ansiosa per asseure’s i veure el film. Sent certa nostàlgia, al no trobar el seu propi rostre com a protagonista de la cartellera d’estrena, però esborra aquesta sensació amarga de la seva ment amb considerable facilitat quan es decideix a convertir-se en un cinevident més. Dins la sala a les fosques torna a ensopegar amb aquells llavis carnosos, femenins, en forma d’u. Això sí, ara en moviment i acompanyats per una veu que ja coneix. Aquella noia... aquella noia el té enlluernat i se n’adona llavors, mentre les rialles dels espectadors envaeixen les seves orelles amb histerisme i desmesura. La seva manera d’interpretar li sembla realment fascinant. Aparenta ser l’admiradora entusiasta que va descobrir un dia per error, per casualitat. Encara conserva la mateixa naturalitat, la mateixa frescor. L’única –però abismal- diferència és que ara només la pot contemplar des d’una pantalla i l’ha de compartir amb tots aquells que mesos abans no sabien que ella existia i que –paradoxalment- reien tan estridentment pels acudits gestuals que ell mateix presentava. No ho pot evitar i, altre cop, aquella onada de melangia el visita. Enyora ser aquell famós actor. Tanmateix, la seva intuïció li assegura que cap d’aquells que omplen les butaques sent el mateix per ell. És com si la novetat de poder escoltar els intèrprets hagués obert una nova etapa cinematogràfica; com si els mots pronunciats haguessin silenciat la música ambiental de les pel·lícules mudes, tal com aquella noia ha empetitit, convertit en miserable, el fanatisme que molts sentien per ell. Ara ell tan sols és una vella gloria. O això li sembla quan una senyora l’atura al final de la projecció. Però s’equivoca. No li ha cridat l’atenció veure un artista conegut, mític,  sinó un home vestit d’etiqueta amb un gos als braços.  

Ball improvisat a "Pulp Fiction"

"Mmm... Un concurs de ball. Per què no?" Pensa ella. Li ve degust treure's les sabates i donar-ho tot amb aquell home desconegut que pren un batut, assegut al seient contrari de la taula. Potser és perquè està col·locada, o potser no. Potser tan sols és perquè sí, perquè necessita deixar-se anar una mica i fer el burro. És comprensible, no deu ser fàcil ser la dona del gran Wallace. Bé, és igual. Ella s'aixeca, i al final acaben allà, sobre l'escenari, amb els peus nus i les mirades fixes, l'una sobre l'altra. La música envaeix aquell bar "hollywooditzat" i, de sobte, senten com les notes d'aquella peça musical els converteixen en dues marionetes amb un ritme desmesurat: que si una mà per aquí, que si mou les cames així, sacceja una mica la cadera i fes volar els braços, sempre és clar, rítmicament i sensual. Minuts després: un trofeu com a recompença. "Ho hem fet prou bé!" conclueix Mia mentalment amb un somriure als llavis.

The Paradise T1

"Amor impossible, altre cop"

Els somnis juvenils, el desig d’un amor clandestí i la genialitat per vendre són els ingredients principals que reviuen part – probablement només l’essència de l’argument- d’una de les novel·les de Zola: “ Au Bonheur des Dames” –El Paradís de les Dames-. 

La BBC ha apostat aquest cop per una sèrie ambientada al segle XIX que explica la història de Denise, noia de província que arriba a una gran ciutat del nord d’Anglaterra. Amb una bondat sincera, però impregnada d’un intel·lecte brillant i una astúcia desmesurada, la jove es farà lloc, ràpidament, com a venedora en  uns grans magatzems – un model comercial molt innovador en aquella època-, i, alhora, despertarà el interès del Sr. Moray, propietari del negoci. A més a més, també toparà amb els diferents personatges –tant treballadors de la botiga, com venedors provinents de la “competència” comercial, aristòcrates i algun familiar- que acabaran de definir l’experiència de la noia i, sobretot la seva personalitat. 

“The Paradise” és, si més no, la típica odissea d’amor pròpia d’aquelles relacions entre parelles de diferent estament social i habitants de temps passats, més conservadors, socialment parlant. Ben bé, hom ja intueix que el fil argumental seguirà, principalment, l’afer dels dos enamorats. Tanmateix, tant el treball realitzat pels guionistes com la interpretació dels dos actors protagonistes fan especial aquesta idea –massa casual- d’amor impossible. Primer de tot, destacar que es presenta la passió de Moray vers la noia com a admiració i inspiració –i no només com a desig carnal, tot i que aquest també és present-. Així doncs, es crea un vincle afectuós, però també intel·lectual entre els dos. Després, pel que respecta al repartiment principal, Emun Elliott desprèn seguretat, picardia i encant enganyós, mentre que Joanna Vanderham inspira innocència, dolçor i confiança. Però, malgrat que les característiques personals contraposin dos caràcters tan antagònics, tots dos actors saben despertar un magnetisme màgic i romàntic en les escenes que comparteixen. 

Altres personatges importants seran el tiet Edmund, la Clara, la Pauline i en Sam –venedors- i Miss Glendenning. Tots ells, molt exagerats i massa estereotipats, convertint les seves accions  en esperades.

Obviant que el concepte principal de la sèrie és el propi romanticisme, aquesta també posseeix tocs de misteri, sempre provinent del record de la dona difunta de Moray. La mort de la qual és una qüestió amagada i callada que portarà, majoritàriament al final de la temporada, la situació més al límit.

Tot i que siguin pocs els escenaris que embolcallen el relat – el carrer on tot succeeix, amb les seves respectives botigues i “El Paradís”, el pont i la casa de la família Glendenning- estan considerablement ben ambientats, malgrat que el vestuari tant treballat significa un reforç important i és el que amb més intensitat fa viatjar a l’espectador enrere en els temps.

Pel que respecte al nus de la història, segueix el típic model que posseeix com a pròpia la complicació quan el final arriba, amb la intenció d’enganxar i, alhora, descol·locar més al televident. En quant al desenllaç, evidencia la continuació de la sèrie amb una temporada més, com a mínim.

En definitiva, no és el millor relat televisat que s’ha vist o fet. Repeteix el mateix de sempre: l’amor impossible. Tanmateix, el que té com a positiu és que s’ajuda de l’argument d’un gran escriptor –fent diferent el romanticisme, més intel·lectualment passional- i compte amb dos intèrprets que es convinen força bé en les escenes romàntiques. És ben bé una sèrie pels romàntics empedreïts o, sinó, per tot aquell que tingui el somni d’obrir un negoci.

*** (Està bé, per passar l'estona)

Feliç Sant Jordi!

Avui -dia de rosses, llibres, princeses, dracs i caballers- Barcelona s'ha tornat ciutat mercat amb flors i obres literàries expossades al carrer i públic afamat de cultura, tradició i brisa amb aroma primaveral. 

A  casa de "La Màgia del Setè Art", on vivim aquesta diada amb molta passió, aquest any ens considerem desmesuradament afortunats, perquè han plogut forces històries escrites, de les quals -en breus- podreu llegir la crítica.

Des d'aquí desitjo que hagueu gaudit d'aquest dia dedicat a l'art redactat!

Entrevista a Marta Queralt

Bloggera per excel·lència, ens revela els secrets de cada film en el seu magnífic bloc cinèfil "Sessió Doble". Descobreix-la amb nosaltres!

"Escriure-ho en un bloc personal és la manera de no oblidar l'experiència d'haver vist la pel·lícula, i d'alguna manera, de tenir un registre de les pelis interessants que he vist"

Entrevistadora: Bon dia, Marta! 

Marta Queralt: Bon dia, La Màgia del Setè Art.

Entrevistadora: Primer de tot donar-te les gràcies per haver-nos brindat l'oportunitat de descobrir l'esciptora cinèfila que hi ha darrere de "Sessió Doble".

Marta Queralt: A tu, per mi també és un plaer.

Entrevistadora: Què et va portar a fer néixer aquest blog?

Marta Queralt: Per una banda, les ganes d'escriure en general. Mai abans havia creat un bloc, i ja feia temps que la idea em rondava pel cap. Per altra banda, em vaig decidir a fer-lo per la necessitat que sovint tinc de posar en ordre els pensaments que em provoquen les pel·lícules que veig. Quan una peli m'ha agradat, sempre busco més informació sobre ella, perquè en vull saber més coses, el perquè es va fer, els significats, les curiositats, etc. Escriure-ho en un bloc personal és la manera de no oblidar l'experiència d'haver vist la pel·lícula, i d'alguna manera, de tenir un registre de les pelis interessants que he vist. Diria que encara no he escrit cap crítica sobre un film que no m'hagi agradat, perquè prefereixo perdre el temps amb les pel·lícules que vull recordar.

Entrevistadora: Recordes quina va ser la primera crítica que vas escriure?

Marta Queralt: Quan anava a la universitat, vaig col·laborar en un programa de ràdio amateur, de cinema, i assistia als passes que es projecten per als mitjans de comunicació. El primer passe al qual vaig anar va ser el de Career Girls, del Mike Leigh, i vaig fer una petita crònica radiofònica de la pel·lícula. Ara, la primera crítica escrita que he fet, si no ho recordo malament, va ser de El gran Lebowsky, dels germans Coen, quan es va estrenar, per a un fanzine de cinema.

Entrevistadora: Què t’aporta el cinema?

Marta Queralt: És difícil de dir, senzillament és una passió, una addicció. El cinema explica històries, i com a la majoria, m'agrada endinsar-me en històries d'altres personatges, perquè apel·len a les emocions, o entretenen, o per la seva estètica. Les pel·lícules que et marquen d'alguna manera passen a formar part de tu, i alhora, et proporcionen vincles amb els amics i altres persones que també les han vist, en comparteixes l'experiència. Com qualsevol altra  disciplina artística, el cinema estimula la imaginació i t'aporta coneixement. Però no crec que es pugui explicar racionalment, això és el que té l'art!

Entrevistadora: A part d’escriure posts en el teu blog cinèfil, et dediques a algun altre sector? Tens alguna altra professió?

Marta Queralt: La meva feina no està relacionada amb el cinema, treballo en una editorial de llibres infantils i materials escolars. Alimentar un bloc té coses en comú amb la feina d'editora, perquè has d'escriure i editar continguts, però el meu bloc em serveix per donar corda al meu hobbie, és personal. 

Entrevistadora: T’agradaria provar altres àmbits del cinema com actuar, dirigir o, fins i tot guionitzar, més afí al teu talent amb la ploma?

Marta Queralt: T'enganyaria si et digués que mai no he fantasiejat amb la idea de dedicar-me d'alguna manera al cinema, però mai m'ho he plantejat seriosament. Actuar queda descartat, no és el meu fort, i no em veig capaç de dirigir, tot i que mai ho he provat. No, la veritat és que mai he intentat provar-ho, prefereixo consumir el cinema com a espectadora. En canvi, sí m'agrada analitzar el cinema, les marques d'autor, els temes, les referències, tot el que s'amaga dins una pel·lícula, i en aquest sentit, llegir i escriure. 

Entrevistadora: Mai t’has plantejat escriure crítiques sobre altres tipus d’art, com l’escènic o el literari?

Marta Queralt: M'agrada la literatura, l'art i el teatre, i podria escriure sobre les obres que veig o els llibres que llegeixo, però suposo que em sento més segura parlant del que més m'apassiona, el cinema. Bé, i també la música, que m'agrada molt, encara que sempre he pensat que amb la música no sóc tan oberta de mires com amb el cinema.

Entrevistadora: De que et ve aquesta passió pel cinema? Recordes el primer contacte amb ell?

Marta Queralt: M'imagino que estava predeterminada a ser una cinèfila, venint de la família que vinc! He crescut en sobretaules on durant hores i hores es parlava de cinema, amb els meus pares i la meva àvia. Sempre m'expliquen que la primera vegada que em van portar a una sala de cinema: jo tenia dos anys i era per veure Pinotxo, de la Disney. I que a E.T., també per aquella època, vaig sortir plorant perquè em feia molta por. Però realment és impossible recordar la primera peli que he vist. Ni al cinema ni a la televisió, perquè des de sempre he vist pel·lícules a la tele i és així com he conegut el cinema clàssic. Cosa que ara seria més difícil, perquè les televisions estàndards ja no aposten pel cinema.

Entrevistadora: Quina és la pel·lícula que més t’ha marcat, aquella que mai et cansaràs de veure?

Marta Queralt: Ui, jo sóc molt mitòmana, i hi ha pel·lícules que les arribo a veure un munt de vegades (per exemple, és un ritual veure cada estiu La tentaciónvive arriba, peli sobre la calor urbana per excel·lència!). Però també haig de confessar que és el cas de moltes pel·lícules, i segur que me'n deixo. Pel·lícules que m'hagin impactat d'una manera especial, et diria Dràculade Bram Stocker, Pulp Fiction, Tesis, Allò que el vents'endugué, Ningú no és perfecte, Psicosi, Metropolis, Elpadrino, Rebeca, Eva al desnudo, El rei pescador, Secretosy mentiras, Amélie, Goodbye Lenin... i recentment, Melancolía(de fet, veure aquest film va ser l'impuls determinant a obrir el bloc, vaig veure-la al cinema quatre vegades.). En resum et diria que la filmografia del Tarantino, del Ken Loach, del Coppola, del Gus van Sant, del Hitchcock, Lars von Trier, del Burton... mai em canso de veure algunes de les pelis d'aquests directors.

Entrevistadora: I aquell film que no podries tornar a visualitzar?

Marta Queralt: Si et refereixes a què no el podria tornar a visualitzar perquè l'he trobat horrorós, n'hi ha un munt, i els oblido fàcilment. Ara em ve a la memòria que vaig marxar de la sala de cinema a mitja pel·lícula de Wyatt Earp, la del Lawrence Kasdan, perquè la vaig trobar suporífera, i això que no marxo mai sense veure les pelis fins al final. Ara bé, si et refereixes a alguna altra raço, hi ha films que encara que m'han agradat, si són molt durs sempre dic que no els veuré més. És el cas d'Antichrist, del Lars von Trier, que la vaig trobar molt bona però d'un mal rotllo i d'un patiment increïbles. És clar que vaig dir el mateix de Bailar en la oscuridad, curiosament també d'ell, i en canvi l'he acabat veient tres o quatre vegades més... 

Entrevistadora: Doncs, moltíssimes gràcies Marta. Avui hem après una mica més de cinema, del que desperta en gent com tu -amant del setè art-, però sobretot del que hi ha darrere d'un blog tan magnífic com "Sessió Doble". 

Marta Queralt: Moltes gràcies, per mi ha estat un plaer.

SORTEIG!

Benvolguts amants del cinema!
"La Màgia del Setè Art" sorteja una motxilla del nou film d'Àlex i David Pastor: el thriller apocalíptic "Los últimos días"! La voleu? Només fa falta que comenteu o compartiu aquest post! Molta sort! En breus.... el GUANYADOR

"Le Refuge"

Fascinant, estranya, sincera, profunda

La drogoaddicció sempre s’ha plantejat com a “El gran problema”. Aquell que descarrila el més encaminat i tomba el més fort. Tanmateix, errem al ignorar que la toxicomania és, molts cops, la resposta visual a conflictes interns, sentimentalment més profunds i arrelats. Convertint la fam incessant de narcòtics en un solució provisional, espontània i efímera que promet estimular l’esperit o calmar quelcom pertorbant. 

Louis i Mousse són una parella de parisencs adinerats. Tots dos segueixen un patró d’inestabilitat vital i familiar que intenten compensar amb estupefaents. Però la fi d’aquesta rutina addictiva arriba agafada de la mà d’un succés esgarrifosament esperat i d’una notícia esperançadora. La mort de Louis i l’embaràs de Mousse són els desencadenants d’un canvi en la vida de la jove.

“Le refuge” pretén narrar aquests nou mesos que la protagonista viu, a prop de la platja, allunyada de tot, però perpètuament acompanyada per curiositats i temors vers a una maternitat que albira tacada per la solitud i la inseguretat pròpia.

En el guió literari, són pocs els personatges que es perfilen, a part del de Louis –del que tan sols es pot observar un esbós, els seus trets més generals- i el de Mousse – que es va dibuixant al llarg de la història-. La mare de Louis, que només apareix en escena pocs minuts, es presenta indirectament –amb les seves paraules- com a una dona independent  i amb una gran fortalesa –fàcilment confusible amb fredor- que és capaç de dominar les situacions, malgrat la gravetat sentimental que posseeixin. Contràriament, Paul, germà de Louis, és retratat com un jove més aviat callat, reservat i misteriós, amb la seva mirada inquietantment tendre i els seus silencis força casuals.

El nus en el que es centra el film és en la visita de Paul a la noia embarassada i la convivència que tots dos mantenen, de la qual neix una relació estranyament adorable, sincera i molt llunyana a la que prèviament compartien com a cunyats; i de la que sorgeixen diàlegs fascinants, bruts de pors i entollats de franquessa, que semblen confessions i en els que cobren protagonisme els secrets i els pensaments més profunds de cada un.  

Cal destacar un rerefons plenament dedicat a les qüestions de l'amor: les relacions de parella, els efectes secundaris d'un embaràs en un matrimoni i l'homosexualitat es tracten d'una manera o altra, potser en personatges que apareixen puntualment o fins i tot en els propis protagonistes de la història. Però sempre des d'un punt de vista nu, despullat, buit d'intencions de maquillar la realitat.

Pel que respecte als actors, tant Louis-Ronan Choisy com Isabelle Carré desprenen una escència estranya, única i sensual, plena de naturalitat. Una interpretació molt bona que encara brilla més en la banda sonora, composta per ell i cantada per tots dos. La cançó de "Le Refuge", amb foça protagonisme en algunes escenes, irradia delicada melancolia i calmada inquietud.

En definitiva, un relat dirigit per Ozon que guanya pels diàlegs sincers, però que només recomano a aquells que estimen el cinema més intimista i profundament sentimental.

****(Bona)

"Murder on the Orient Express", d'Agatha Christie

Fascinantment misteriós. Magnèticament imprevisible.

Els assassinats sempre han estat una qüestió sinistra i misteriosa que ha atemorit i alhora entusiasmat la humanitat. La relació d'aquest assumpte amb la por és evident, ja que posa en dubte la integritat de qualsevol. Tanmateix, moltes vegades l'entusiasme encuriosit i seduït pel misteri cobra més importància. És probablement aquesta la raó per la qual l'escriptora de la magnífica publicació que comenten en aquest post va tenir un èxit tan desmesurat i merescut.

Però, malgrat el nostre magnetisme –certament incomprensible- pels homicidis, hi ha altres mèrits a atorgar a aquesta obra literària. El lector es submergeix des d’un bon principi en un mar dens enterbolit pel fred i per les sensacions que provoquen uns personatges considerablement estrambòtics i clarament dispars entre ells; sense oblidar, és clar, la presència persistent de l’Orient Express, que els encamina cap a un destí geogràfic comú, mentre crea una situació de claustrofòbia.

El treball que fa l’autora amb cada un dels passatgers és fascinants: els va definint i després els despulla, a poc a poc i a mesura que avança la història, fins al punt de deixar-los nus, mostrant no només la seva identitat real, sinó també l’emocional. Però el que considero més destacable del seu tracte amb els viatgers és la forma analítica i minuciosa amb la que els detalla i descriu, pròpia d’un professional en l’ofici de descobrir qualcuns amagats i secrets, tal com és el protagonista del fil narratiu.

L’estructura del llibre recorda a la ment endreçada del Detectiu Hércules Poirot. Majoritàriament en la segona part de l’escrit, quan s’efectuen les declaracions.

El guió literari té buits intrigants que, lentament, van desapareixen amb l’entrada en escena de la complexitat argumental. Tanmateix, aquesta no dificulta la lectura, sinó que, compensada amb una gramàtica i sintaxi senzilles i lleugeres, enganxen més a l’espectador de la història escrita, que al final es veu sorprenentment recompensat amb un desenllaç inesperat i un pèl desbordant i surrealista.

***** (Molt bo)

Menuda declaració espontània

L'esma i l'art de fer cinema s'haurien d'aplaudir. Perquè tant el desig com el talent pel setè art simbolitzen el poder més sincer i alhora manipulador. Tan sols són imatges, paraules, música, sons i colors. Només són un conjunt de debilitats humanes i sentimentals, emocionals, condensades en fotogrames que ens estoven el cervell i ens trasbalsen la ment. Ens canvien.

V Premis Gaudí

Millor Pel·lícula en llengua Catalana

• "El bosc"
• "Els nens salvatges"
• "Fènix 11·23"
• "Blancaneu"

Millor Pel·lícula en llengua No Catalana

• "[REC]3 Génesis"
• "The Pelayos"
• "Red lights"
• "Una pistola en cada mano"

Millor Director

• Pablo Berger per "Blancaneu"
• Cesc Gay per "Una pistola en cada mano"
• Joel Joan i Sergi Lara per "Fènix 11·23"
• Juan Antonio Bayona per "Lo imposible"

Millor Guió

• Pablo Berger per "Blancaneu"
• Patricia Ferreira i Virginia Yagüe per "Els nens salvatges"
• Albert Sánchez Piñol per "El bosc"
• Tomàs Aragay i Cesc Gay per "Una pistola en cada mano"

Millor Protagonista Femenina

• Marina Comas per "Els nens salvatges"
• Ángela Molina per "Blancaneu"
• Maribel Verdú per "Blancaneu"
• Maria Molins per "El bosc"

Millor Protagonista Masculí

• Àlex Brendembühl per "El bosc"
• Nil Cardoner per "Fènix 11·23"
• àlex Casanovas per "Fènix 11·23"
• Àlex Monner per "Nens savatges"

Millor Direcció de Producció

• Josep Amorós per "Tengo ganas de ti"
• Ander Sistiaga per "El bosc"
• Anna Vilella per "Fènix 11·23"
• Eduard Vallès per "The Pelayos"

Millor Pel·lícula Documental

• "Al fossat"
• "Hollywooeçd talkies"
• "Volar"
• "Jordi Dauder, la revolució pendent"

Millor Curtmetratge

• "Cartas desde la locura"
• "Coup de grâce"
• "Elefante"
• "Luisa no está en casa"

Millor Pel·lícula per TV

• "Atrapats"
• "Germanes"
• "Mar de plàstic"
• "Tornarem"

Millor Pel·lícula d'animació

• "Els cadells i el codi Marco Polo"
• "Papa, sóc una zombie"
• "Les aventures de Tadeo Jones"

Millor Direcció Artística

• Gemma Fauria per "Blancaneu"
• Balter Gallart per "[REC]3 Génesis"
• Irene Montcada per "El bosc"
• Alain Bainée per "Blancaneu"

Millor Actriu Secundària

• Aina Clotet per "Els nens salvatges"
• Clara Segura per "Els nens salvatges"
• Ana Wagener per "Fènix 11·23"
• Candela Peña per "Una pistola en cada mano"

Millor Actor Secundari

• Francesc Orella per "Els nens salvatges"
• Pere Ponce per "El bosc"
• Lluís Villanueva per "Fènix 11·23"
• Eduard Fernández per "Una pistola en cada mano"

Millor Muntatge

• Fernando Franco per "Blancaneu"
• David Gallart per "[REC]3 Génesis"
• Bernat Vilaplana per "El bosc"
• Elena Ruiz i Bernat Vilaplana per "Lo imposible"

Millor Música Original

• Lluís Llach per "Jordi Dauder, la revolució pendent"
• Zacarías Martínez de la Riva i Álex Martínez per "Les aventures de Tadeo Jones"
• Marc Vaillo per "Orson West"
• Alfonso de Vilallonga per "Blancaneu"

Millor Fotografia

• Kiko de la Rica per "Blancaneu"
• Sergi Gallardo per "Els nens salvatges"
• David Omedes per "The Pelayos"
• Óscar Faura per "Lo imposible"

Millor Vestuari

• Elenaa Ballester per "Any de gràcia"
• María Gil i Sonia Segura per "El bosc"
• Anna Güell per "Una pistola en cada mano"
• Paco Delgado per "Blancaneu"

Millor So

• Carlos Faruolo, Kiku Vidal i Jaime Fernández per "Les aventures de Tadeo Jones"
• Xavi Mas, Gabriel Gutiérrez i Marc Orts per "[REC]3 Génesis"
• Albert Manera, James Muñoz i José A. Manovel per "Red lights"
• Oriol Tarragó i Marc Orts per "Lo imposible"

Millors Efectes Especials/Digitals

• Reyes Abades i Ferran Piquer per "Blancaneu"
• David Ambit, Patricia Reyes, Àlex Villagrasa i Lluís Rivera per "[REC]3 Génesis"
• Cesc Biénzobas, Joan Amer, David Ambit i Lucia Salanueva per "El bosc"
• Josep Maria Aragonés per "Les aventures de Tadeo Jones"

Millor Maquillatge i Perruqueria

• David Ambit i Patricia Reyes per "[REC]3 Génesis"
• Fermín Galán i Sylvie Imbert per "Blancaneu"
• Saturnino Merino i Alma Casal per "El bosc"
• David Martí i Montse Ribé per "Lo imposible"

Millor Pel·lícula Europea

• "Dans la maison"
• "Le havre"
• "Intouchables"
• "Lo imposible"